Des del monestir

LLEI, CULTE I PROFECIA

Celebràvem abans d’ahir la festa de la Presentació del Senyor, més coneguda popularment com la Candelera i, a l’Orient cristià, coneguda com la festa del Trobament (Hypapante). Amb la seva litúrgia de la llum posàvem fi, de fet, al cicle nadalenc que, oficialment, acabava el dia 7 de gener, diumenge del Baptisme del Senyor.

Hi hem contemplat tota l’esperança i tota la fe d’Israel resumida en dos personatges singulars, l’ancià Simeó i la profetessa Anna, que surten a l’encontre del nen Jesús, el Messies promès. Dos personatges amb dos noms també singulars, de molta significació bíblica. Simeó vol dir «el qui hi sent tot escoltant», i Anna és «la plena de gràcia». L’escolta d’Israel, una escolta de segles i segles, de generacions i generacions, es torna gràcia en el trobament i l’acolliment que s’esdevé al Temple de Jerusalem, on Jesús és presentat oficialment al seu poble.

Simeó, «home just i pietós», com el descriu sant Lluc, és el prototipus del qui viu segons la Llei del Senyor, conformant-hi la pròpia vida amb fidelitat sincera. Ho són també Zacaries, Elisabet, Maria i Josep. D’Anna se’ns diu que era una profetessa «dedicada nit i dia a donar culte al Senyor amb dejunis i oracions», que «mai no es movia del Temple». Si l’ancià Simeó representa la Llei, Anna representa el Culte profètic. Les paraules de la Llei es tornen profètiques, és a dir, capaces d’informar la vida del creient, quan ressonen al Temple amb la veu de la lloança.

És al bell mig d’aquesta realitat que s’esdevé l’encontre entre el Messies promès i el seu poble, l’Israel de les promeses. Un poble abocat a la mort, ja que es tracta d’un ancià que espera «anar-se’n aviat en pau» i d’una vídua que ja no pot engendrar, però que porta, en el sac dels seus vuitanta-quatre anys, tota l’esperança i tota la fe del seu poble. I Jesús els surt a l’encontre com l’Espòs d’Israel que ve a portar nova saba a una soca envellida.

Jesús, però, ve també per provocar una confrontació, un discerniment. Perquè, davant la nova llum que apunta, la fosca es fa enrere, és a dir, tot allò que en nosaltres s’oposa al projecte d’aquest Infant, és posat en qüestió, és provocat per la claredat del seu missatge: estimar o no estimar, la veritat o la mentida de la nostra vida. Al caliu d’aquest amor que Simeó pren en braços i Anna revifa amb la seva paraula profètica, allò que és vell es renova, la Justícia de la Llei es torna Gràcia, i l’Esperança d’Israel Promesa de benedicció.

Quasi a les portes de la Quaresma, sortim també nosaltres a rebre l’Espòs. I de la nostra fe i de la nostra esperança, per petites que siguin, fem-ne joiós acolliment.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2002, 4 febrer 2018