Lectura

«Increïble!, el llibre d’en Pagola és llegeix al refetor dels monjos de Poblet. Ja la tenim ben embolicada».

Era el comentari de Silveri Garrell al meu apunt sobre la lectura del refetor de Poblet. Increïble... embolicada..., però, per què? No respondré a l’interrogant, però diré quelcom sobre la lectura. La lectura, fins a un cert punt, en un monestir, és controlada, o supervisada. La lectura pública, és clar. Les lectures personals, cada monjo és lliure de triar-se-les. La comunitat de Poblet és plural, i en molts sentits: per l’edat, per la procedència, per la formació, per la sensibilitat espiritual, etc. Per això la «trona del lector» del refetor de Poblet és també força plural. Ara llegim el «Jesús» de Pagola, però vàrem llegir també el «Jesús» d’Armand Puig, el «Jesús de Natzaret» de J.M. Rovira Belloso, «La sombra del Galileo» de Theissen i, darrerament, també el «Jesús de Natzaret» del papa Benet XVI, entre molts altres llibres d’estils i temàtica diferent que, certament, ara no recordo. En una comunitat com la nostra, un dels aspectes més enriquidors és precisament l’exercici de la pluralitat. En una comunitat monàstica hi caben maneres diferents de pensar, sensibilitats diverses, orientades, això sí, cap a l’objectiu comú de la recerca de Déu: de fet, sant Benet, quan escrivia la Regla, es veu a primer cop d’ull, pensava i comptava amb una comunitat plural. És en aquest sentit que una comunitat monàstica pot ser i hauria de ser una icona ben expressiva de l’Església, mare acollidora i mestra de tots.

Comunitat

He passat un parell de dies al monestir cistercenc de Valldonzella, a Barcelona. Les monges em van demanar unes xerrades de caire espiritual, per completar-ne unes altres que ja els havia fet. El monestir és un bell edifici modernista poc conegut (1913) de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig (1870-1937), situat al capdamunt del carrer Cister, a Sant Gervasi de Cassoles.

Crec que el més beneficiat d’aquests dies breus d’intercanvi espiritual he estat jo. He pogut renovar l’experiència de la fraternitat monàstica. I he recordat algunes de les reflexions de Josep M. Rovira Belloso en el seu llibre «Fe i cultura», en el qual exposava la tesi que l’Església, per fer-se present en el món i ser-hi llevat de transformació evangèlica, ha de viure i oferir el testimoni de la comunitat, de la fraternitat. Solament així pot ser en el món, impregnant-lo d’evangeli des del cor mateix de la realitat. No es tracta potser de fer campanyes publicitàries als autobusos, ni grans processons ni manifestacions religioses a l’aire lliure, a les places de les ciutats, sinó més aviat de creure’s la paràbola del llevat a la pasta, i aquestes paraules del profeta Isaïes: «Aquell dia, al costat d’Egipte i Assíria hi haurà Israel, com una benedicció en el cor de la terra» (Is 19, 24). Ser benedicció al cor de la terra, aquesta és la veritable missió de l’església, i ho és també la dels monestirs.

«Jesús», de Pagola

Fa pocs dies que hem començat la lectura del «Jesús» de José Antonio Pagola al refetor, a l’hora de dinar. És una lectura amable, que capta l’atenció. Es nota de seguida en les cares dels monjos, si escolten o no la lectura, entre mos i mos. No sempre és fàcil seguir la lectura mentre es menja. Si el menjar és del teu gust, és fàcil que acapari tota la teva atenció… No és així amb el «Jesús» de Pagola. Les primeres pàgines auguren una lectura-audició interessant i profitosa. El llibre, com diu l’autor mateix en justificar-lo, vol apropar la persona i el missatge de Jesús a la gent d’avui, a la gent que va amb autobús, o que pensa en els seus problemes al metro tot anant a la feina… I no cal dir que als monjos ens convé igualment que ens facin proper Jesús, que ens en parlin d’una altra manera, perquè sovint, de tan sabut, ni ens adonem que passa, ni ens adonem que s’asseu a taula amb nosaltres.