Homilia, 13 agost 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XIX/II
DURANT L’ANY
Ez 9, 1-7; 10, 18-22; Sl 112, 1-2. 3-4. 5-6 (R.: 4b); Mt 18, 15-20

L’evangeli que hem escoltat, juntament amb el d’ahir i amb el que llegirem demà, ens ofereixen una preciosa catequesi sobre l’església, que Jesús acaba de fonamentar sobre la roca de la fe de Pere —ho escoltàvem dijous de la setmana passada. Parlem, doncs, d’una comunitat de fe. Aquest punt és fonamental per a entendre la resta. L’església la formem un grup de persones, homes i dones, que aprenem a ser deixebles de Jesús com a resposta a una crida que ell ens ha adreçat a cadascun de nosaltres.

Una comunitat de fe. Però, quins són els trets que configuren, que construeixen, i que distingeixen aquesta comunitat de fe de les altres comunitats? Ahir l’evangeli ens parlava de l’atenció als petits: «sobretot, no menyspreeu cap d’aquests petits» ens deia Jesús. L’església és una comunitat que valora, que estima, que té cura dels petits, dels més petits. Que assumeix com a propis els valors de la humilitat, de la senzillesa, de la infantesa espiritual. Avui, l’evangeli ens proposa una pedagogia de la correcció fraterna basada en el diàleg respectuós, i ens presenta la co­munitat com a lloc de la presència, real, de Crist. Aquests dos aspectes ens recorden molt, als monjos, la Regla de sant Benet: el diàleg fratern, fet en el temor de Déu, edifica la comunitat, guareix els germans, enforteix l’estimació, fomenta la llibertat responsable.

Demà se’ns proclamarà l’evangeli del perdó: «no et dic set vegades, sinó setanta vegades set». Serà, certament, el punt culminant d’aquestes notes eclesiològiques que estem considerant. El perdó fratern és indispensable per a la construcció de la comunitat, per a la pedagogia de la correcció, per al camí de la infantesa espiritual que ens mena al reconeixement d’aquesta presència, real, de Crist en l’altre, en el germà: a l’església, i la comunitat monàstica, tal com l’entén sant Benet a la llum d’aquests textos de Mateu, és una petita església, no hi ha lloc per a la rancúnia, per al ressentiment, per a les distàncies, per al refús. La co­munitat que s’asseu amb Jesús a la taula dels pecadors i els publicans, a la taula de l’Eucaristia, que és la festa de la joia i del perdó, ha de ser escola on aprenguem a refer els vincles de germanor trencats per reals o suposades ofenses, quasi sempre pel nostre orgull i per la nostra mesquinesa. El perdó de les ofenses, en abstracte, pot semblar-nos una pràctica inassequible, i tendim a suplir-la per altres pràctiques de pietat farisaica; però, ben mirat, tampoc no és tan difícil perdonar-nos en comunitat: un somriure, un gest de pau, una mirada neta, una paraula bona poden bastar per obrir a l’altre les portes del nostre cor.

Demanem al Senyor, germans, que purifiqui el nostre cor abans d’apropar-nos a la Taula sagrada, abans de participar, de combregar del sagrament de la comunitat. Amén.

Homilia, 11 agost 2008

DILLUNS DE LA SETMANA XIX/II DURANT L’ANY
Ez 1, 2-5. 24-28c; Sl 148, 1-2. 11-12. 13-14a; Mt 17, 22-27

Davant la dificultat per a expressar i, encara més, per a comprendre la realitat de Déu, a l’home li surt, com a resposta espontània, la lloança: n’hem cantat una amb el salmista, després de la lectura d’Ezequiel. De Déu, en efecte, en podem dir poc i malament. El profeta amb prou feines pot balbucejar unes paraules, unes imatges, confoses i estranyes. Ezequiel, un escriptor genial, arriba a provocar en la nostra pell la mateixa frisança que ell va experimentar davant la contemplació de la glòria de Déu: allò, ben poc tanmateix, que Déu mostra de la seva realitat, l’esclat d’aquesta realitat, l’ombra, el ròssec… és difícil, certament, de definir.

Ens va bé, germans i germanes, fer una mica l’experiència de la incomprensibilitat de Déu, tot i que en Jesús Déu hagi assumit el tarannà, el rostre, els gestos i els mots de la nostra humanitat. Aquesta revelació de la glòria del Déu incomprensible, una mica com li va passar a Job al capdavall de la seva lluita i del seu sofriment, sí que ens ajuda a comprendre més correctament la nostra realitat i a ressituar-la des de la perspectiva de Déu. I, sobretot a un cert llenguatge i a un cert estil pietós de relacionar-se amb Déu, com si Déu i l’individu formessin una societat limitada, li va bé fer aquesta experiència trasbalsadora de la glòria, de la incomprensibilitat, de la inaccessibilitat de Déu.

Al capdavall es tracta senzillament de refiar-se de Déu, i no tant de voler comprendre’l. El Pere del nostre relat d’avui, després de la disputa teològica sobre la didragma del temple —Jesús, certament, és el Fill, i no l’ha pas de pagar—, és convidat pel mestre a fer una cosa ben senzilla, per a ell, home bregat en els tràfecs de mar: un gest tan senzill com tirar l’ham. En el peix, això és, en el nom de Jesús, el Crist, Fill de Déu i Salvador —que això significa peix—, Pere trobarà la moneda que unirà definitivament el seu destí amb el del mestre, sempre que sigui capaç d’assumir el gest senzill de la confiança. Les paraules que li diu: «dóna’ls-la —la digragma— per mi i per tu», uneixen en un de sol el destí de l’home i el de Déu: Jesús és el Fill de Déu, i el tribut de Pere i el del Fill de Déu, ens diu el relat evangèlic, es paguen amb la mateixa moneda! Una moneda i un destí, i aquest destí té el nom de la l’alegria i de la lloança, perquè aquest és, ben cert, el nostre horitzó, el terme del nostre camí. No oblidem que es tracta de la didragma del temple, de la nostra vinculació a un poble de sacerdots que troba la seva raó de ser en el cant i la lloança de la glòria del Senyor que omple tota la terra: «que tots lloïn el nom del Senyor, perquè només el seu nom és sublim, i la seva majestat per damunt de la terra i dels cels».

Homilia, 8 agost 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA XVIII/II DURANT L’ANY

Na 2, 1. 3; 3, 1-3. 6-7; Sl Dt 32, 35cd-36ab. 39abcd. 41 (R.: 39c);
Mt 16, 21-28

El profeta Nahum ens porta avui una doble paraula: una paraula de judici i venjança, i una paraula de consol —Nahum significa «ple de consol». Però potser es tracta, en realitat, d’una sola i única paraula de part de Déu, la que ens actualitza avui el profeta: una única paraula de salvació amb dos significats complementaris: el judici i el consol. Els Pares del monaquisme medieval feien servir de vegades la imatge de l’ametlla en referir-se a la lectura de la Bíblia: així, la pell amarga exterior correspondria al judici, el fruit dolcíssim de l’interior, al consol. Per assaborir el consol de la salvació de Déu, hem de tastar primer l’amargor del seu judici.

Nínive és per a Israel l’encarnació del mal. Diu el profeta referint-s’hi: «de tu, Nínive, ha sortit el qui trama el mal contra el Senyor, el qui executa els plans de Belial» (Na 1, 11). Nínive simbolitza el mal i la lletjor per antonomàsia, com a negació i oposició radical al Déu bell i bo de la Bíblia. La salvació que Déu ens porta, és doncs, en primer lloc, una paraula de judici sobre el mal. Déu condemna el mal en tant que aquest no s’ajusta al seu pla original, en tant que el mal és la negació de la seva mateixa essència, la destrucció i la perversió de la bondat i la bellesa que Ell ha posat en totes les seves obres. I el mal no és una idea ni una entitat abstracta: el mal és una realitat concreta, s’encarna en les persones, en les ciutats, en els pobles… perquè ho entenguem, Nahum hauria pogut dir, fa només setanta anys: «de tu, Berlín, ha sortit el qui trama el mal contra el Senyor, el qui executa els plans de Belial».

El poble creient de la Bíblia, fins i tot quan es troba al cor mateix del mal, a les cambres de gas de tots els Auschwitz de la història —demà ho celebrarem en la figura de santa Edith Stein—, creu fermament que aquesta història és profètica, que Déu la porta misteriosament, i que camina cap a aquell Dia, el Dia del Senyor, en què Déu pronunciarà una paraula de judici contra el mal i obrirà per al just la font del consol. El dia que diran: «Nínive —el mal— ha quedat davastada. Qui se’n doldrà? On trobarem qui vulgui consolar-la?». Per al mal no hi haurà consol. El consol serà per al qui, en el cor del mal, en la nit de la sofrença, haurà après a fresar humilment els camins de la confiança i de l’esperança. També nosaltres ho creiem fermament així: «si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi».