Des del monestir

PERDOLENTIS

Aquesta setmana passada ens ha portat la memòria setembral de la Mare de Déu dels Dolors, just l’endemà de la festa gloriosa de l’Exaltació de la Santa Creu. Als peus de la creu, amb Santa Maria, hem pogut meditar en silenci, donant-hi voltes al fons del cor, com feia ella, el sofriment d’aquest estiu, que ens ha mostrat sense vels el rostre més obscè del Maligne.

Què vol dir meditar el dolor, o meditar en el dolor? En llatí, el títol d’aquesta memòria mariana és suggerent: De Beatae Mariae Virginis Perdolentis. Perdolentis, per-dolentis. És a dir, fent camí a través del dolor. Meditar en el dolor, meditar el dolor, vol dir fer camí a través del dolor, no pas restar-hi aturat, lligat, immòbil.

Els cristians no ens quedem aturats en el dolor; el dolor, en si mateix, no és un punt d’arribada, sinó un lloc de pas, un camí. És com la nit, que sempre és camí i preludi de l’albada. Maria no es queda als peus de la creu, aferrada a una fusta morta i corcada. Fa el camí del seu Fill, a través del seu mateix dolor, Ell que havia fet també el seu camí a través del dolor amorós de les entranyes de la Mare. Maria fa el camí del seu Fill vers la Pasqua, vers el Cenacle, vers la Comunitat, que és el Sagrament de la Pasqua, el lloc on tots els camins es tornen Pasqua i la Pasqua es torna camins d’Evangeli.

Els cristians ho fem així, fins i tot davant el sofriment més absurd, aquell que ens mostra impúdicament el rostre obscè del Maligne.

Us deixo amb unes belles paraules del papa Benet XVI, dites en un lloc on, sota l’esguard de Maria, el sofriment es torna camins: «Sabem que, per desgràcia, el sofriment que hem patit trenca els equilibris més ben assentats d’una vida, soscava els fonaments forts de la confiança, arribant fins i tot a vegades a fer-nos desesperar del sentit i el valor de la vida. És un combat que l’home no pot afrontar tot sol sense l’ajuda de la gràcia divina. Quan la paraula no sap ja trobar els mots adients, cal una presència amorosa; busquem llavors no únicament la proximitat dels parents o d’aquells a qui ens uneixen llaços d’amistat, sinó també la proximitat dels més íntims pel vincle de la fe. I qui més íntim que Crist i la seva Santíssima Mare, la Immaculada? Ells són, més que ningú, capaços d’entendre’ns i apreciar la duresa de la lluita contra el mal i el sofriment» (Lurdes, 15 setembre 2008).

Publicat a Catalunya Cristiana, 1982, 17 setembre 2017