Des del monestir

SOR LUCÍA CARAM

Ens recorda cada dia un aspecte important de la vida monàstica. La seva dimensió profètica! Sense profetisme no hi pot haver vida monàstica autèntica. La vida monàstica sorgeix com a contestació a l’establishment de l’Església i si perd aquest mordent profètic també esdevé prescindible. No és necessària.

Vull defensar-la, sor Lucía, pel seu testimoniatge al servei dels més pobres. Al capdavall la mesura del cristianisme és la mesura de les benaurances, la mesura del cristianisme és sempre ètica: «allò que fèieu a un d’aquests germans meus» (Mt 25,40), no pas allò que crèieu o allò que pregàveu. «És de l’amor que ens examinaran al final de la vida».

Amor. Aquests dies s’han dit paraules molt poc amoroses: «El seu parlar és melós —deia profèticament el salmista—, però el seu cor és agressiu; les seves paraules llisquen com l’oli, però de fet són punyals desembeinats» (Sl 55,22), punyals d’una espiritualitat freda com l’acer, morta com l’amor que s’estima a si mateix.

El dogma de la virginitat de Maria que professem amb tota l’Església no té per objecte, en absolut, la biologia femenina. Quan es formula aquest dogma, quan en parlen els evangelistes, hom creu que la dona és un mer receptacle de la llavor masculina, que ella no aporta res biològicament a la concepció d’un nou ésser humà. Ara sabem que tot ésser humà és fruit, a parts iguals, d’una llavor femenina i d’una llavor masculina. Quan l’Església declara i professa la virginitat de Maria confessa que ella és realment Mare de Déu, que Jesús, el Fill de les seves entranyes és tot de Déu, és el Verb encarnat, i perquè és encarnat, és també tot de l’home, perquè Maria també és nostra. Si el Verb encarnat és tot de l’home, vol dir també que la sexualitat és tota de Déu, és lloc de la benedicció de Déu, i com tot l’humà ha estat redimida i feta joiosa pel misteri de la Creu de Crist.

Un dogma no és una cosa morta, petrificada, un dogma és una provocació a la nostra intel·ligència. Si sant Gregori el Gran podia afirmar de la Paraula inspirada de l’Escriptura: «Divina eloquia cum legente crescunt», podem afirmar també, dels dogmes, que «cum credente crescunt». 

Una església que no creix és, certament, prescindible. Ho és sobretot una església que no posa a les balances el pes de la seva ètica fonamentada en la justícia, de la seva caritat en la veritat.

Coratge, sor Lucía, i gràcies.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1953, 26 febrer 2017

Des del monestir

ANYS DE ...

Escric aquestes ratlles just en la cloenda del temps de Nadal. Han estat dies intensos, litúrgicament parlant. Ressonen encara dintre meu les grans antífones que ens han fet reviure el misteri de l’Encarnació i de la Manifestació del nostre Déu. «Hodie Christus natus est», cantàvem a les segones Vespres del dia Nadal, repetint fins a quatre vegades aquest «hodie», aquest «avui» que actualitza el misteri de la presència de Déu enmig nostre. O l’antífona del Benedictus de les Laudes del dia d’Epifania «Hodie caelesti sponso iuncta est Ecclesia», «Avui l’Església s’ha unit al seu espòs celestial», o la del Magníficat del mateix dia, «Tribus miraculis ornatum diem sanctum colimus», «Celebrem un dia santificat per tres miracles». Per no parlar de les denses antífones del dia u de gener, solemnitat de la Mare de Déu, o dels himnes i de les lectures. A mi em fan viure, m’omplen, m’emocionen cada any. Però m’adono també que aquests textos ja no signifiquen res per a una gran majoria de creients. Tot i els esforços del Vaticà II per apropar la litúrgia, millor, per a retornar-la al poble fidel, molts la deixen passar de llarg.

En contrapartida ara està de moda celebrar «anys de». L’any de la misericòrdia, que cloíem just a les vigílies d’encetar el gran jubileu del nou any litúrgic, per exemple. O l’any de la fe, o el de la vida consagrada, etc. A mi, de vegades, i reconec que és quelcom molt subjectiu, fruit de la meva sensibilitat personal, aquests «anys de» em recorden una mica aquelles campanyes de quan era petit, «ya es primavera en el Corte Inglés».

