Comunitat

He passat un parell de dies al monestir cistercenc de Valldonzella, a Barcelona. Les monges em van demanar unes xerrades de caire espiritual, per completar-ne unes altres que ja els havia fet. El monestir és un bell edifici modernista poc conegut (1913) de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig (1870-1937), situat al capdamunt del carrer Cister, a Sant Gervasi de Cassoles.

Crec que el més beneficiat d’aquests dies breus d’intercanvi espiritual he estat jo. He pogut renovar l’experiència de la fraternitat monàstica. I he recordat algunes de les reflexions de Josep M. Rovira Belloso en el seu llibre «Fe i cultura», en el qual exposava la tesi que l’Església, per fer-se present en el món i ser-hi llevat de transformació evangèlica, ha de viure i oferir el testimoni de la comunitat, de la fraternitat. Solament així pot ser en el món, impregnant-lo d’evangeli des del cor mateix de la realitat. No es tracta potser de fer campanyes publicitàries als autobusos, ni grans processons ni manifestacions religioses a l’aire lliure, a les places de les ciutats, sinó més aviat de creure’s la paràbola del llevat a la pasta, i aquestes paraules del profeta Isaïes: «Aquell dia, al costat d’Egipte i Assíria hi haurà Israel, com una benedicció en el cor de la terra» (Is 19, 24). Ser benedicció al cor de la terra, aquesta és la veritable missió de l’església, i ho és també la dels monestirs.

«Jesús», de Pagola

Fa pocs dies que hem començat la lectura del «Jesús» de José Antonio Pagola al refetor, a l’hora de dinar. És una lectura amable, que capta l’atenció. Es nota de seguida en les cares dels monjos, si escolten o no la lectura, entre mos i mos. No sempre és fàcil seguir la lectura mentre es menja. Si el menjar és del teu gust, és fàcil que acapari tota la teva atenció… No és així amb el «Jesús» de Pagola. Les primeres pàgines auguren una lectura-audició interessant i profitosa. El llibre, com diu l’autor mateix en justificar-lo, vol apropar la persona i el missatge de Jesús a la gent d’avui, a la gent que va amb autobús, o que pensa en els seus problemes al metro tot anant a la feina… I no cal dir que als monjos ens convé igualment que ens facin proper Jesús, que ens en parlin d’una altra manera, perquè sovint, de tan sabut, ni ens adonem que passa, ni ens adonem que s’asseu a taula amb nosaltres.

La crida del desert

17 de gener
Sant Antoni, abat

Avui l’Església, i els monjos d’una manera especial, celebrem la festa de sant Antoni abat, un dels pares de la vida monàstica de tots els temps. Va néixer cap al 250 i va morir el 356, a les terres mitjanes de l’Egipte. Ben jove encara, va sentir la crida de Jesucrist en escoltar a l’església aquestes paraules: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me» (Mt 19, 21). Antoni les va acollir amb tota la seva radicalitat, com un foc que crema, i es va retirar al desert per menar vida eremítica, centrant a partir d’ara tot el seu interès en la vida de pregària i en la lectura de les Escriptures. El bisbe d’Alexandria, sant Atanasi, és el responsable de la gran popularitat de sant Antoni, en escriure el relat saborós i edificant de la seva vida. El testimoniatge de sant Antoni, salvant les distàncies de temps i de sensibilitat espiritual, ens recorda la crida del desert amb la seva proposta de sobrietat i d’equilibri, i ens recorda també que per poder sortir a l’encontre dels altres i estimar-los, cal primer haver-se trobat un mateix en el silenci del propi del desert, en el silenci del cor.

Un apotegma de sant Antoni: «De la mateixa manera que els peixos es moren si estan massa temps fora de l’aigua, igualment els monjos que passen massa temps fora de la seva cel·la (o del seu monestir) relaxen la intensitat del seu recolliment. Ens cal, doncs, com el peix cap al mar, afanyar-nos també cap a la cel·la, no fos cas que, restant a fora, descuidéssim la vigilància interior».