Des del monestir

UNA HUMIL PERSONA

L’octubre, temps de tardor, ens ha portat com cada any el record de l’afusellament del nostre president Lluís Companys i Jover, el dia 15. Enguany ha fet setanta-cinc anys. A mi també em porta el record tan estimat de l’afusellament del meu avi, Lluís Solà Padró, el dia 20, ara fa setanta-sis anys.

Hi ha un tret que em corprèn especialment en els últims dies de la vida del president i en la seva mort. La humilitat. Com deia santa Teresa —Lluís Companys va caure precisament el dia de la seva festa—, «la humilitat és caminar en la veritat» (Moradas VI,10,7). Hom ha fet notar, també, que el president va morir pobre, virtut molt apreciable en qualsevol servidor de la cosa pública. Va començar ric —venia d’una casa benestant del camp català— i va acabar pobre. És a dir, no es va lucrar amb el seu càrrec. Però em quedo amb la humilitat, com a virtut especialment humana i cristiana. Escrivia, en efecte, a la seva dona, Carme Ballester: «Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m’omple d’una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m’ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona.»

Em va corprendre el darrer film sobre la seva persona emès recentment per TV3, «Tretze dies d’octubre», sobretot el moment previ a l’afusellament en què participa, servint-hi, en la darrera missa, combregant devotament. Em va fer pensar en una cosa que sovint oblidem: els cristians autèntics no saben que ho són. És ben bé allò «que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» (Mt 6,3).

Sé que, des dels nostres àmbits eclesials, se li han atribuït amb freqüència tota mena de coses indignes, que no vull ni concretar ara i ací. Li’n demano perdó i li agreixo el seu testimoniatge de serenitat i d’humilitat, perquè la seva mort, bella i noble, segella la nostra dignitat de catalans.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1884, 1 novembre 2015