Des del monestir

UNA HUMIL PERSONA

L’octubre, temps de tardor, ens ha portat com cada any el record de l’afusellament del nostre president Lluís Companys i Jover, el dia 15. Enguany ha fet setanta-cinc anys. A mi també em porta el record tan estimat de l’afusellament del meu avi, Lluís Solà Padró, el dia 20, ara fa setanta-sis anys.

Hi ha un tret que em corprèn especialment en els últims dies de la vida del president i en la seva mort. La humilitat. Com deia santa Teresa —Lluís Companys va caure precisament el dia de la seva festa—, «la humilitat és caminar en la veritat» (Moradas VI,10,7). Hom ha fet notar, també, que el president va morir pobre, virtut molt apreciable en qualsevol servidor de la cosa pública. Va començar ric —venia d’una casa benestant del camp català— i va acabar pobre. És a dir, no es va lucrar amb el seu càrrec. Però em quedo amb la humilitat, com a virtut especialment humana i cristiana. Escrivia, en efecte, a la seva dona, Carme Ballester: «Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m’omple d’una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m’ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona.»

Em va corprendre el darrer film sobre la seva persona emès recentment per TV3, «Tretze dies d’octubre», sobretot el moment previ a l’afusellament en què participa, servint-hi, en la darrera missa, combregant devotament. Em va fer pensar en una cosa que sovint oblidem: els cristians autèntics no saben que ho són. És ben bé allò «que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» (Mt 6,3).

Sé que, des dels nostres àmbits eclesials, se li han atribuït amb freqüència tota mena de coses indignes, que no vull ni concretar ara i ací. Li’n demano perdó i li agreixo el seu testimoniatge de serenitat i d’humilitat, perquè la seva mort, bella i noble, segella la nostra dignitat de catalans.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1884, 1 novembre 2015

LLUÍS COMPANYS I JOVER

75 anys

In memoriam

_______

Afusellat vas caure un jorn d’octubre,

colpit per una bala el digne pit;

el front serè i endins del cor ni un dubte:

als llavis «Catalunya», l’últim crit.

La terra dolça i aspra que estimares,

sollada per l’esput del vencedor,

a peu descalç, humil, la trepitjares,

oh President, a l’hora del dolor.

Lluís Companys, honor del nostre poble,

senyera i estendard de ciutadans:

la teva mort segella, bella i noble,

la dignitat i el nom de catalans.

Des del monestir

AHMET IBN AL-MANSUR

A Poblet, els colors vermells de la tardor, que esclataran voluptuosament el mes d’octubre, s’anticipen amb la porpra dels sants màrtirs Bernat d’Alzira i les seves germanes Maria i Gràcia, la solemnitat dels quals celebrem el dia 2 de setembre, aniversari de l’arribada a Poblet de les relíquies dels sants.

La història de sant Bernat, perfumada amb l’encens de la llegenda, reflecteix bé les coordenades culturals i religioses de les acaballes del segle XII a la Catalunya Nova. Unes coordenades que a mi, sorprenentment, em recorden molt les actuals. Ahmet al-Mansur, fill del senyor moro de Carlet (València), visqué a la cort del rei taifa de València vers la segona meitat del segle XII. Enviat en ambaixada a Catalunya,  passà per Lleida on tenia una parenta musulmana que hi residia, i de retorn, s’aturà a Poblet, el monestir cistercenc tot just fundat a les noves terres que Ramon Berenguer IV havia cedit a l’abadia de Fontfreda. La llegenda diu que l’hi atragueren les cantúries dels monjos, que eren al cor resant matines. Sigui com sigui, es convertí al cristianisme i ingressà a la comunitat, on rebé el nom de Bernat. Uns anys després, volgué retornar prop dels seus per anunciar-los  l’Evangeli. Obtingué la conversió de les seves germanes Saida i Soraida, però no la del seu germà al-Mansur, que els féu perseguir i matar, prop d’Alzira, tocant al Xúquer.

Com la de tot martiri, la història de Bernat i les seves germanes és una història complexa, teixida d’amor i d’odi, la concreció dura d’aquelles paraules punyents del profeta Miquees que Jesús farà seves: «Perquè el fill insultarà el pare, la filla es rebel·larà contra la mare, i la nora, contra la sogra: els enemics de cadascú seran la gent de casa seva» (Mi 7,6; Mt 10,36). Avui entenem d’una altra manera —almenys jo l’hi entenc— la missió evangelitzadora de l’Església, en la línia de les paraules de la 1a carta de Pere: «Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança.  Però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència» (3,15-16). Però ja en uns temps propers als de Bernat, el beat Ramon Llull parlava de diàleg, de respecte i de coneixement mutu.

L’època de Bernat, Ahmet Ibn al-Mansur, és encara una època de diàleg, de respecte i de coneixement mutu, i això perquè la gent es mou, viatja, camina…  està en recerca, en un espai de diàleg que, malauradament, els fonamentalismes cristià i musulmà acabaran malmetent.

Per als monjos de Poblet, que recordem cada any amb emoció el testimoni de Bernat i les seves germanes, la seva memòria ens és un estímul a donar raó de la nostra esperança suaument i amb respecte. I ens convida tots a conrear aquell altre valor imprescindible de la rectitud de consciència, que hauria de ser com la brúixola que ens ha de guiar.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1879, 27 setembre 2015