DIMECRES SANT
Is 50,4-9a; Sl 68,8-10. 21bcd-22,31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26,14-25
«Oh Déu, de qui Judes va rebre el càstig del seu pecat, i el lladre el premi de la seva confessió: feu-nos sentir l’efecte de la vostra misericòrdia per tal que així com Nostre Senyor Jesucrist va concedir a cadascun allò que mereixia, així a nosaltres, destruït l’error de l’home vell, ens concedeixi la gràcia de la seva resurrecció». Aquesta era la col·lecta de la missa de la Cena del Senyor, abans de la reforma litúrgica, i es tornava a repetir el divendres sant, després de la primera profecia. El missal de Pau VI la va suprimir. Aquest text ens parla de dues actituds possibles davant la Creu de Jesús: la del lladre, el bon lladre, que seria l’actitud creient, i que li comporta l’admissió al Paradís; i la de Judes, que és l’actitud del refús i del màxim tancament davant el missatge de Jesús i el llenguatge de la Creu. Nosaltres, però, no volem emetre cap judici, el confiem a la misericòrdia de Déu, de la qual volem sentir l’efecte. Farem només dues reflexions, com dues propostes de lectura.
La primera. Mirem de llegir la història de la traïció de Judes en el conjunt de tot el relat de la Passió; no com un fet aïllat. Judes, Pilat, la dona de Pilat, els sacerdots, els fariseus, la turba, els deixebles ..., considerats individualment, són com aquelles figuretes del famós rellotge astronòmic de Praga que van desfilant, sense cap connexió aparent entre elles. Ens cal integrar-les en el relat de la Passió per tal de poder-les comprendre en profunditat, cadascuna d’elles i les unes en relació amb les altres.
La segona. Mirem també de llegir la traïció de Judes a la llum d’altres històries de traïció de la Sagrada Escriptura. Penso en dos personatges rellevants: Josep, venut pels seus germans, i David, traït pel seu fill Absalom. Tant Josep com David són figures del Crist. Josep, que endegarà tot un treball de reconciliació i acceptació entre els seus germans, ens dona una clau importantíssima de lectura: «Jo soc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte. Però no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-ho fet: és Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida» (Gn 45,4-5). Aquesta frase la podríem aplicar també al misteri de la traïció de Judes. Déu, de la història de les nostres traïcions, en fa una història de tradició, de lliurament, de salvació, d’amor, fent realitat el doble significat del verb trair, en llatí i en grec, que significa en primer lloc lliurar, entregar: Judes lliura Jesús als jueus, els jueus el lliuren a Pilat, Pilat el lliura perquè el crucifiquin, i a la Creu Jesús assumeix aquest lliurament lliurant-se ell mateix al Pare i a la Humanitat. I és a través de tots aquests lliuraments que el Pare lliura el seu Fill per la nostra salvació. Lliurem també nosaltres la nostra llibertat i la nostra responsabilitat en braços del Crucificat, perquè ell les guareixi, les transformi i les purifiqui.
Misteri de lliurament i de salvació que reflecteix molt bé la nova col·lecta del Dijous Sant que recitarem demà: «Oh Déu, avui celebrem aquella Cena sacratíssima, en la qual el vostre Unigènit, abans de lliurar-se a la mort, confià a la seva Església el sacrifici nou i perenne, convit del seu amor; feu que obtinguem d’aquest gran sagrament la plenitud de la caritat i de la vida». La plenitud de la caritat i de la vida. Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada