Des del monestir

SOR LUCÍA CARAM

Ens recorda cada dia un aspecte important de la vida monàstica. La seva dimensió profètica! Sense profetisme no hi pot haver vida monàstica autèntica. La vida monàstica sorgeix com a contestació a l’establishment de l’Església i si perd aquest mordent profètic també esdevé prescindible. No és necessària.

Vull defensar-la, sor Lucía, pel seu testimoniatge al servei dels més pobres. Al capdavall la mesura del cristianisme és la mesura de les benaurances, la mesura del cristianisme és sempre ètica: «allò que fèieu a un d’aquests germans meus» (Mt 25,40), no pas allò que crèieu o allò que pregàveu. «És de l’amor que ens examinaran al final de la vida».

Amor. Aquests dies s’han dit paraules molt poc amoroses: «El seu parlar és melós —deia profèticament el salmista—, però el seu cor és agressiu; les seves paraules llisquen com l’oli, però de fet són punyals desembeinats» (Sl 55,22), punyals d’una espiritualitat freda com l’acer, morta com l’amor que s’estima a si mateix.

El dogma de la virginitat de Maria que professem amb tota l’Església no té per objecte, en absolut, la biologia femenina. Quan es formula aquest dogma, quan en parlen els evangelistes, hom creu que la dona és un mer receptacle de la llavor masculina, que ella no aporta res biològicament a la concepció d’un nou ésser humà. Ara sabem que tot ésser humà és fruit, a parts iguals, d’una llavor femenina i d’una llavor masculina. Quan l’Església declara i professa la virginitat de Maria confessa que ella és realment Mare de Déu, que Jesús, el Fill de les seves entranyes és tot de Déu, és el Verb encarnat, i perquè és encarnat, és també tot de l’home, perquè Maria també és nostra. Si el Verb encarnat és tot de l’home, vol dir també que la sexualitat és tota de Déu, és lloc de la benedicció de Déu, i com tot l’humà ha estat redimida i feta joiosa pel misteri de la Creu de Crist.

Un dogma no és una cosa morta, petrificada, un dogma és una provocació a la nostra intel·ligència. Si sant Gregori el Gran podia afirmar de la Paraula inspirada de l’Escriptura: «Divina eloquia cum legente crescunt», podem afirmar també, dels dogmes, que «cum credente crescunt». 

Una església que no creix és, certament, prescindible. Ho és sobretot una església que no posa a les balances el pes de la seva ètica fonamentada en la justícia, de la seva caritat en la veritat.

Coratge, sor Lucía, i gràcies.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1953, 26 febrer 2017