Homilia, Publicans i prostitutes

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu» (Mt 21,31). Fa just un any, comentant la Genealogia de Jesús, us vaig parlar de la figura del rei Josies com a tipus del Crist. Avui us parlaré de la prostituta Rahab, una altra de les protagonistes d’aquest evangeli: «Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab». Rahab, fem-ne recordança, era una prostituta de Jericó que va amagar a casa seva els exploradors enviats per Josuè per preparar la conquesta de la Terra Promesa. Els Pares han vist en aquesta dona i en la seva casa una figura de l’Església com a arca salvadora de la humanitat. De fet, recordem-ho també, els amaga sota un munt de tija de lli, una imatge que evoca poderosament l’arca de Noè, i evoca també el cistell de papir per on l’infantó Moisès fou salvat de les aigües del Nil: el gest valent i acollidor d’aquesta dona li valdrà la salvació quan Jericó sigui destruïda. Els exploradors li imposen només una condició: ha de senyalar casa seva amb un cordó escarlata, penjat de la mateixa finestra per on els havia fet escapar. També els Pares han vist ací una relació amb la sang que marcava les portes dels hebreus a Egipte per estalviar-los de l’exterminador, i una prefiguració de la sang salvadora de Nostre Senyor Jesucrist, que brilla cada dia, sacramentalment, en els nostres llavis, que són la finestra de la fe, quan ens acostem a l’altar.

«Les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu». Rahab, amb el seu gest, amb el seu capteniment, va començar a passar al davant en aquest camí. I era com si ens estirés a tots nosaltres. Ens estirava amb el seu coratge, amb la seva fe, la fe que es torna memòria de la gesta salvadora de Déu en el passat i s’obre a la confiança en el futur: «Ho hem sabut ... el Senyor, el vostre Déu, és realment Déu dalt al cel i aquí baix a la terra ... Doneu-me un senyal segur que estalviareu la meva família» (Js 2,11.13).

Comencem el camí de Nadal, el camí del Regne, i les prostitutes i els publicans ens hi passen al davant: Leví-Mateu, Zaqueu, la dona pecadora als peus de Jesús, Rahab, i tants i tantes que no sabem: «Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans i les prostitutes sí que el van creure». Posem-nos, doncs a la fila d’aquesta llarga corrua de creients. Molts d’ells ni ho sabien, potser. Però amb la seva fe i la seva esperança anaven preparant el camí del Messies d’Israel. La fe que es fa camí i que, des de la creu, es torna cordó escarlata, sang refulgent, per on ens enfilem i conquerim el Regne. S’hi va agafar el bon lladre, s’hi agafa l’Església, s’hi agafen tants sofrents i descoratjats al voltant nostre que no tindran pessebre ni llums de Nadal; ens hi agafarem nosaltres, al cor de la Nit Santa, quan l’evangeli de la Genealogia se’ns tornarà cançó de bressol, la música més dolça i més meravellosa que mai l’Esperit hagi inspirat. Que així sigui.

Des del monestir

DÉU ENTRA PER LA TEULADA

«Avui hem vist coses increïbles (paradoxes)», llegirem a l’evangeli del dilluns de la segona setmana d’Advent, el de la guarició del paralític segons Lluc (5,17-26). L’evangeli és paradoxal, supera les nostres opinions, els nostres parers; Déu està més enllà dels productes de la nostra ment, i per això ens sorprèn i ens meravella. És l’evangeli, la bona notícia d’un Déu que entra per la teulada a les nostres vides, desbaratant tots els nostres esquemes.

El misteri de l’encarnació, que ens disposem a celebrar un cop més, és, ben mirat, la gran paradoxa del nostre Déu, el Déu cristià: el veritable rostre de Déu només el podíem conèixer contemplant el rostre humà de Jesús; el misteri de Déu solament podia fer-se’ns accessible a través d’un trobament humà; la santedat de Déu se’ns podia revelar tan sols en l’àmbit profà d’una biografia humana. I això és el que experimenta el paralític: en trobar-se amb Jesús se sent arrabassat per la santedat de Déu; el foc de Déu, que crema i no consumeix, el guareix fins a les arrels de l’ésser de la ferida del pecat, i se sap, podríem dir, recuperat per a Déu i per a ell mateix mitjançant aquest trobament humà. En Jesús Déu abraça el paralític —i amb ell tota la humanitat— amb la bondat del seu amor fidel, i en el desert del cor esquinçat d’aquest home, que és també el de cadascun de nosaltres, assaonat des d’ara per la rosada del perdó, s’esbadella la florida d’una nova creació. 

La icona del paralític portant-se la llitera, tan representada en els sarcòfags paleocristians, ens és oferta en aquest temps d’Advent com la icona del Déu que salva, i que per salvar-nos ve a trobar-nos en la nostra realitat concreta, entrant per la teulada a les nostres vides. L’haurem de contemplar, aquesta icona, descalços davant el sagrat que se’ns fa proper, tot demanant la confiança i el coratge de la fe perquè també nosaltres puguem foradar la incredulitat i fer lloc per a Déu en el nostre espai humà.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2097, 1 desembre 2019

Homilia, Somniar l'Església

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22

Les lectures que hem proclamat ens porten a fer alguna reflexió sobre l’Església, sobre el misteri d’aquesta realitat que, potser de tan connatural se’ns escapa, però en la qual vivim indefugiblement la nostra pertinença a Jesucrist.

Ezequiel imagina, des del caos i la foscor de l’exili, una ciutat bella i radiant, de mesures perfectes, ordenada i esplendorosa, regada per un riu saludable i vivificant. És la nova Jerusalem, evocada aquí, com farà també el llibre de la Revelació de sant Joan, com una utopia, com el no lloc del Regne, el Regne de Déu que no es pot identificar amb res del que existeix, per això és utòpic, però que ensems ens és present i ens ve a trobar com la nostra realitat més profunda: «el Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21). Des de l’exili, de tot exili, ens és lícit imaginar, somniar i esperar aquesta bella ciutat. Des de l’exili del nostre camí pel desert de la vida quotidiana —forasters com som—, de la nostra limitació, i de la nostra esperança, ens és lícit imaginar l’Església com aquella llar bella i perfecta on serem acollits, on som, de fet, acollits, per Déu.

La litúrgia, avui, per imaginar i per cantar l’església, ens ofereix en-cara un altre text preciós com a complement de la profecia d’Ezequiel, el salm 45. És el salm que canta la bellesa, la fecunditat i la inexpugnabilitat de la ciutat de Déu. «Déu hi és al mig» (enmig de la ciutat), diu, segurament referint-se al temple, i és ben bé així, fins i tot retòricament: entremig del salm 45 i del salm 47, que canta també la ciutat de Déu, tenim el salm 46, que canta la joia i la grandesa del Senyor, Rei de tot l’univers: «Aplaudiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme».

Pareu esment a la gosadia del salm i de la mateixa profecia d’Ezequiel: Jerusalem, en realitat, no en té de riu, situada com està en un paratge més aviat desèrtic. Jerusalem té un torrent miserable, el Cedró, i, per a beure, ha de recollir l’aigua en cisternes. Per això la Jerusalem del salm 45, tal com la canta el salm, té tanta força profètica i poètica per evocar la realitat més joiosa que es pugui imaginar: Déu enmig nostre, Déu, la nostra alegria, és amb nosaltres, i hi és amb la fecunditat i la bellesa que tenen les ciutats travessades per un riu, que és sempre un símbol de vida i de salvació. El riu, encara, a diferència del mar, caòtic, impossible de contenir, evoca en el salm el cosmos, l’ordre, la bellesa i l’alegria, en tant que fa de mirall de la bellesa mateixa de la ciutat.

L’Església, doncs, és la font, de la qual bevem l’aigua viva del Crist, el seu Esperit, en els sagraments que brollen com un riu del seu altar, de les cinc deus de les ferides glorioses del Senyor Crucificat i Ressuscitat. I l’Església és una ciutat, bella i ordenada, on naixem i creixem com a ciutadans d’aquella Pàtria ideal que té per llei l’evangeli de l’amor. Agraïm-la, doncs, l’Església, amb els seus murs i les seves places, «ciutat ben construïda, conjunt harmoniós» (Sl 121,3), i mirem també d’ordenar la ciutat terrenal i la nostra vida. I pensem avui en aquella ciutat, Roma, que ens és mare i cap, en la seva Església que ens presideix en la caritat, ella, amb el seu bisbe. Preguem perquè esdevingui font desbordant de caritat i d’alegria per a totes les esglésies, per a tot el món. Amén.