Homila, Perfum d'evangeli

SANT LLUC, EVANGELISTA
2Tm 4,10-17b; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Lc 10,1-9

«Lluc, el metge estimat» (Col 4,14). «Lluc, l’únic que s’ha quedat amb mi» (2Tm 4,11). «Lluc, el meu col·laborador» (Fl 1,24). A aquest Lluc —un personatge molt proper a Pau— s’atribueix el tercer evangeli. Un text elegant, que compleix les regles clàssiques de la retòrica.

En realitat l’escriptor ha pensat una obra en dues parts. Com un tríptic. Al centre hi ha un relat anterior, que també ha retocat, el de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor. La primera part és la història d’un viatge que va de Galilea a Jerusalem. La segona part és la història d’un altre viatge que va de Jerusalem a Roma, el centre del món. La primera part té un protagonista, Jesús. El de la segona és Saule o Pau. En el primer viatge Jesús es fa el bon samarità que porta el vi i l’oli de la misericòrdia divina a la humanitat ferida pel pecat; la misericòrdia del Pare que surt cada dia a la porta de casa i mira, esperant, devers l’horitzó llunyà. Jesús es fa pelegrí per quedar-se amb nosaltres en la melangia del capvespre: es lliura i desapareix en el signe del pa partit. Pau el retrobarà, o més ben dit, serà retrobat per Jesús mentre el persegueix, i mentre el despengen en un cove, muralla avall de Damasc, comprèn que ha estat fet missatger d’aquesta misericòrdia infinita, la que plora pels propis pecats i mulla els peus de Jesús, la que els ungeix amb el perfum de la fe i els besa amb els llavis de la caritat.

L’evangeli de Jesús i l’evangeli de Pau són agombolats, al principi, en el seu naixement, pel foc de l’Esperit en el si d’una dona: Maria a Natzaret, Maria al cenacle de Jerusalem. El foc de l’Esperit és l’impuls i el somni diví del viatge, el viatge de Jesús, la seva pujada, i el viatge de Pau, la seva davallada, fins a Roma, el cor del món.

L’evangeli de Lluc és l’evangeli de les dones: Maria, Elisabet, Anna, Marta i Maria, la vídua de Naïm, la vídua inoportuna del jutge sense entranyes, la pecadora de casa el fariseu, la dona que escombra cercant la dragma perduda, les dones que mantenen Jesús, les santes dones als peus de la creu i ran del sepulcre, les que planyen Jesús en el seu viacrucis... És l’evangeli dels pobres, perquè sempre hi ha un pobre a la porta del ric epuló. És l’evangeli del publicà, del qui se sap petit per acollir tanta misericòrdia. És l’evangeli dels lladres: «Recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne». És l’evangeli dels qui confien: «Pare, a les vostres mans confio el meu esperit». És l’evangeli de la pregària i del perdó.

«Oh bon col·lega de sant Pau, la seva ardor observàreu i també imitàreu; feu que del Crist la caritat inflami sempre el cor nostre. Vós que éreu metge, bon remei porteu-nos, i conferiu-nos de la fe la joia, perquè un bon dia Déu puguem percebre sempre lloant-lo.» Així ho hem cantat a l’himne de Laudes. Perquè l’evangeli de sant Lluc és sobretot l’evangeli del Magníficat i de la lloança, l’evangeli de la joia i de la glòria dels àngels que canten pau. L’evangeli de l’alegria dels pastors i dels apòstols, els apòstols que de tanta alegria no s’acaben de creure que el Senyor ha ressuscitat. L’evangeli de la benaurança de tots els qui han cregut, de tots els qui creiem que les paraules que ens han estat dites es compliran.

Feliços nosaltres si ens deixem ungir per aquest perfum de l’evangeli: «escamparem arreu la bona olor del coneixement de Crist» (2Co 2,14), pels segles dels segles. Amén.

Homilia, La caseta i l'hortet

SANT BARTOMEU, APÒSTOL
Ap 21,9b-14; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Jo 1,45-51

Fa ja quasi cent anys, el president Macià va encunyar una expressió feliç, que es va fer molt popular entre el poble català, «la caseta i l’hortet», que recollia el seu somni per a cada ciutadà, per a cada català, un símbol de seguretat, de prosperitat, de llibertat. A la Sagrada Escriptura trobem una expressió semblant per designar la mateixa realitat: «Mentre va viure, la gent de Judà i d’Israel, des de Dan fins a Beerxeba, estigué segura, cadascú sota la seva parra i sota la seva figuera». Ho llegim al primer llibre dels Reis (5,5). La parra i la figuera són la metàfora d’aquesta seguretat, d’aquesta prosperitat. Amb un matís, però: el símbol fa referència al do, a la gratuïtat de Déu. La parra i la figuera no precisen de la cura dels homes per donar el seu fruit saborós, i remeten a la Terra Promesa. Són per això un símbol eloqüent de la generositat i de l’opulència de Déu.

Jesús, hem llegit a l’Evangeli, veu Natanael sota la figuera. Li surt a l’encontre precisament en el punt on es configura la seva identitat de ver israelita, d’home que troba el seu sentit en la gratuïtat i en la llibertat del do de Déu. Tanmateix, no obraríem bé si ometéssim el procés humà que explicita i concreta aquest do de Déu: Dos deixebles de Joan segueixen Jesús; un d’aquests, Andreu, anuncia Jesús, el Messies, l’Ungit, al seu germà, Simó Pere. Després Jesús troba Felip, i li diu: «Segueix-me». Finalment, Felip troba Natanael, el nostre Bartomeu, i li anuncia Jesús (cf. Jo 1,35-49). Remarco la importància d’aquesta cadena de relacions humanes, a través de les quals es va dibuixant el camí d’accés a Jesús, el Crist, a través de les quals s’articula la crida de Déu.

I qui és aquest Crist? Aquest ungit de Déu? És Jesús, algú molt concret, humà, el fill de Josep, de Natzaret. «De Natzaret, en pot sortir res de bo?». La pregunta, germans: la pregunta. Se’ns proposa la tasca de desxifrar el misteri de Déu a través de l’entramat de les relacions i de les contingències humanes, senzilles, aclaparadorament banals, de la nostra existència. Sí, com uns mots encreuats, en els quals ens cal trobar la paraula justa que conté la definició de la nostra salvació: Jesús, el nostre Mestre, el Fill de Déu.

La Llei i els Profetes han escrit la identitat d’aquest Jesús. Hem d’aprofundir, doncs, en aquests llibres sagrats, en aquesta escriptura, que conté el projecte amorós de Déu. I el projecte, al capdavall, es concreta en un nom, en una trajectòria humana: «Jesús, fill de Josep, de Natzaret». En una ascendència i en una geografia. En una història i en un somni. El somni de Jacob, el somni d’una escala que comunica el cel i la terra, el somni de la nit de Pasqua: «O vere beata nox, in qua terrenis cælestia, humanis divina iunguntur: o nit realment benaurada, que uneix el cel i la terra, en la qual l’home retroba Déu!».

Natanael, que vol dir «Déu dona». Déu és do. Tu i jo, som do de Déu. La nostra existència és do de Déu. Aquesta és la seguretat, la nostra seguretat, la nostra parra i la nostra figuera, la caseta i l’hortet. Una realitat molt senzilla i molt humana, sòbria, en la qual Déu ens surt a l’encontre i ens revela el sentit i la veritat de la nostra existència, regal tota ella, tota ella aigua que brolla del gorg de la seva misericòrdia; el Déu que, com hem cantat en el salm 144, «és justícia en tots els seus camins i misericòrdia en totes les seves obres».

Justícia i misericòrdia, les pedres que nosaltres haurem d’afegir als fonaments de la ciutat santa, Jerusalem, la núvia, l’esposa de l’Anyell, l’Església. Amén!

Homilia, Noble Triclini de tota la Trinitat

VISITACIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
So 3,14-18; Sl Is 12,2-3.4bcd.5-6 (R.: 6b); Lc 1,39-56

Ahir celebràvem una festa singular. Ens atrevíem a tafanejar en la intimitat mateixa de Déu. Ho fèiem, però, com qui s’aboca al brocal d’un pou per escrutar-ne la profunditat, amb temor i amb cura. Llegíem a la primera lectura d’ahir: «Reconeix, doncs, avui, que el Senyor és l’únic Déu, tant a dalt del cel com aquí baix a la terra: no n’hi ha d’altre fora d’ell» (Dt 4,39). I avui el contemplem aquí baix a la terra. Trepitjant els nostres camins.

Sant Tomàs d’Aquino, en la seva Exposició sobre la salutació angèlica, digué de Maria: «Amb ella hi havia Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant, això és, tota la Trinitat. I per això li cantem: Noble triclini de tota la Trinitat.» (art. 1) Tota la Trinitat reposa en una dona, amb un rostre i una història humana, amb una llibertat i una responsabilitat humanes: tota la glòria del Senyor, tota la glòria de la Trinitat santíssima, com als orígens de la creació, com en la bardissa flamejant, com al Sinaí, com sobre l’arca de l’aliança, com sobre el temple... I, ben mirat, quan la contemplem, veiem només una dona, en camí, que va a trobar la seva cosina, que va a trobar tota la humanitat, portadora com és de Déu. Porta Jesús, la carn de Jesús, en la qual batega el foc de la divinitat. Jesús, que ocultarà el poder de la seva Paraula en la senzillesa de les paràboles, l’amor i la fidelitat nova i eterna de la seva Aliança en una mica de no res de pa i de vi, la llum i la glòria de l’Esperit que infon la vida, lliurant-lo al Pare, en el sofriment de la creu, l’esplendor de la seva carn ressuscitada en la foscor del sepulcre. Jesús s’amaga en el ventre d’una dona, i en aquesta dona la Trinitat esdevé història, i des de la seva comunió immanent d’amor, es posa en camí, sortint d’ella mateixa, per venir a visitar-nos.

L’escena de la Visitació és una icona eloqüent de l’Església, i de l’estil amb què l’Església ha de presentar el misteri de Déu a l’home i a la dona d’avui. Es tracta d’un Déu implícit, amagat, com la paraula que batega en el silenci, com la llavor colgada en la terra, com el llevat que es barreja amb la pasta. Un Déu que visita el seu poble, infinitament discret, mentre es deixa bressolar en el ventre d’una dona. Un Déu que vol ser donat —per Maria, per l’Església— i acollit —per Elisabet, per Joan, per la Humanitat— en un dinamisme creatiu i joiós de fe i de lloança: «Feliç tu que has cregut!» (Lc 1,45).

Un Déu que vol que de tota la nostra tristesa, de tota la nostra por, de tota la soledat i la pobresa del món, en fem un cant de Magníficat.

Noble triclini de tota la Trinitat, pregueu per nosaltres. Amén.