Des del monestir

LLIBRES

Els monjos de Poblet, en començar la Quaresma, rebem un llibre a la sala capitular, que hem de llegir tot sencer i per ordre, seguint la invitació de sant Benet (Regla 48,15). Aquesta mena de dia del llibre monàstic m’ha inspirat les consideracions següents.

Una de les escenes més extraordinàries de la història de la literatura universal és, potser, la de la crema de llibres en un corral d’un poble innominat de la Manxa, a l’inici del Quixot de Cervantes. Per tot el que significa. Els censors, el capellà i el barber, salvaven, entre altres, de la crema, el nostre Tirant lo Blanc, «un tesoro de contento y una mina de pasatiempos». A la trona del refetor de Poblet hi passen molts llibres al llarg de l’any. Un bon nombre, al meu entendre, mereixeria ser pastura de les flames, i no tant pel seu contingut o per les seves idees, sinó més aviat, per la seva banalitat: avui, sembla, tothom es veu en cor d’escriure un llibre!

De les darreres lectures del nostre refetor, entre altres, salvaria aquests: SOS Cristians. La persecució dels cristians en el món d’avui, una realitat silenciada, de Pilar Rahola (Columna 2018). Un testimoni clar i valent, que ens va captivar poderosament durant uns dies. La seva lectura va provocar, a més, un diàleg molt interessant amb l’autora. Un altre que jo estalviaria: Amor que crema. Escrits del Marc Vilarassau SJ (Claret 2021), un recull de les homilies del malaguanyat jesuïta traspassat el 2013. Em van semblar un exemple molt reeixit i inspirat de la predicació que podria suscitar avui una nova evangelització. Un altre títol, encara: Joaquima de Vedruna, quatre vides en una, de M. Teresa Llach ccv (Claret 2021). Una proposta biogràfica d’una dona del segle XIX de casa nostra, que aprèn, en el dia a dia, tot afrontant amb un gran realisme humà els reptes del seu moment històric, a créixer en l’amistat de Déu, a ser santa en la quotidianitat.

Aquests els salvaria de les flames, entre molts d’altres, és clar: «no esté aquí algún encantador de los muchos que tienen estos libros, y nos encanten».

Publicat a Catalunya Cristiana, 2268, 12 març 2023

Homilia, Els tres càntics

Dia 29 de desembre
DIA CINQUÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL
1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-40

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. La litúrgia els ha proposat especialment a la nostra contemplació aquests darrers dies. El Magnificat, el Benedictus, i avui ens proposa el tercer, el Nunc dimitis. Aquests càntics són tan valuosos, que l’Església en fa l’objecte de la seva pregària tres vegades al dia, cada dia. A la Bíblia els càntics profètics tenen una gran importància. En els moments cabdals de la història de la salvació hi ressona sempre el càntic de la profecia. Recordem-ne un, només: després del pas del Mar Roig, la profetessa Maria, germana de Moisès i d’Aharon, entona el càntic de la salvació per excel·lència, aquell càntic que fem ressonar cada any en la nit pasqual, i que l’Apocalipsi posa en llavis dels redimits a la porta de la Santa Ciutat de Jerusalem, l’esposa de l’Anyell: «Canteu al Senyor per la seva gran victòria» (Ex 15,21).

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. El Magnificat surt del cor i dels llavis d’una verge d’Israel. El Benedictus, d’un sacerdot caduc i estèril. El Nunc dimitis d’un ancià, al llindar de la mort. El càntic profètic fa esclatar la llosa on la mort ha empresonat la vida, tal com la llum esquinça els fils de la tenebra i esvaeix la fosca més espessa. El càntic profètic obre l’àmbit de la mort a la possibilitat d’una nova vida: una verge, un sacerdot caduc i estèril, un ancià... són ells els qui fan reflorir la profecia a l’espona del bressol del Messies d’Israel. En el capvespre del món, tres càntics profètics, el de Maria, el de Zacaries i el de Simeó anuncien l’adveniment de l’Espòs d’Israel, el qui li porta la vida.

Tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies. Tots tres comparteixen una paraula: Israel. «Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares» (Lc 1,54-55). «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, ha visitat el seu poble i l’ha redimit» (Lc 1,68). «Llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble» (Lc 2,32). És un Messies per al poble, un Espòs per al poble en la seva viduïtat, un poble cridat a encarnar en la història el projecte de Déu, projecte manifestat en la Llei del Sinaí, projecte interpretat per la paraula dels Profetes, projecte que es torna vida i lloança en el llibre de les pregàries d’aquest poble, els Salms. La Llei, els Profetes i els Salms acompanyen, preparen l’adveniment del Messies. En preparen l’acompliment i en segellen la plenitud. Per això tres càntics profètics acompanyen l’adveniment del Messies.

El càntic d’avui, tanmateix, resplendeix per una certa novetat, una certa grandesa, que supera i transcendeix les expectatives del poble. El Messies esperat és glòria d’Israel, però és també llum de tots els pobles. El càntic profètic de Simeó engrandeix l’escletxa, que ja trobàvem en l’Antic Testament, per on la llum del Messies promès a Israel pot omplir de claredat els pobles que viuen a les fosques, a les ombres de la mort, i oferir-los també a ells la possibilitat d’una nova vida.

Per a nosaltres, al capdavall, passar a través d’aquesta escletxa és quelcom molt concret i molt realista, al fil de la primera carta de Joan que hem proclamat: «Per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus manaments» (1Jo 2,3). Complir els manaments vol dir permetre que la Paraula de llum i de vida que l’Evangeli fa ressonar i encarna en la nostra realitat, transformi les nostres paraules, els nostres actes, tota la nostra existència en el càntic nou dels redimits, «perquè puguem lloar dignament la grandesa del naixe-ment del Fill de Déu» (oració col·lecta del dia).

Des del monestir

CANÇÓ D’ADVENT I DE NADAL

L’evangeli que llegim en aquest quart diumenge d’Advent, dedicat al misteri de l’encarnació del Verb, es fixa en Josep, en el seu itinerari personal de fe davant el misteri. Com un nou Moisès el contemplem, ple de respecte i temor, davant la nova bardissa flamejant, Santa Maria. «Oh Adonai, cap de la casa d’Israel, que t’aparegueres a Moisès en la bardissa flamejant i li donares la Llei al Sinaí. Vine a redimir-nos amb el poder del teu braç», cantem avui a Vespres.

El fuster de Natzaret, a les portes d’aquest misteri, ens ensenya a descalçar-nos davant Santa Maria, per acollir amb ella el do del Déu encarnat. Al fil del text que avui proclamem podem precisar quina és la missió de Josep: no pas la d’engendrar, com ho era la de tots els seus antecessors en l’arbre genealògic, sinó la d’acollir. En el procés que fa el sant patriarca des de la incomprensió inicial fins a l’acolliment final, se’ns concreta el descalçar-se de Moisès davant la bardissa. Descalçar-se vol dir desfer-se de les pròpies seguretats i dels propis raonaments, posar-se a mercè, nu, del misteri de Déu. Entrar-hi com de puntetes, en somnis, i deixar-se fer per Déu. Josep, com un altre Zaqueu, haurà de baixar del seu arbre, l’arbre genealògic de la seva identitat, haurà de renunciar a la seguretat que li dona la Llei, per obrir-se a aquesta altra Llei, la Misericòrdia, que Déu fa flamejar entre les branques tendres d’una verge pura i senzilla d’Israel.

L’acolliment de la fe es concreta en un gest: «la prengué a casa com esposa». Aquest «a casa» és tot el que era Josep, tot el que tenia en la seva pobresa, i l’«esposa» que hi entra hi porta la novetat de Déu, la llum i la joia del misteri: «la Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir, Déu-amb-nosaltres».

Jesús ens crida des del pessebre a baixar de l’arbre, de l’arbre d’allò que ens creiem ser, per acollir-lo a Ell com una nova identitat, com una nova felicitat. I el nostre nom nou serà: «El-Senyor-és-el-nostre-bé», un nom que bressolarà la nostra existència com una nova cançó de Nadal.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2256, 18 desembre 2022