Homilia, Visitar

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Ct 2,8-14 o bé So 3,14-18a; Sl 32,2-3.11-12.20-21 (R.: 1a i 3a); Lc 1,39-45

«Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?» Tot i que el verb «visitar», que hi ha introduït la traducció litúrgica catalana, no surt en el text, l’evangeli que acabem de proclamar és, sens dubte, per a tots nosaltres, l’evangeli de la Visitació.

«Visitar». Un verb que ens ajuda a aprofundir, jo diria d’una manera molt fina i delicada, molt humana també, el misteri de l’Adveniment de Déu que celebrem aquests dies. Diu Pompeu Fabra: Visitar: Fer una visita (a algú o a alguna cosa). Visita: Acció d’anar a veure algú a casa seva per amistat, per cortesia, per parlar d’un afer, etc... Per cortesia. Un Déu ben educat, gentil, que s’apropa, als seus, amb delicadesa.

Avui, crec, la gent ja no hi va de visita. Abans sí! Es visitaven els avis, els oncles, les amistats més de compromís... visitar volia dir fer-se present físicament a la casa de l’altre. D’una manera discreta, sense envair la intimitat de la persona visitada. Per la seva banda, la persona visitada t’obria les portes de casa seva, però també amb molta discreció, deixant-te entrar només una mica, com de puntetes, en l’àmbit de la seva intimitat.

És el que fa Déu amb nosaltres, amb el seu poble. S’hi apropa amb una discreció infinita, i ho veiem aquests dies, ho vèiem ahir —i sant Bernat ho va expressar tan bé!—, esperant la resposta lliure i responsable de la seva criatura. Per això no podia fer altrament que encarnar-se, fer-se història de la nostra història, carn de la nostra carn, assumint-nos des de la nostra llibertat, tan fràgil, però tan gran també.

El que fa Maria quan arriba a la casa de Zacaries és també d’una gran discreció. Saluda Elisabet, i resta en silenci, com expectant. Potser més que portar ella ajut a Elisabet, espera que Elisabet l’ajudi a ella a completar l’anunci de l’àngel, a submergir-se en la profunditat del misteri diví amb una contemplació joiosa, plena de fe. I és el que fa Elisabet, amb la benaurança més gran mai dita a tot l’evangeli: «Feliç tu que has cregut». És la paraula que necessitava Maria per poder confegir el cant del Magníficat. És la paraula que nosaltres necessitàvem, també, per a poder confegir el nostre, de cant.

És propi de Déu [i de Maria] visitar: «El poble va creure i, en sentir que el Senyor havia visitat els fills d’Israel i havia vist la seva aflicció, es van agenollar i van adorar» (Ex 4,31) llegim a l’Èxode.

És el que farem d’ací uns dies, si més no és el que hauríem de fer, senzillament, agenollar-nos i adorar. Que així sigui.