Jo no em canso de desitjar, i sempre que puc hi insisteixo, en les meves conferències, o en les meves homilies, que tant de bo tothom pogués acollir la misericòrdia de Déu en cada celebració litúrgica, com ho hem fet aquests dies de Nadal, en els seus textos, en els seus cants: «hem rebut, oh Déu, la teva misericòrdia enmig del temple», com canta el salm 47. Com ho comencem a fer també, just en encetar el temps litúrgic de durant de l’any, que, com deia amb sorna mossèn Ballarín, té nom de calendari d’ençà de la darrera reforma litúrgica.

Potser no ens calen «anys de». Si fem cas de Pius XII, «l’any litúrgic és el mateix Crist» (Mediator Dei, 1947). Amén.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1948, 22 gener 2017

Homilia, Jesús a quatre veus

DIMECRES DE LA SETMANA II DURANT L’ANY (I)

Inici de l’Octavari de pregària per la unitat dels cristians

Missa per la Unitat

He 7,1-3.15-17; Sl 109,1.2.3.4 (R.: 4bc); Mc 3,1-6

En un dels moments àlgids del Diàleg de Carmelites de Georges Bernanos, la mare Maria de l’Encarnació fa notar a la priora, madame Lidoine, la conveniència de pronunciar el vot de martiri per al bé —diu— «de tota la comunitat». I la priora li respon: «no existeix tota la comunitat, la comunitat com un tot. En tota comunitat hi ha sempre una part forta i una part feble, i ambdues són necessàries». M’han vingut al cap aquestes paraules en l’escaiença d’aquest nou octavari de pregària per la unitat dels cristians que avui iniciem: no existeix «tota la comunitat», «la comunitat com un tot». I sovint ho pensem així, en l’església i en els nostres petits cenacles: considerem la comunitat com un tot, anul·lant les diferències, la pluralitat. És el que passa amb una obra polifònica —el Parenostre de Rimski, per exemple— quan en suprimim les altres veus. També Jesús va ser escrit a quatre veus: Marc, Mateu, Lluc i Joan; i no s’hi val a polir-ne els matisos per justificar la nostra por a allò que és divers i construir una falsa unitat.

Em sembla, germans, que aquesta és la principal dificultat que ens surt a l’encontre a l’hora de voler fer camí tots junts, obrint-nos al diàleg amb l’altre, per aprendre de l’altre, no per a jutjar-lo, sinó més aviat per a deixar-nos jutjar humilment per l’altre: no se’ns ha educat per a la polifonia. El cant pla ens basta. Les altres veus ens molesten.

En el llibre II dels Diàlegs, just a l’inici de la vida de sant Benet, el papa sant Gregori ens en conta un bell miracle. La dida del jove Benet havia manllevat a les veïnes un sedàs de terrissa per a garbellar el blat, i en un descuit, el sedàs es trencà. Benet, que trobà la dida desconsolada, se sentí mogut a compassió, pregà damunt el sedàs trencat, i el retornà, sencer, a la dida. Aquest sedàs és el símbol de la unitat trencada. I sant Benet, a la Regla, no farà altra cosa que traçar un camí d’unificació, primer interior, dels cors, i després exterior, de les persones en una comunitat polifònica. És un sedàs per a garbellar el blat. Vol dir que cada gra de blat compta, en la seva diversitat, per a pastar i enfornar el pa de la unitat.

Ara aquest Pa de la Unitat el posarem damunt la taula de l’altar, fet de la farina dels grans de tots nosaltres. En Jesús, a semblança de Melquisedec, els camins de Déu i els dels homes es retroben en la pau i la justícia: demanem-li que ens faci custodis de la unitat i promotors de la sana i enriquidora diversitat. I com sant Benet, intensifiquem aquests dies la pregària i les llàgrimes de compunció en el nostre cor pel sedàs trencat de la comunió desitjada pel Senyor Jesús.