Homilia, 7 agost 2008

DIJOUS DE LA SETMANA XVIII/II DURANT L’ANY

Jr 31, 31-34; Sl 50, 12-13. 14-15. 18-19 (R.: 12a); Mt 16, 13-23

«Posaré la meva Instrucció —la meva Llei— en el seu interior, l’escriuré en els seus cors». Partint d’aquestes paraules de Jeremies, el segon dels profetes majors, que ens acompanya aquests dies, proposo algunes meditacions sobre la missió de la profecia en la teologia d’Israel i en la nostra vida de creients. Precisament ahir s’esqueia el trentè aniversari del traspàs del papa Pau VI, a qui devem el missal renovat que tot seguit posarem damunt l’altar i, sobretot, la recuperació abundant de l’Antic Testament en la nostra litúrgia de la missa.

La profecia, segons el que hem escoltat, ha d’ajudar-nos a interioritzar la Llei, la Instrucció, la Paraula de Déu. Ens proposa de fer un camí que va des d’aquelles tauletes de pedra, exteriors, tallades a la pedrera del Sinaí, fins a les tauletes interiors del nostre cor on Déu ha de reescriure per sempre més la seva Paraula. Aquesta serà la garantia del veritable coneixement del Senyor, de la veritable «gnosi», ara que el «gnosticisme» torna a estar de moda, i la garantia de la nostra identitat: «llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble». La Torà, doncs, no pot prescindir de la Profecia. Són dues dimensions complementàries d’un mateix procés espiritual. La Profecia té la missió d’actualit­zar la Paraula de Déu a cada moment de la història, de rellegir-la, de comentar-la per a cadascun de nosaltres; per això, fins i tot físicament, al cor de la Bíblia hi trobem els Profetes, just després dels cinc llibres de la Torà.

Tota la nostra vida, especialment la dels monjos, però també la dels laics i la dels capellans que treballeu al cor de les diverses realitats del nostre món tan complex d’avui, tota la nostra vida és, de part de Déu, ens ho recorda el profeta, una crida a reescriure la seva Llei, la seva Paraula, la seva Instrucció en el nostre cor, al centre mateix de la nostra existència. De fet, pròpiament, el qui l’escriu és Déu. Ben mirat, la nostra feina és més senzilla: consisteix a preparar les tauletes del nostre interior, a fer-les aptes, amb un treball pacient i constant de purificació del cor i de la ment, perquè Déu hi pugui gravar la seva Paraula de foc: «Déu meu, creeu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm».

La Llei i la Profecia. Però encara hi ha un tercer element complementari i importantíssim en la fe d’Israel i en la fe de l’Esglé­sia, que Crist ha fonamentat sobre la roca de la fe de Pere, que és precisament anomenat per Jesús «fill de Jonàs», això és, fill d’Israel: aquest tercer element és el Culte, la Lloança. La Paraula actualitzada per la Profecia és acollida i viscuda en el Culte: per això hem cantat un salm després de la profecia, per això, tota aquesta litúrgia de la Paraula que estem celebrant, tendeix irresistiblement cap a la seva plenitud, cap a la gran pregària d’acció de gràcies que d’ací uns instants el prevere que ens presideix, en nom de tots, elevarà al Pare.

Que la nostra vida de monjos, i també la vostra, la de tots els qui ens acompanyeu, sigui sempre una vida unificada: la Paraula, la Profecia i la Lloança en una sola ofrena, la del Crist, a la qual ajuntem també la nostra a glòria i lloança de la Santa Trinitat. Amén.

Homilia, 5 agost 2008

5 d’agost
LA DEDICACIÓ DE
SANTA MARIA LA MAJOR A ROMA

Jr 30, 1-2. 12-15. 18-22; Sl 101, 16-18. 19-21. 29 i 22-23 (R.: 17);
Mt 15, 1-2. 10-14

«Tots els nostres monestirs —prescriu un text primitiu de Cister— es fundaran en honor de la Reina dels cels i de la terra (Exordi, IX)». I quan emetem la professió, els monjos diem: «prometo estabilitat, conversió de costums i obediència … en aquest lloc … construït en honor de la Santíssima Mare de Déu i sempre Verge Maria».

Per què som invitats a posar la nostra mirada en Maria? Trobarem una resposta en la meditació de les arrels històriques de la festa d’avui: la dedicació, a Roma, el 432, pel papa Sixt III, de la basílica de Santa Maria la Major, edificada sobre l’antiga basílica del papa Liberi, per commemorar el recent concili d’Efes, celebrat l’any anterior, que va proclamar que Santa Maria era veritablement Mare de Déu. Hi ha un detall interessant en el gest del papa Sixt: la va dedicar a Déu, aquesta església, posant-la sota l’advocació de la Verge, Santa Maria: al centre, Déu, i Maria com a punt de referència.

Maria, doncs, ens és aquest punt de referència, el llumener, o l’estrella, segons el significat del nom, en el nostre camí, en la nostra recerca de Déu. Nosaltres, monjos benedictins, que seguim una Regla absolutament centrada en el Crist, en la qual no hi cap mena de concessió al sentimentalisme, som invitats, amb la festa d’avui, a posar la nostra mirada en aquella dona creient d’Israel, en la fe de la qual els camins de Déu i els nostres es retrobaren d’una manera única, absolutament nova i meravellosa, i que per això fou proclamada Theotókos, literalment «la qui pareix Déu» —Salve, sancta parens! la saludem en l’introit del comú de la Mare de Déu. Contemplant Maria aprenem a contemplar el Crist, Jesús de Natzaret, el qui va dir: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare» (Jn 14, 9). Empeltats en la fe de la Mare de Déu també nosaltres esdevenim portadors de Déu, del Déu que ens porta, i que s’encarna en la nostra història.

Estiguem-li agraïts, a Santa Maria! Estiguem agraïts als nostres majors que ens van transmetre la fe recta en Jesucrist, Déu veritable i home veritable, tot proclamant Maria Mare de Déu i proposant-la a l’Església com a icona de la fe recta. Estiguem-li agraïts, a Santa Maria i invoquem-la amb confiança: «Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort». Amén.

Homilia, 4 juny 2008

Dia 4 de juliol
LA DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA
2Cr 5, 6-10. 13-6, 2; Sl 45, 2-3. 5-6. 8-9 (R.: 5); Lc 19, 1-10

L’evangeli de Zaqueu ens ofereix com dues imatges, com dues icones de l’església. Diguem-ne alguna cosa.

Primera icona: la figuera, el sicòmor. L’església és la figuera on ens enfilem els qui som petits d’estatura, per tal de veure passar Jesús. L’església és la figuera on, els qui ens hi hem enfilat, som ullpresos per la mirada tendra de Jesús que passa. La figuera, un arbre. Amb tantes ressonàncies a l’Escriptura: l’arbre de la vida i l’arbre del bé i del mal, la vara de Moisès, la vara d’Aharon, la soca de Jesè, … l’arbre de la creu on penja la Vinya saludable de la nostra Terra Promesa. Amb Jesús, a les espatlles de Jesús, tota la humanitat, pobra i petita, s’ha enfilat a l’arbre de la creu per veure Déu, per deixar-se mirar i ullprendre per Déu.

Segona icona: la casa. «Zaqueu, baixa de pressa, que avui he de posar a casa teva». L’església, una casa. De fet, a les primeries, del lloc de reunió, els fidels cristians en deien la «domus ecclesiæ», la casa de l’església. L’església és la casa on acollim el Crist que passa, la casa de l’esdeveniment joiós, salvífic, d’aquest acolliment: en acollir Jesús som nosaltres els acollits, els perdonats, els salvats, els estimats, com Zaqueu, com Marta i Maria, com Simó el Leprós, com Leví, com els dos d’Emmaús …

Una figuera, una casa (o una tenda) … fixeu-vos, són els mateixos elements d’aquell altre relat del llibre del Gènesi en què Abraham, sense saber-ho, va acollir Déu que passava amagat en els tres misteriosos caminants, a l’ombra de l’alzina, a l’atri de la seva tenda, i es va trobar també ell acollit pels qui tan bellament acollia: «Avui s’ha esdevingut la salvació en aquesta casa —diu Jesús—, perquè aquest home també és fill d’Abraham».

L’església ha estat i és per a nosaltres, sobretot, el lloc i l’avui d’aquest «també». Nosaltres que no érem fills d’Abraham, fills de la promesa, fills del somriure i de la joia de Déu, n’hem estat fets «també» gràcies a un encontre amb Jesús. Cadascú pot pensar i agrair del fons del cor el seu Jericó, la seva figuera, la casa del seu acolliment, allà on va començar tot: una vida nova, una amistat nova, una mirada nova, una alegria nova.

Avui, però, donem gràcies per la nostra «ecclesia mater» de Tarragona, «l’església de Pau i la seu de Fructuós», i en comunió amb el nostre pastor, el bisbe Jaume, preguem per tota l’Esglé­sia, i la sentim ben nostra, estesa d’orient a occident.