DIA SETÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18
«Som a l’hora darrera», ens han llegit, l’hora de l’Anticrist, l’hora del discerniment de totes les coses, de totes les actituds, també les nostres davant de Jesucrist. I, en aquesta hora darrera, escoltem per segona vegada en pocs dies, una de les veritats més contundents del nostre credo: «La Paraula es va fer carn». Un Déu-Paraula, que es comunica, que es revela, que assumeix la nostra història, que camina amb nosaltres. El mot «carn» designa tot allò que forma part de la nostra realitat trencadissa, condicionada per les lleis del temps i de l’espai, contingent, és a dir, que pot ésser i no ésser, i que si és, és per aquesta Paraula que la sosté, «per la qual tot ha vingut a l’existència», i sense la qual res no seria. Amb el fil diví de la Paraula-carn Déu s’entreteixeix en el teixit de la nostra vida, de la nostra història. Misteriosament, silenciosament.
En aquesta hora darrera, i estirant aquest fil diví de la Paraula-carn, provem de desfer, amb agraïment, el que ha estat la nostra vida i la vida de la nostra comunitat durant aquest any que acomiadem. Hi hem viscut tres moments forts de benedicció, per a la nostra petita església de Poblet i per a tota l’Església, que han estat la benedicció del nostre abat, l’ordenació presbiteral d’un nou prevere al servei de la comunitat, i el primer compromís monàstic de dos germans nostres. El traspàs de dos monjos estimats, també ho ha estat un moment fort de benedicció: el pas del Senyor que ha vingut a cercar-los ha estat, per a ells i per a nosaltres, pasqua de salvació. Hem beneït també un petit oratori per als nostres malalts de la infermeria, on el Senyor se’ls fa present cada dia, en el sagrament del Pa i de la Paraula. Hem beneït, encara, un nou instrument musical al servei de la nostra pregària, per a fer-la més bella i per ajudar-nos a acordar les nostres veus i els nostres cors amb l’harmonia de cel. I els moments difícils, que també n’hem tingut, a nivell personal, familiar, comunitari, ens han ajudat a ressituar-nos correctament davant de Déu i davant dels altres. Sempre que ens apartem del projecte de Déu, sempre que amb la nostra malaptesa embullem el fil diví de la Paraula-carn en el brodat de les nostres vides i de la nostra història, se’ns demana un exercici de fe i de confiança per a fer-ne, també, al capdavall, moment de benedicció.
Aquesta nit, quan cantarem el Te Deum d’acció gràcies, agafem-nos ben fort a aquest fil diví de la Paraula-carn, que va filant el sentit diví i humà de la nostra petita existència tan preciosa als ulls de Déu. Així sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada