Fa un any

+

En record de l'abat Maur Esteva

en el 1r aniversari del seu traspàs

2014 - 14 novembre - 2015

L’ABAT MAUR ESTEVA TAL COM JO L’HE CONEGUT

Agost de 1986. Montserrat crema pels quatre costats. Avisen de l’arribada del P. Abat de Poblet, Maur Esteva. Els pocs monjos que no estem ocupats en tasques d’extinció el rebem, amb l’abat Cassià M. Just, en una de les sales nobles del monestir. Recordo el seu gest: es va treure una clau de la butxaca, la clau de pas del monestir de Poblet, i la va oferir a l’abat Cassià. Poblet és vostre, disposeu-ne. L’abat Cassià, corprès per aquest gest, li va confiar els monjos més ancians i els residents a la infermeria, que ell rebé emocionat.

Aquest gest de l’abat Maur, mort el passat 14 de novembre a Poblet, el defineix prou bé. Era un home d’acció, més que de paraules. D’intuïcions profundes, de decisions ràpides. De fets. Ser així li va servir, sens dubte, per tirar endavant la comunitat de Poblet durant quasi trenta anys, una comunitat recent —1940— sense arrels, sense tradició, que havia de forjar quasi del no-res la seva identitat monàstica. Quan ens explicava la Regla de sant Benet als novicis de Poblet —ell ja era abat general— se li notava de seguida aquesta capacitat d’anar a allò fonamental, de trobar les parets mestres de l’edifici i tensar arcs nous i vells per relligar tot el conjunt. No debades passarà també a la història com el reconstructor de les runes de Poblet. Runes! L’abat Maur va haver de treballar sovint enmig d’una gran precarietat, material i humana. I això també el va fer ser com era. Amb llums i amb ombres, amb encerts i amb errades.

Casablanca (1942) era una de les seves pel·lícules preferides. Tothom sap que és una gran pel·lícula, un clàssic, feta amb elements molt precaris. El protagonista, Rick —Humphrey Bogart—, té un tarannà que recorda el de l’abat Maur: contingut en la manifestació de les seves emocions i sentiments, una mica distant, però amb la capacitat d’entaular relacions perdurables i d’entusiasmar-se pels grans ideals. La precarietat i els talents rebuts. En parlava sovint dels talents rebuts, de posar a disposició dels altres, fins i tot enmig de la pobresa més gran, allò que hom ha rebut. La paràbola dels talents (Mt 25,14-29) era la seva clau de lectura del projecte de comunitat de la Regla de sant Benet: quan hom fa treballar els talents rebuts, de la precarietat en pot sortir una gran pel·lícula, de les runes de Poblet un monument declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Hi ha un aspecte d’ell poc conegut. Era un home d’un gust exquisit. En va deixar l’empremta en les obres fetes a Poblet durant el seu abadiat i també a Roma. Recordo encara el dia que em va ensenyar a l’ordinador el seu projecte per a la remodelació de la capella de la Casa General, projecte que encomanà a Claudio Pastro, artista brasiler, i que culminà en una obra perfecta, bella, al servei de la pregària i de la litúrgia. En aquesta seva darrera gran obra hi va projectar totes les seves claus de lectura, de la seva relectura personal del Credo —un tema recurrent en ell— i de la seva relectura del projecte benedictí com a escola de servei fratern en el seguiment de Crist.

Maur Esteva, abat de Poblet, amb tot el pes de la història que comporta aquest nom, no es va desentendre tampoc del seu país. Una de les seves opcions més agosarades, que li valgué no poques incomprensions dins i fora del monestir, fou l’acolliment de l’arxiu Tarradellas i l’amistat amb el President. Vist de lluny, aquest fet, ara em sembla especialment significatiu. Maur Esteva no es va alinear mai amb aquell catalanisme vinculat a l’església, aquell catalanisme confessional, per dir-ho d’alguna manera, que es creia detenir les essències més pures de la pàtria. El gest d’obrir el monestir a Josep Tarradellas va ser un gest d’una gran audàcia i d’una gran llibertat. La seva homilia «el kerigma de Solius» (1 novembre 2012) és com el manifest, amb la llibertat que dóna la vellesa i la resignació dels càrrecs de responsabilitat, del seu compromís amb la història del propi país: «Crec que defensar la pròpia llengua, la pròpia cultura i consegüentment la pròpia nació i autoafirmar-les, amb tots els mitjans i amb voluntat de ser un estat sobirà, és una causa justa».

L’abat Maur jo el vaig conèixer de lluny, per dir-ho d’alguna manera... i potser per això no era jo el més indicat per a parlar-ne. Em va donar l’hàbit del Cister i la primera professió a Poblet, em va explicar la Regla d’una manera nova i contundent... però no vaig viure, com altres germans de la meva comunitat, el dia a dia al monestir amb ell durant llargs anys. Potser per això també tinc la llibertat de dir que no tot el que va fer estava bé, que també es va equivocar. Potser perquè prenia les decisions molt sol. Potser perquè era un home més de fets que de paraules, més d’intuïcions profundes que de grans raonaments. Deu ser per això, també, i acabo, que estimava tant el gran mestre de l’ètica cristiana, Dietrich Bonhoeffer (1906-1945), del qual, en la darrera etapa de la seva vida, ha fet ben seves aquestes paraules: «Ser cristià consisteix a portar. Com Crist, que en portar la creu va conservar la seva comunió amb el Pare, per al qui el segueix portar la creu significa la comunió amb Crist» (El precio de la gracia, ed. Sígueme, Salamanca 2004, pàg. 59).

Article publicat a «El Pregó», n. 489-490, 31 desembre 2014