DILLUNS DE LA SETMANA XIX/II DURANT L’ANY
Ez 1, 2-5. 24-28c; Sl 148, 1-2. 11-12. 13-14a; Mt 17, 22-27
Ez 1, 2-5. 24-28c; Sl 148, 1-2. 11-12. 13-14a; Mt 17, 22-27
Davant la dificultat per a expressar i, encara més, per a comprendre la realitat de Déu, a l’home li surt, com a resposta espontània, la lloança: n’hem cantat una amb el salmista, després de la lectura d’Ezequiel. De Déu, en efecte, en podem dir poc i malament. El profeta amb prou feines pot balbucejar unes paraules, unes imatges, confoses i estranyes. Ezequiel, un escriptor genial, arriba a provocar en la nostra pell la mateixa frisança que ell va experimentar davant la contemplació de la glòria de Déu: allò, ben poc tanmateix, que Déu mostra de la seva realitat, l’esclat d’aquesta realitat, l’ombra, el ròssec… és difícil, certament, de definir.
Ens va bé, germans i germanes, fer una mica l’experiència de la incomprensibilitat de Déu, tot i que en Jesús Déu hagi assumit el tarannà, el rostre, els gestos i els mots de la nostra humanitat. Aquesta revelació de la glòria del Déu incomprensible, una mica com li va passar a Job al capdavall de la seva lluita i del seu sofriment, sí que ens ajuda a comprendre més correctament la nostra realitat i a ressituar-la des de la perspectiva de Déu. I, sobretot a un cert llenguatge i a un cert estil pietós de relacionar-se amb Déu, com si Déu i l’individu formessin una societat limitada, li va bé fer aquesta experiència trasbalsadora de la glòria, de la incomprensibilitat, de la inaccessibilitat de Déu.
Al capdavall es tracta senzillament de refiar-se de Déu, i no tant de voler comprendre’l. El Pere del nostre relat d’avui, després de la disputa teològica sobre la didragma del temple —Jesús, certament, és el Fill, i no l’ha pas de pagar—, és convidat pel mestre a fer una cosa ben senzilla, per a ell, home bregat en els tràfecs de mar: un gest tan senzill com tirar l’ham. En el peix, això és, en el nom de Jesús, el Crist, Fill de Déu i Salvador —que això significa peix—, Pere trobarà la moneda que unirà definitivament el seu destí amb el del mestre, sempre que sigui capaç d’assumir el gest senzill de la confiança. Les paraules que li diu: «dóna’ls-la —la digragma— per mi i per tu», uneixen en un de sol el destí de l’home i el de Déu: Jesús és el Fill de Déu, i el tribut de Pere i el del Fill de Déu, ens diu el relat evangèlic, es paguen amb la mateixa moneda! Una moneda i un destí, i aquest destí té el nom de la l’alegria i de la lloança, perquè aquest és, ben cert, el nostre horitzó, el terme del nostre camí. No oblidem que es tracta de la didragma del temple, de la nostra vinculació a un poble de sacerdots que troba la seva raó de ser en el cant i la lloança de la glòria del Senyor que omple tota la terra: «que tots lloïn el nom del Senyor, perquè només el seu nom és sublim, i la seva majestat per damunt de la terra i dels cels».
Ens va bé, germans i germanes, fer una mica l’experiència de la incomprensibilitat de Déu, tot i que en Jesús Déu hagi assumit el tarannà, el rostre, els gestos i els mots de la nostra humanitat. Aquesta revelació de la glòria del Déu incomprensible, una mica com li va passar a Job al capdavall de la seva lluita i del seu sofriment, sí que ens ajuda a comprendre més correctament la nostra realitat i a ressituar-la des de la perspectiva de Déu. I, sobretot a un cert llenguatge i a un cert estil pietós de relacionar-se amb Déu, com si Déu i l’individu formessin una societat limitada, li va bé fer aquesta experiència trasbalsadora de la glòria, de la incomprensibilitat, de la inaccessibilitat de Déu.
Al capdavall es tracta senzillament de refiar-se de Déu, i no tant de voler comprendre’l. El Pere del nostre relat d’avui, després de la disputa teològica sobre la didragma del temple —Jesús, certament, és el Fill, i no l’ha pas de pagar—, és convidat pel mestre a fer una cosa ben senzilla, per a ell, home bregat en els tràfecs de mar: un gest tan senzill com tirar l’ham. En el peix, això és, en el nom de Jesús, el Crist, Fill de Déu i Salvador —que això significa peix—, Pere trobarà la moneda que unirà definitivament el seu destí amb el del mestre, sempre que sigui capaç d’assumir el gest senzill de la confiança. Les paraules que li diu: «dóna’ls-la —la digragma— per mi i per tu», uneixen en un de sol el destí de l’home i el de Déu: Jesús és el Fill de Déu, i el tribut de Pere i el del Fill de Déu, ens diu el relat evangèlic, es paguen amb la mateixa moneda! Una moneda i un destí, i aquest destí té el nom de la l’alegria i de la lloança, perquè aquest és, ben cert, el nostre horitzó, el terme del nostre camí. No oblidem que es tracta de la didragma del temple, de la nostra vinculació a un poble de sacerdots que troba la seva raó de ser en el cant i la lloança de la glòria del Senyor que omple tota la terra: «que tots lloïn el nom del Senyor, perquè només el seu nom és sublim, i la seva majestat per damunt de la terra i dels cels».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada