EL SEDÀS TRENCAT
El 21 de març és un dia vermell en el calendari dels monjos i les monges, encara que enguany no el podrem celebrar per mor de la setmana santa. Hi commemorem el Trànsit de sant Benet, el nostre pare, per bé que, des de la reforma del calendari es va triar la data de l’11 de juliol per a celebrar-ne la solemnitat, data en què ja es commemorava el trasllat de les relíquies del sant des de Montecassino a l’abadia francesa de Saint-Benoît-sur-Loire.
Segons el seu biògraf, el papa sant Gregori, que en conta la vida en el segon llibre dels Diàlegs, Benet comença el seu itinerari de conversió, a l’estil del Jesús del quart evangeli, amb un signe peculiar ple de significat. S’havia retirat al llogarret d’Affide, prop de Subiaco, amb la seva dida. Aquesta manllevà a les veïnes un sedàs de terrissa per als seus quefers domèstics. Quan el jove Benet arribà a casa trobà la dida feta un mar de llàgrimes amb els bocins del sedàs trencat. Ple de compassió, consolà la dida, pregà, i li restituí el sedàs sense senyal de trencadissa. Aquell sedàs fou penjat a la llinda de la porta de l’església perquè tothom conegués la santedat de Benet, fet que provocà en el jove la decisió definitiva de retirar-se a la soledat de la balma de Subiaco.
Un sedàs trencat i reparat. Un bon resum del projecte de sant Benet per als monjos en la seva Regla: un treball pacient per a la reparació de l’home interior trencat, esquinçat per tantes tensions. Un camí vers la unitat del cor i la seva llibertat en l’Esperit. En aquest treball de reparació, de trobament amb un mateix, són molt importants la pregària i la compassió: Benet pregà i consolà la dida.
Aquest miracle recorda el primer signe de Jesús, a Canà, on també la presència de la dona —la seva mare— resulta decisiva: el vi a la taula d’unes noces és una bella metàfora del projecte de Jesús per a l’home, un projecte de plenitud i comunió. Al final del camí Jesús retrobarà la Dona als peus de la creu, com a segell de la tendresa en la seva Hora decisiva. I Benet també la retrobarà en el plor i la pregària de la seva germana Escolàstica que, poc abans de morir, li farà comprendre que pot més el qui més estima que el qui s’acontenta amb el compliment de la llei.
El nostre món té molta necessitat d’aquest treball interior de reparació per assegurar la profunditat d’un veritable trobament entre els homes i les dones d’avui. Sant Benet, que és el patró d’Europa, i la seva germana Escolástica, ens hi deuen poder ajudar, ben segur.
Benet i Escolàstica, sants de la misericòrdia i la tendresa, pregueu per nosaltres.
Publicat a Catalunya Cristiana, 1904, 20 març 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada