Des del monestir

QUAN ERA XIQUETA

Aquest estiu, en el darrer dels concerts de Jordi Savall del IV Festival de Música Antiga de Poblet, dedicat a la Verge, hi va haver un moment especialment màgic. Va ser cap al final, en l’elegant interpretació de la cançó popular tan coneguda «la Mare de Déu». Després d’escoltar les melodies del Llibre Vermell i de les Cantigas, les notes de «la Mare de Déu quan era xiqueta» em van arribar molt endins.

Ja fa uns anys, a Poblet, es va recuperar l’introit del dia de Nadal en gregorià, el «Puer natus», una peça del mode VII considerada una obra mestra del cant pla. En assajar-la i fer-la meva, em vaig adonar —de fet és una apreciació del tot subjectiva— que es podria dir que venim al món amb aquesta melodia a dins, de tan essencial i tan pura, tan terrena i tan celestial alhora, i que necessitem només algú —com una mena de llevadora, ho deia Sòcrates, també, en relació al coneixement de la veritat— que ens ajudi a escoltar-la dins nostre i a treure-la fora.

I és que les coses senzilles, com la bella melodia de «la Mare de Déu», o el «Puer natus», són les que millor ens ajuden a accedir a la veritat, a l’essencial, són de fet camí de la veritat i de la bellesa.

Això passa també amb l’arquitectura dels nostres monestirs cistercencs, que va voler prescindir de qualsevol element ornamental per retrobar la línia pura, la conjunció perfecta entre la llum i l’espai. El mateix dormitori de Poblet, on tenia lloc el concert esmentat abans, n’és un exemple. Línies, volum i llum. Tot plegat, un estremiment de la veritat, una veritat tot just intuïda, que s’ofereix com a regal a l’home, com una invitació al diàleg i a la recerca, mai a la possessió, com el Déu en flames de la bardissa de Moisès que ve a trobar el seu poble per començar amb ell una història de llibertat i de responsabilitat.

L’estiu ha estat un temps de gratuïtat per a molts. El silenci de la tardor podrà ajudar-nos a recuperar el fil de la nostra vida, la línia mestra d’allò que hem de construir.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1928, 4 setembre 2016

Homilia, posar la vida

SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR

2C 9,6-10; Sl 111,1-2.5-6.7-8.9 (R.: 5a); Jo 12,24-26

Sant Llorenç, diaca i màrtir. Recordo, amb emoció, el dia que vaig visitar la seva basílica a Roma, i vaig poder venerar el seu sepulcre, a l’altar de la confessio, juntament amb les relíquies d’un altre filòsof i màrtir eximi de l’església, sant Justí.

No és fàcil parlar d’aquesta realitat, del martiri. No ho podem fer amb llenguatge triomfalista, el que empren els vencedors quan parlen dels vençuts, els superiors dels inferiors; un llenguatge tan allunyat, en conjunt, del que deia Jesús quan parlava del llevat dins la pasta, dels ocells del cel, dels lliris del camp, del tresor amagat, de la dona que escombra, del pastor que busca, del pare que espera.

Jesús no invita mai els seus deixebles a morir per ell. Els demana una cosa més interessant, que «posin» (no que donin, com solem traduir) la vida pels amics, pels altres, és a dir, que la posin a disposició, que no en facin un bé propi, que se’n desapropiïn, que se’n buidin, com fa ell mateix amb la seva condició divina. Mirem, però, què en diuen els textos litúrgics, del martiri i de sant Llorenç. Em fixaré en el prefaci i en l’elogi del sant que llegim avui al martirologi romà.

«En cantar la lloança dels vostres sants, proclamem que tota la grandesa del seu martiri és obra admirable del vostre poder; sou vós qui doneu valentia a la seva fe, vós enfortiu la seva perseverança, vós coroneu amb la victòria el seu combat» (pref II dels màrtirs). El prefaci, sempre cantat, és l’himne de lloança a Déu que obre la gran pregària eucarística, centre de la celebració, i culmina amb l’aclamació majestuosa del “Sant, sant, sant”, amb la qual unim les nostres veus a les veus de la litúrgia celestial. En aquest context, doncs, proclamem que, al capdavall, la victòria d’un màrtir, la seva fe, la seva perseverança són obra de Déu, del poder de Déu, són part de les magnalia Dei, de les seves meravelles; són una concreció del misteri pasqual de Jesucrist pel qual tota violència, tot odi i tot desencontre són cridats a obrir-se a la pau i a la joia del Ressuscitat.

L’elogi del martirologi ens ajuda a meditar un altre aspecte de la vida de sant Llorenç: el seu diaconat, el seu servei als altres, el seu posar la vida pels altres com a autentificació del seu testimoniatge. Diu així: «havent rebut l’ordre de lliurar els tresors de l’església, va mostrar al tirà, burlant-se’n, els pobres, que havia sostingut i alimentat amb els recursos de les almoines». Els pobres són el tresor de l’església, i ho són en virtut d’aquest servei, d’aquesta donació, que esdevenen així icona del Crist diaca, del Crist servidor, que posa la seva vida pels altres rentant-los els peus, morint a la creu i ressuscitant el tercer dia.

Podem dir, així, que en sant Llorenç, diaca i màrtir, aquestes dues realitats s’agermanen en un feliç maridatge: el servei, i només el servei, és el que dóna autenticitat al testimoniatge cristià, al martiri en definitiva.

A la meva parròquia es venera un preciós retaule gòtic del segle XIV obra de Jordi de Déu dedicat a sant Llorenç. El sant, habillat amb una sumptuosa dalmàtica de tall elegant, amb la graella en una mà i els evangelis a l’altra, somriu, amable, amb cara d’infant. Aquesta és la clau per a treure l’entrellat d’aquesta cosa tan terrible que és el martiri de la mort cruenta, on sempre s’entreteixeixen misteriosament l’amor i l’odi, on sempre hi ha una víctima i un botxí. Aquesta és la clau, el somriure d’un infant.

Demanem en aquesta eucaristia d’esdevenir com infants i poder fer de la nostra vida un testimoniatge de servei als altres, els més desvalguts i indefensos, ja que això és realment just i necessari, és el nostre deure i la nostra salvació, en acció de gràcies incessant al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant. Amén.

Homilia, Ciutat dels homes, ciutat de Déu

Dia 4 de juliol

LA DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA

2Cr 5,6-10.13-6, 2; Sl 45,2-3. 5-6.8-9 (R.: 5); Lc 19,1-10

A l’Edat Mitjana la construcció d’una catedral significava el coronament d’un projecte humà —la ciutat— basat en la solidaritat, en un moment en què l’home començava a conquerir la seva llibertat, la seva autonomia, però no havia perdut encara tota referència a Déu. En efecte, els homes i les dones, aplegats en gremis, contribuïen a la construcció del temple en el qual disposarien d’una capella pròpia, i que, volgut i pensat a imatge de la Jerusalem celestial, simbolitzava el coronament de l’altra ciutat, la terrenal. La catedral era el lloc on confluïen, on es trobaven feliçment el projecte de l’home i el projecte de Déu. També Déu, en altre temps, havia concebut la seva residència com una tenda del trobament enmig del campament.

En contemplar el bell edifici de la nostra catedral, «l’església de Pau i la seu de Fructuós», al cim també de la ciutat de Tarragona amb els seus carrers atrafegats, podem aprendre algunes notes sobre l’església que ens poden ajudar en el nostre camí.

Primer la severa i solemne portalada que ens acull, amb els apòstols i els profetes fent rotllana entorn de la Verge Mare que ens fa franca l’entrada. Els apòstols i els profetes, com Maria, són personatges concrets, de carn i ossos, arrelats en un lloc, amb un nom i una història. Els seus rostres ens parlen d’una església concreta, que s’encarna, que té el rostre de Pere, de Pau, de Benet, de Bernat, el teu, i el meu. L’església, com a casa de Déu i casa de la comunitat, sempre és concreta, i els seus carreus, del color de la terra del lloc.

Els apòstols i Maria ens inviten a entrar i a viure la nostra pertinença a l’església com un itinerari, seguint el guiatge de l’Evangeli, un camí d’occident a orient, de la tenebra a la llum, de Galilea a Jerusalem. És així que anem avançant per la majestuosa nau i accedim al presbiteri de la catedral, en realitat a l’absis central, concebut en la seva perfecció com la volta del cel i embellit per un magnífic retaule on, una vegada més, la història de la salvació es fa concreta en els homes i dones que han encarnat el projecte de Jesús —Maria, els sants i les santes—, i sagrament en el pa i el vi damunt l’altar per la força de la Paraula proclamada.

Avui festegem aquesta església, la nostra església mare de Tarragona, des d’on el bisbe fa de mestre i de pastor. Festegem l’edifici, lloc de trobada, celebrem sobretot la comunitat de pedres vives que som nosaltres. Que també nosaltres esdevinguem lloc de trobada, signe d’acolliment, rostre de misericòrdia, com a la casa de Zaqueu. Això és el que hem de desitjar, això és el que hem de demanar en aquesta Eucaristia. Amén.