PER NADAL, QUI RES NO ESTRENA RES NO VAL
Ara Nadal ja és al calaix dels records. A Poblet, enguany, Nadal ens ha portat un gran regal. Hem estrenat abat. Voldria compartir una mica les vivències d’aquests dies.
L’abat, en una vida estable com la nostra, té una gran importància. Llegint la Regla de sant Benet t’adones de seguida que és omnipresent, la referència per a quasi tot. No debades l’abat actua en lloc del Crist al monestir, i tothom coincideix a dir que la Regla és, per damunt de tot, un text cristocèntric.
L’elecció d’un nou abat o d’una nova abadessa és sempre un moment delicat per a la vida del monestir. Marca el final d’una etapa, amb tot el que tenen d’agredolç els finals d’etapa, i el començament d’una de nova, amb la frescor i la il·lusió de la novetat, però també amb el perill d’exagerar-ne les expectatives.
Ha estat un moment intens, un moment en el qual experimentes la presència i el guiatge de Déu, però només en la mesura que hi actua la nostra llibertat i la nostra responsabilitat. Déu, em sembla, no actua mai al marge de la nostra llibertat i la nostra responsabilitat. Potser per això —perdoneu-me— jo no crec gaire, o gens, en els miracles. M’he adonat de com, sense campanyes electorals ni candidatures prèvies —no hi ha hagut res d’això—, la llibertat i la responsabilitat dels electors acaben apuntant vers la persona més convenient. Aquesta és la paraula justa: abans de votar, tocant els sants evangelis, vàrem prometre elegir la persona més convenient.
El dia abans de l’elecció es fa un capítol preparatori, amb la lectura dels textos de la Regla i de les Constitucions que es refereixen a l’abat, i els juraments dels electors, els escrutadors i el president de l’elecció, l’abat general. Tot seguit hi ha una primera votació orientativa, sense cap valor jurídic. L’elecció pròpiament dita es fa en el marc solemne de la sala capitular. Un cop feta, l’elegit ha de manifestar, primer, que accepta l’elecció, i, confirmat en el càrrec pel president de l’elecció, recita en veu alta la professió de fe i fa el jurament preceptiu. Seguidament li són lliurades les claus i el segell del monestir i la creu pastoral, signes del seu doble servei, en les coses materials i en les espirituals. Això fet, i havent-se assegut al seu lloc a la sala capitular, rep de part de tots els monjos la promesa d’obediència. L’elecció acaba amb la instal·lació del nou abat al seu lloc en el cor de l’església. El precedeix la comunitat en processó pel claustre cantant el Te Deum mentre sonen totes les campanes. Un cop a l’església, l’abat general l’acompanya al seu lloc i l’hi instal·la. I així s’acaba.
I és ara, de cop i volta, que t’adones que l’elegit era el més convenient, i que, comptant amb la llibertat i la responsabilitat dels electors, l’Esperit Sant ha suscitat un veritable consens.
Publicat a Catalunya Cristiana, 1894, 10 gener 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada