Homilia, 9 juny 2008

DILLUNS DE LA SETMANA X/II DURANT L’ANY
1Re 17, 1-6; Sl 120, 1-2. 3-4. 5-6. 7-8 (R.: cf. 2); Mt 5, 1-12

«Benaurat aquell que serà benvingut al Paradís. Perquè a la seva porta desitja àvidament la seva bellesa, l’acarona en el seu cor i en el seu si la gronxa, la pren i la posa a les seves entranyes. […] Des d’ara, fes-te una clau del Paradís i pren-la. La porta corre cap a tu, està contenta i et somriu…». Eren paraules, germans, d’un himne de sant Efrem, el sant que avui venerem, el més gran dels pares siríacs, i un dels millors poetes de tota l’època patrística.

«Fes-te una clau del Paradís, i pren-la». Una altra gran santa, més a prop nostre, Caterina de Sena, escrivia que «la clau del Paradís és la sang preciosa del Senyor». Avui, però, l’evangeli de Mateu, que encetem després de la lectura contínua de Marc, acabada tot just aquesta setmana passada, ens proposa de contemplar, de meditar «les Benaurances» com la clau i la porta del Paradís, com la clau i la porta, mai tan ben dit, de la felicitat.

Oblidem de vegades que l’Evangeli és una proposta de felicitat, un camí per a la felicitat, com ho és també la Regla de sant Benet: «Qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços?» ens invita el pròleg amb paraules del salm 33. I és que el salteri, al qual els monjos configurem la nostra vida, és un altre gran, esplèndid itinerari de la felicitat: «Feliç l’home…» diem amb el primer verset del salm primer, tot enfilant el camí que ens menarà a la felicitat de la lloança i de la glòria del salm 150.

Feliços els pobres, això és, els qui confien, els qui ho esperen tot del Senyor i ho reben tot d’Ell, cada dia i a cada moment, com un regal preciós. Feliços els qui ploren, perquè saben viure al cor de la sofrença la proximitat de Déu que és bàlsam de consol. Feliços els humils, que han après a mirar i a conèixer la seva realitat amb la mirada de Déu. Feliços els afamats i els assedegats de justícia, que troben Déu en els camins de la pròpia història personal o comunitària. Feliços els compassius, els de cor tendre, que es deixen estimar i estimen. Feliços els nets de cor, que descobreixen Déu en el més profund de les persones i de totes les coses, de tota realitat. Feliços els qui fan la pau, els pacífics, els d’esguard serè, que no s’irriten, ni coven la rancúnia, i saben somriure. Feliços els perseguits… els qui prenen la seva creu i segueixen Jesús amb el coratge de la senzillesa i de la confiança.

No una, vuit claus, germans, per als vuit panys de la porta del Paradís, de la porta de la felicitat: la pobresa, les llàgrimes, la humilitat, el desig, la compassió, la netedat de cor, la pau…, i la creu. Perquè la felicitat de «les Benaurances» és la felicitat del Regne, no la felicitat d’aquest món, ans la felicitat que Déu ens regala, i que Jesús ja fa present, anticipant-la, amb les seves paraules, amb els seus gestos, i, sobretot, amb la seva pasqua.

Germà, germana, amic… «la porta corre cap a tu, està contenta i et somriu». Tingues la clau, les claus, a punt per a obrir!

Homilia, 23 maig 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA VII/II DURANT L’ANY
Jm 5, 9-12; Sl 102, 1-2. 3-4. 8-9. 11-12 (R.: 8a); Mc 10, 1-12

Quan era estudiant a Montserrat, els alumnes vàrem tenir la sort de poder assistir a unes classes sobre judaisme impartides per un professor jueu sefardita, argentí, establert actualment a Barcelona, Mario Saban. En un dels col·lo­quis va sortir, precisament, el text evangèlic d’avui, i recordo que jo vaig dir que en aquest cas es tractava d’un ensenyament clar, que no admetia discussió ni interpretació. Encara em sembla que el veig, responent a la meva intervenció, cofat amb el seu solideu (la kippà) i embolcallat amb el bonic mantell litúrgic (el talit), perquè així ens impartia les classes, en clima de pregària, com si fóssim a la sinagoga.

Sí, de la Sagrada Escriptura, i també el Nou Testament és Sagrada Escriptura, en podem fer una lectura rígida, tancada, legalista, que s’anomena «halàkika», del terme «halakà», que vol dir «interpretació de la Llei». O bé una lectura oberta, dialogal, sapiencial, que s’anomena «haggàdica», d’«haggadà», que vol dir «paràbola», «conte», «narració». L’estil de Jesús, el Jesús de les paràboles, era «haggàdic», obert, imaginatiu, gens legalista.

En el cas d’avui, la lectura «halàkika» del passatge evangèlic pot portar fàcilment a establir unes normes rígides, poc humanes i poc evangèliques, en l’ordena­ment de la disciplina sobre el sagrament del matrimoni, que tinguin poc en compte la persona concreta situada en el seu context. La lectura «haggàdica», en canvi, ens permet d’endinsar-nos pels paisatges meravellosos de l’amor humà plantejat per Déu mateix com una proposta per a viure la nostra pròpia història, inscrita en l’àmbit de la seva Aliança. El problema d’avui, germans, que Jesús planteja de forma «haggàdica», fa la impressió d’haver estat interpretat i resolt «halàkikament» pel redactor del text, certament posterior a Jesús. I fa la impressió, també, que en la seva predicació, l’Església prefereix moltes vegades aquesta interpretació «halàkika». Fa la impressió, en alguns casos, que li interessa més dictar normes segures, fixar doctrines, que no pas ajudar a créixer les persones en la llibertat interior, la llibertat dels fills de Déu.

Demanem-li, al Senyor, obertura i tendresa: obertura per a interpretar la seva Paraula a la llum d’aquesta mateixa Paraula, i tendresa per a portar-la amb amor com a ungüent per a les nafres coents de la humanitat.

Homilia, 21 maig 2008

DIMECRES DE LA SETMANA VII/II DURANT L’ANY
Jm 4, 13-17; Sl 48, 2-3. 6-7. 8-10. 11 (R.: Mt 5, 3); Mc 9, 38-40

Per entrar a la nostra església cal travessar un atri, amb la memòria de la passió i de la sepultura del Senyor, de les quals participem nosaltres pel baptisme. Aquest nàrtex, amb el seu alt contingut simbòlic i espiritual, ens prepara per franquejar l’elegant portalada romànica i avançar per la nau, en un itinerari interior, que va de Galilea a Jerusalem, de ponent a llevant, de la fosca a la llum, de la mort a la vida, de la solitud del pecat a l’amistat amb Crist.

D’ací uns instants el prevere que presideix la nostra celebració, en nom de Crist i en nom de tots nosaltres, cantarà la solemne lloança a Déu Pare del prefaci, precedida per un diàleg que n’in­dica la importància i invita a preparar-nos-hi, i culminada amb la gran lloança del «Sanctus», el cant de l’església celestial al qual nosaltres, des de la nostra petitesa, ens unim volenters. El prefaci, germans, és el pòrtic, l’atri que hem de travessar abans d’en­dinsar-nos en la gran pregària eucarística, l’anàfora, que el prevere, i amb ell tota l’assemblea, fa sobre els dons del pa i del vi, que ens representen també a nosaltres, per tal que esdevinguin, un cop eucaristitzats, portadors de la benedicció, de la salvació i de la presència de Crist. Aquesta lloança es prolongarà en el memorial de les meravelles que Déu ha obrat per mitjà del seu Fill, tot actualtizant el servei sacrificial de Jesús a la creu per nosaltres. Finalment pregarem pel papa, pel bisbe, per l’Església i pels difunts, en la comunió dels sants, expressant aquest nostre desig de comunió, de ser un sol cor i una sola ànima.

El prefaci d’avui és extremadament simple i expressiu: «Us donem gràcies… a vós que, mogut pel vostre amor, vau crear l’ho­me i, quan el pecat amb raó el condemnava, heu tingut la misericòrdia de redimir-lo per Crist Senyor nostre…». Amb poques paraules expressem la totalitat del misteri de la nostra fe, aquell misteri amagat des del començament en el si de la tendresa del Pare i revelat ara, als nostres dies, amb l’aparició del Verb en la nostra carn, i amb la predicació i acolliment, en la fe, del seu Evangeli de veritat i de vida. La creació, que el Pare, amb la seva Paraula i el seu Esperit, va fer bona i bella, esquinçada i ferida pel glavi tallant del pecat i de la mort, ha estat recapitulada, salvada per Crist, en virtut del seu misteri pasqual de creu, mort, sepultura i resurrecció, que evocàvem a l’atri de l’església de Poblet.

Un atri de lloança, germans, el prefaci, ens introduirà a l’Eucaris­tia que farem tot seguit. Elevem doncs els nostres cors i cantem-la amb tota l’ànima, aquesta lloança, per tal d’esdevenir dignes de ser una sola cosa amb Aquell que és glòria i lloança del Pare pels segles dels segles. Amén.