Homilia, El nom

DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Ac 2, 36-41; Sl 32, 4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b); Jn 20, 11-18

El divendres sant, mentre acompanyàvem Jesús en el camí de la seva creu, li dèiem aquesta aclamació: «Anyell de Déu, que ens crideu pel nostre nom, tingueu pietat de nosaltres». Un dels fruits de la Pasqua és el nom nou, el nom de la nostra pertinença al Ressuscitat: «Al qui surti vencedor, li donaré el mannà amagat i una pedra blanca amb un nom nou inscrit que ningú no coneix, fora del qui el rep» (Ap 2,17).

L’evangeli segons sant Joan conté un detall ben significatiu en relació al nom de les dones que en són protagonistes. Fixem-nos-hi breument: A Maria, la mare, a Canà i al Calvari, a la dona samaritana del pou de Jacob, a la dona sorpresa en adulteri al Temple, Jesús no les crida mai pel nom, sinó per aquest mot: «dona». Tampoc Marta i Maria de Betània no són mai anomenades pel seu nom. Només a una dona, una deixebla, la que avui ens surt a l’encontre, Jesús la crida pel nom «Maria!», després, això sí, d’haver-la anomenada «dona»: «Dona, per què plores, qui busques?». Aquesta dona sense nom, moltes dones en una de sola, personificació del poble d’Israel, és l’estimada del Càntic dels Càntics, que tampoc no tenia nom: el seu nom era el seu amor, el seu nom era la seva recerca i el seu desig. Ho llegíem en la llarga sinaxi didàctica de la Nit Santa de Pasqua: «Perquè el qui t’ha creat és espòs teu, el seu nom és “Senyor de l’univers”. El qui t’allibera és el Sant d’Israel, anomenat “Déu de tota la terra”. El Senyor et crida com a una esposa abandonada i afligida. Diu el teu Déu: “Qui abandonaria l’esposa de la joventut? Et vaig abandonar sols per un moment, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d’indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t’estimo amb un amor etern.”» (Is 54,5-8).

Aquest nom nou, que expressa l’amor etern amb què ens estima el Senyor, el nostre Creador i el nostre Espòs, és el fruit salubèrrim de la Pasqua, i es troba al final d’un camí, el camí de la fe. Ni la mare de Jesús, ni la dona samaritana, ni l’adúltera, ni les germanes de Betània no senten de llavis de Jesús el seu nom, sinó després d’haver rebut el seu esperit als peus de la Creu i d’haver foradat, amb la seva fe, l’absència del sepulcre buit. I aquest nom és un triple nom: «Gravaré en ell el nom del meu Déu i el nom de la ciutat del meu Déu, la nova Jerusalem que baixa del cel venint del meu Déu, i també el meu nom nou» (Ap 3,12). El Nom que no es pot pronunciar, Jesús el grava en el nostre cor amb el foc nou de la Resurrecció. Per sempre.

Siguem-li fidels. Perquè és en el nom de Jesús que hem estat batejats, nosaltres que érem lluny, i que el Senyor ha cridat. Amén, al·leluia.