Homilia, Parenostre

DIJOUS DE LA SETMANA XI/II DURANT L’ANY

Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

Sir 48,1-15 (grec: 1-14); Sl 96,1-2.3-4.5-6.7 (R.: 12a); Mt 6,7-15

Vet ací unes paraules recents del papa Francesc, al final de la primera de les seves catequesis sobre els manaments: «Prendrem les dues taules de Moisès com a cristians, donant la mà a Jesús, per passar de les il·lusions de la joventut al tresor que hi ha amagat en el cel, caminant darrere d’Ell. Descobrirem, en cadascuna de les lleis, antigues i sàvies, la porta oberta del Pare que és al cel perquè el Senyor Jesús, que l’ha travessat, ens condueixi a la vida veritable. La seva vida. La vida dels fills de Déu». Pareu-hi esment! Són pa-raules molt importants per a nosaltres, sempre temptats a fer de l’evangeli la goma d’esborrar dels antics preceptes: «en cadascuna de les lleis, antigues i sàvies, hi ha la porta oberta del Pare que Jesús ha travessat». En efecte, «no he vingut a abolir la Llei, sinó a donar-li compliment, plenitud, felicitat». Per això el sermó de la muntanya que anem desgranant comença amb un programa de felicitat, les Benaurances, i acaba amb la paràbola dels constructors, el prudent i el desassenyat, que llegirem d’avui en vuit, i que l’actualitzen per a nosaltres.

Al cor del Pentateuc —llegiu si us plau, seguits, els cinc primers llibres de la Bíblia— hi ha el Levític, que regula fins al més mínim detall les observances del culte d’Israel. També al cor del sermó de la muntanya hi ha el codi, diguem-ho així, de la pregària dels deixebles de Jesús, que busquen sense parar, caminant darrere d’Ell, el tresor amagat en el cel i en la terra: és el parenostre, una pregària per al viatge, que podem resar plegats jueus i cristians, perquè tots tenim Déu per Pare, i tots, com a poble, fem camí a l’encontre del Regne de la vida dels fills de Déu, i tots, d’aquest Déu Pare, en demanem i n’esperem el perdó i el pa, sense els quals no podríem avançar. Posem la pregària, el culte, al centre d’aquest camí de la fe, perquè és en la litúrgia on escoltem i actualitzem la Paraula que ens permet articular i viure les claus d’una ètica correcta —la Llei— per a la vida. El cicle del profeta Elies, que avui hem acabat amb la primera lectura, també posava al centre de l’expressió de la fe en l’únic Déu el culte correcte: ¿recordeu l’estrany relat del sacrifici al mont Carmel que escoltàvem no fa gaires dies?

Jesús ens dona la mà, germans. Avui ens la dona també un fidel deixeble seu, sant Lluís, que li va fer ofrena de tota la seva joventut en l’única ètica correcta que és la del servei. Deixem-nos estirar, doncs, per tots dos, i que ells ens ajudin a passar de les il·lusions de la joventut al tresor amagat en el cel i que ja ara cerquem i anhelem, tot cavant el camp de la terra, mentre diem: «Pare nostre». Amén.