Homilia, Parenostre

DIJOUS DE LA SETMANA XI/II DURANT L’ANY

Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

Sir 48,1-15 (grec: 1-14); Sl 96,1-2.3-4.5-6.7 (R.: 12a); Mt 6,7-15

Vet ací unes paraules recents del papa Francesc, al final de la primera de les seves catequesis sobre els manaments: «Prendrem les dues taules de Moisès com a cristians, donant la mà a Jesús, per passar de les il·lusions de la joventut al tresor que hi ha amagat en el cel, caminant darrere d’Ell. Descobrirem, en cadascuna de les lleis, antigues i sàvies, la porta oberta del Pare que és al cel perquè el Senyor Jesús, que l’ha travessat, ens condueixi a la vida veritable. La seva vida. La vida dels fills de Déu». Pareu-hi esment! Són pa-raules molt importants per a nosaltres, sempre temptats a fer de l’evangeli la goma d’esborrar dels antics preceptes: «en cadascuna de les lleis, antigues i sàvies, hi ha la porta oberta del Pare que Jesús ha travessat». En efecte, «no he vingut a abolir la Llei, sinó a donar-li compliment, plenitud, felicitat». Per això el sermó de la muntanya que anem desgranant comença amb un programa de felicitat, les Benaurances, i acaba amb la paràbola dels constructors, el prudent i el desassenyat, que llegirem d’avui en vuit, i que l’actualitzen per a nosaltres.

Al cor del Pentateuc —llegiu si us plau, seguits, els cinc primers llibres de la Bíblia— hi ha el Levític, que regula fins al més mínim detall les observances del culte d’Israel. També al cor del sermó de la muntanya hi ha el codi, diguem-ho així, de la pregària dels deixebles de Jesús, que busquen sense parar, caminant darrere d’Ell, el tresor amagat en el cel i en la terra: és el parenostre, una pregària per al viatge, que podem resar plegats jueus i cristians, perquè tots tenim Déu per Pare, i tots, com a poble, fem camí a l’encontre del Regne de la vida dels fills de Déu, i tots, d’aquest Déu Pare, en demanem i n’esperem el perdó i el pa, sense els quals no podríem avançar. Posem la pregària, el culte, al centre d’aquest camí de la fe, perquè és en la litúrgia on escoltem i actualitzem la Paraula que ens permet articular i viure les claus d’una ètica correcta —la Llei— per a la vida. El cicle del profeta Elies, que avui hem acabat amb la primera lectura, també posava al centre de l’expressió de la fe en l’únic Déu el culte correcte: ¿recordeu l’estrany relat del sacrifici al mont Carmel que escoltàvem no fa gaires dies?

Jesús ens dona la mà, germans. Avui ens la dona també un fidel deixeble seu, sant Lluís, que li va fer ofrena de tota la seva joventut en l’única ètica correcta que és la del servei. Deixem-nos estirar, doncs, per tots dos, i que ells ens ajudin a passar de les il·lusions de la joventut al tresor amagat en el cel i que ja ara cerquem i anhelem, tot cavant el camp de la terra, mentre diem: «Pare nostre». Amén.

Des del monestir

MATER ECCLESIAE

Demà celebrarem una nova memòria de la Mare de Déu, instituïda pel papa Francesc: la Benaurada Verge Maria Mare de l’Església. Podríem dir que la lex credendi que Pau VI va formular en la clausura de la tercera sessió del Concili Vaticà II (21 novembre 1964), ara, oficialment, esdevé també lex orandi de l’Església.

Personalment no sóc massa amic d’anar afegint memòries obligatòries al calendari universal. Podríem trobar-nos un dia amb la necessitat de tornar a expurgar-lo, com ja es va haver de fer. Si més no, aquesta memòria, a diferència d’altres, com per exemple la Benaurada Verge Maria Reina, té un bon fonament teològic en el camí de la fe de l’Església que arriba fins al capítol VIII de la Lumen Gentium: La Benaurada Verge Maria en el misteri de Crist i de l’Església.

En efecte, la memòria que estrenarem tot just al tombant del temps de durant l’any, plens encara els nostres ulls de la llum pasqual, ens ajudarà a situar Maria correctament en el camí i en la fe de l’Església. Maria, la primera creient, la qui agombola la fe de l’Església, al cenacle, en pregària amb els apòstols. Una fe que se li tornà camí, camí amb el seu poble, un poble creient, des de l’Anunciació a Natzaret, passant per l’abraçada a la seva cosina Elisabet i el cant del Magníficat. Una fe que se li tornà pa de vida a la menjadora de Betlem, espasa al temple amb el vell Simeó, i paraula de saviesa, encara una altra vegada al temple, amb el Nen perdut i retrobat. I, finalment, una fe que se li tornà ginesta i farigola, en el misteri de sofriment i de glòria del seu Fill, als peus de la creu i al llindar de la tomba buida.

Jesús, en el deixeble estimat, ens la confià a tots nosaltres, Maria, mare i deixebla, i ens confià a ella, a la seva tendresa amatent. Quan reso els misteris de Glòria del Rosari, substitueixo sempre el darrer per aquest: «Maria, mare i deixebla, en el misteri de Crist i de l’Església».

Santa Maria, Verge del Cenacle, Mare de l’Església, pregueu per nosaltres.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2017, 20 maig 2018

Des del monestir

LA SEQÜÈNCIA DE PASQUA

La Pasqua ens porta cada any el cant de la bella seqüència «Victimae paschali laudes». Vull dir-ne alguna cosa.

«Els cristians immolin un càntic triomfal a la Víctima pasqual. Morint l’Anyell, la guarda d’ovelles redimia. El Just els pecadors amb Déu reconcilia»: amb aquests versos destaquem un dels aspectes fonamentals del sagrament pasqual: la reconciliació, que n’és el fruit. Jesús és l’Anyell veritable que fa de la seva vida una ofrena, un servei de reconciliació. Perquè ell és també el Pastor que guarda i estima la seva cleda donant la vida per cadascuna de les ovelles. Déu, aquest Just, l’ha fet pecat, perquè servís d’instrument de reconciliació. I aquesta afirmació lliga amb el vers següent: «Lluitaren Vida i Mort en lluita sense mida. El Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida». En efecte, perquè Déu l’havia fet pecat per nosaltres, la mort va creure poder rabejar-se en l’Anyell immolat a la creu, però, en realitat, hagué d’enfrontar-se amb la mateixa vida. Per això lluitaren, vida i mort, i la vida vencé la mort, capgirant l’engany de la serp, ja que la mateixa mort, d’una llançada, va fer brollar la font d’aigua viva! Per sempre! «Digueu nos, oh Maria, ¿què heu vist en el camí? —La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol». La tomba oberta i buida és el signe de la resurrecció, és el signe, en el misteri de l’absència, d’una Presència infinita. Un Déu que es fa present en tant que absent. Un Déu que, amb la seva absència, fa possible la nostra llibertat i la nostra responsabilitat, la nostra presència, i per això també, la nostra confessió i la nostra lloança. «El Crist en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea, ell us precedirà»: el signe de la tomba buida, tot sol, no basta. És un signe que ha de ser interpretat per la paraula profètica del missatger diví. De la mateixa manera que els pastors de Betlem no haurien pogut interpretar el signe de la menjadora sense l’anunci angèlic, igualment ara, les dones, sense l’àngel i la seva paraula de llum, no podrien penetrar la foscor de l’absència de Jesús, la foscor del sepulcre buit. La seqüencia acaba amb un crit de joia i amb una pregària: «Jesús ressuscitat, sou, d’entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu nos pietat». Tingueu-nos pietat! És la súplica confiada de l’Església davant el Crucificat-Ressuscitat. La mateixa súplica que li adreçàvem la tarda del divendres sant, ara plena de joiosa esperança, una esperança tota oberta al Futur de Déu.  Al·leluia.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2012, 15 abril 2018