Des del monestir

DESPRÉS D’ESMORZAR

Després d’esmorzar Jesús pregunta tres vegades a Pere si l’estima, i ho fa, les dues primeres vegades, amb el verb «agapao». Pere, en canvi, li respon amb el verb «fileo»: «Simó, m’estimes…? Sí, Senyor, tu saps que t’estimo». En català hem de traduir tots dos verbs per «estimar», però contenen matisos diferents, que apunten a una pedagogia de la concreció de l’amor.

L’«agape» és l’amor evangèlic per excel·lència, l’amor que estima per estimar. És l’amor fins a l’extrem de Jesús pels seus (Jn 13). Aquest amor, però, nosaltres l’hem d’humanitzar, l’hem de concretar i contextualitzar, i precisament el verb «fileo», amb el qual Pere respon a Jesús, i que Jesús fa seu en el tercer «Pere, m’estimes?», expressa aquesta manera concreta de viure l’amor. Aquest itinerari de concreció de l’amor és molt important per al quart evangeli, i per a la comunitat del deixeble estimat a la qual va adreçat, fins al punt que el seu autor posa en llavis de Jesús aquella frase que sembla contradir la radicalitat del sermó de la muntanya, que demana d’estimar fins i tot els enemics: «Ningú no té un amor més gran —diu el Jesús de Joan— que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15, 13). L’amor es verifica donant la vida pels amics. L’amor es viu, es concreta en l’àmbit de l’amistat, en l’àmbit humà de la tendresa, de la delicadesa i de l’elegància en les relacions interpersonals.

Elred de Rievall va escriure el seu tractat «Sobre l’amistat espiritual» precisament per ajudar els monjos a viure aquesta pedagogia de l’amor, presentant l’amistat com el context humà idoni per a concretar el projecte de fraternitat de la Regla benedictina. És la mateixa pedagogia que Jesús proposa a Pere amb el seu diàleg. Per a Pere, que va negar el mestre i l’amic, aquest àmbit d’amistat dialogal que Jesús li ofereix i li renova, esdevé font de guarició i d’humanització, i el prepara per a la seva missió de pastor de la comunitat, que haurà de presidir com a servidor de la caritat, de l’«agape» dels seus germans.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2067, 5 maig 2019

Homilia, Què és l'home?

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

«Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Sant Agustí, en el seu comentari al salm 150, el darrer, diu: «L’ordre dels salms em sembla que conté el secret d’un gran sagrament». El sagrament és Crist. La lectura contínua del salteri ens va revelant el rostre i el misteri de Crist, sagrament del Déu que crea i salva.

Tot naturalment l’església primitiva va recórrer al salteri per tal de comprendre la identitat profunda de Jesús de Natzaret i el significat del seu pas, de la seva Pasqua.

Avui la litúrgia de l’església, filla d’aquella sinagoga i d’aquell temple al qual anaven a pregar Pere i Joan, ens proposa la lectura del salm 8: «Senyor, sobirà nostre, que n’és de gloriós». És el sisè salm del primer grup de salms de David, ja que fa referència al sisè dia de la Creació, en el qual fou creat l’home, a imatge de Déu, com a coronament i sentit de tota l’obra, bona, que Déu havia fet. L’home hi és presentat, en forma de pregunta, com a objecte del record i de la visita de Déu: «Què és l’home perquè el visitis, què és un fill d’Adam perquè te’n recordis?»; i també hi és presentat com a intèrpret de la Creació, una Creació plena de significat, que, com a llenguatge de Déu, és portadora de la seva visita i del seu record. La seva bellesa, el seu ordre suscita en l’home l’admiració capaç d’obrir-lo a la bellesa del misteri de Déu. El salm situa l’home en el seu estat primigeni, en plena comunió amb els altres éssers, i alhora, partícip del senyoriu del Creador. Només el pecat fa que la lluna i els estels deixin d’admirar-nos, només el pecat ens torna insensibles a la bellesa i a la joia.

Aquest home del salm 8, aquest «Què?» ple d’amiració obert a la immensitat de Déu, és Jesucrist, l’Home nou, el Ressuscitat, posat un moment per sota dels àngels, i ara enlairat per la dreta de Déu com a Rei de tota la Creació: el qui ens porta la pau i ens obre el camí de la vida.

És el Servent enaltit i glorificat, que Déu ens envia per a beneir-nos i perquè ens convertim de la nostra maldat. Potser de tanta alegria no ens ho acabem de creure, però ara ell mateix se’ns dona com a menjar i com a beguda en el pa i en el vi, símbols de la Creació. Acollim amb fe la seva visita, i siguem-ne testimonis. Començant per Jerusalem, que és la mare de tots els començaments. Amén, al·leluia.

Homilia, El nom

DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Ac 2, 36-41; Sl 32, 4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b); Jn 20, 11-18

El divendres sant, mentre acompanyàvem Jesús en el camí de la seva creu, li dèiem aquesta aclamació: «Anyell de Déu, que ens crideu pel nostre nom, tingueu pietat de nosaltres». Un dels fruits de la Pasqua és el nom nou, el nom de la nostra pertinença al Ressuscitat: «Al qui surti vencedor, li donaré el mannà amagat i una pedra blanca amb un nom nou inscrit que ningú no coneix, fora del qui el rep» (Ap 2,17).

L’evangeli segons sant Joan conté un detall ben significatiu en relació al nom de les dones que en són protagonistes. Fixem-nos-hi breument: A Maria, la mare, a Canà i al Calvari, a la dona samaritana del pou de Jacob, a la dona sorpresa en adulteri al Temple, Jesús no les crida mai pel nom, sinó per aquest mot: «dona». Tampoc Marta i Maria de Betània no són mai anomenades pel seu nom. Només a una dona, una deixebla, la que avui ens surt a l’encontre, Jesús la crida pel nom «Maria!», després, això sí, d’haver-la anomenada «dona»: «Dona, per què plores, qui busques?». Aquesta dona sense nom, moltes dones en una de sola, personificació del poble d’Israel, és l’estimada del Càntic dels Càntics, que tampoc no tenia nom: el seu nom era el seu amor, el seu nom era la seva recerca i el seu desig. Ho llegíem en la llarga sinaxi didàctica de la Nit Santa de Pasqua: «Perquè el qui t’ha creat és espòs teu, el seu nom és “Senyor de l’univers”. El qui t’allibera és el Sant d’Israel, anomenat “Déu de tota la terra”. El Senyor et crida com a una esposa abandonada i afligida. Diu el teu Déu: “Qui abandonaria l’esposa de la joventut? Et vaig abandonar sols per un moment, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d’indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t’estimo amb un amor etern.”» (Is 54,5-8).

Aquest nom nou, que expressa l’amor etern amb què ens estima el Senyor, el nostre Creador i el nostre Espòs, és el fruit salubèrrim de la Pasqua, i es troba al final d’un camí, el camí de la fe. Ni la mare de Jesús, ni la dona samaritana, ni l’adúltera, ni les germanes de Betània no senten de llavis de Jesús el seu nom, sinó després d’haver rebut el seu esperit als peus de la Creu i d’haver foradat, amb la seva fe, l’absència del sepulcre buit. I aquest nom és un triple nom: «Gravaré en ell el nom del meu Déu i el nom de la ciutat del meu Déu, la nova Jerusalem que baixa del cel venint del meu Déu, i també el meu nom nou» (Ap 3,12). El Nom que no es pot pronunciar, Jesús el grava en el nostre cor amb el foc nou de la Resurrecció. Per sempre.

Siguem-li fidels. Perquè és en el nom de Jesús que hem estat batejats, nosaltres que érem lluny, i que el Senyor ha cridat. Amén, al·leluia.