FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25
Déu s’ha recordat: Zacaries. Déu ha promès: Elisabet. Déu ha concedit el seu favor: Joan. Lluc comença el seu evangeli amb tres noms plens de significat, i ho fa al temple de Jerusalem, en el marc d’una solemne litúrgia sacerdotal, entre càntics i núvols d’encens i la pregària expectant del poble. És en la pregària, segons Lluc, que Déu es fa el trobadís amb el poble, i, de fet, ens vol fer llegir tota la història de Jesús, que es disposa a escriure, en clau litúrgica, començant i acabant el seu relat al temple de Jerusalem (Lc 24,52-53).
En aquest marc litúrgic de pregària i de benedicció vull meditar breument la col·lecta de la missa, que és, ben mirat, l’oració per a tot el dia en aquesta fèria major d’Advent. «Oh Déu, per la maternitat de la Verge heu revelat al món aquell qui és l’esplendor de la vostra glòria; concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe ben plena i de celebrar-lo sempre en esperit i en veritat». L’oració comença amb una afirmació de fe, tot rellegint el Credo: Déu, a través del consentiment creient d’una dona que accedeix, de verge, a esdevenir mare, posa en la carn de la nostra humanitat el seu segell, l’empremta de la seva mateixa glòria. Jesús és esplendor de la glòria, de la realitat de Déu, per la maternitat de Maria, a través de la qual assumeix allò nostre, la nostra carn, per a fer-s’ho seu tot fent-se nostre. Déu s’ha valgut d’una paradoxa: la maternitat d’una verge! L’antífona del Benedictus que hem cantat a Laudes expressava poèticament el mateix contingut de fe: «Sortirà com el sol el Salvador del món, baixarà al si de la Verge com sobre l’herbei, al·leluia», evocant, potser, un bell episodi de la vida de Gedeó (Jt 6,39-40). I què demana, l’oració? No pas res de poca importància. Demanem en primer lloc de poder venerar sempre el misteri de l’encarnació. Venerar significa molt més que acollir quelcom racionalment, entendre-ho. Venerar aquest misteri vol dir posar-hi a disposició tot el nostre ésser. Amb una fe ben plena. El consentiment de la fe dona plenitud a tota la nostra capacitat d’entendre i de pensar. I, en segon lloc, demanem de poder celebrar aquest misteri. Això és, contemplar-ne i fruir-ne la joia i la bellesa en el marc de la litúrgia, posant-lo, com diu el salm 136, «al capdamunt de la nostra alegria». Celebrar-lo, encara, en esperit i en veritat, per tal que la celebració esdevingui vida, informi la nostra vida, la transfiguri i la purifiqui. Misteri, celebració i vida.
Davant el misteri, fem silenci, germans i germanes. Però no per incredulitat, sinó com a penyora de saviesa i d’humilitat, perquè, indòcils com som aprenguem els sentiments dels justos, i ens disposem a acollir el Senyor en el record agraït de la seva promesa. Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada