Des del monestir

MONTSERRAT

A l’entrada de la sala capitular del monestir de Montserrat hi ha aquesta inscripció: «Dominici schola servitii». Escola del servei del Senyor. És la definició de monestir que sant Benet proposa al pròleg de la seva Regla per als monjos. Els monjos són deixebles, aprenents. Mai perfectes. Mai acabats. Heus ací els adjectius que el mateix sant Benet els aplica: desobedients, contumaços, indòcils, rudes, febles, imperfectes, etc. Aquest és el material humà amb què compta i a partir del qual edifica el seu projecte, el monestir: la casa de Déu, com també l’anomena. Vaig tenir la sort de ser deixeble d’aquesta escola durant tres anys (1984-1987) com a monjo aprenent, i més tard (2000-2005), essent ja monjo de Poblet, com a estudiant.

A Montserrat vaig aprendre a acceptar-me imperfecte, feble, i, a partir d’aquí, a créixer humanament i espiritualment. Vaig aprendre que, a tot estirar, el monjo, com a deixeble, pot aspirar a conèixer-se una mica ell mateix, amb les seves llums i les seves ombres, mentre s’esmerça a cercar Déu. I prou. Aquest procés sant Benet l’explica molt bé al capítol 7, de la humilitat, amb la imatge d’una escala descendent i alhora ascendent, com la de Jacob, que fa, d’aquest projecte humà tan pobre, tan fràgil, un projecte diví, obrint-lo a la veritat de l’amor.

Montserrat em va lliurar un tresor inestimable: la pregària dels salms, la lectura de l’Escriptura i la vivència de la fraternitat. Una comunitat que aprèn a ser humana tot estimant-se pot trobar la seva identitat només en la pregària dels salms, que són l’alè de Déu barrejat amb la carn de l’home. 

Tot el que sé de la vida monàstica, a banda de l’experiència que hom va adquirint amb el temps, ho dec al mestre de novicis que vaig tenir a Montserrat i que ara és el seu abat. El meu agraïment, doncs, la meva admiració i el meu respecte per ell i la seva comunitat, enmig de la qual, a més de monjo, vaig aprendre a ser una mica més humà.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2057, 24 febrer 2019