Glosses pasquals

DIMECRES VII DE PASQUA

Fets 20,28-38; Sl 67,29-30.33-35a.35bc i 36c (R.: 33a); Jo 17,11b-19

«Que siguin u com ho som nosaltres». Jesús prega al Pare per la unitat dels seus deixebles, dels qui el segueixen, dels qui el tenen com a punt de referència, dels qui creuen i confien en ell. I ell mateix els presenta el mirall on s’han de mirar per forjar, per aprendre aquesta unitat. No es tracta d’un simple desig de Jesús, d’un somni benvolent. No. Es tracta d’un veritable projecte, d’una tasca, d’un camí que confia als qui el segueixen.

La vida mateixa de Jesús ha estat un mirall de la unitat de la Santa Trinitat, una unitat en la diversitat, una unitat apresa i assumida també a partir del distanciament i del conflicte. Una unitat que és en realitat comunió i amistat. Recordem el crit de Jesús a la creu previ a l’al·leluia pasqual: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?». D’aquest crit esquinçat en brolla la unitat i aquella pau que el món no pot donar. És la Pasqua de Jesús que tot just acabem de celebrar.

Una unitat que brolla de la donació i de l’acolliment. En la Santa Trinitat el Pare és Donació, i el Fill Acolliment; i aquest dinamisme de donació i d’acolliment és l’Esperit, forjador de tota unitat, font de comunió i d’amistat.

Jesús ens convida a ser u així, d’aquesta manera, com un aprenentatge de donació i d’acolliment, en un àmbit de gran llibertat, que és igualment àmbit de l’Esperit. A ser u nogenysmenys com Déu és u en la diversitat, la donació i l’acolliment de les tres Persones.

Hem de mirar, encara, la vida de Jesús, el seu donar-se i el seu acollir concrets, l’acolliment de l’altre en la seva diversitat i en la seva unicitat com a persona estimada i volguda per Déu: el paralític, la samaritana, la dona encorbada, el leprós, el cec, el publicà, l’adúltera...

No es tracta, doncs, d’un somni de Jesús, que siguem u. Es tracta d’un projecte, d’una tasca, d’un camí. D’una missió, també, per sortir a trobar cada dia el Déu amb nosaltres que se’ns dóna com a salvació i així mateix vol ser acollit. Tanmateix, demanem al Senyor que des de Jerusalem, és a dir, des de la seva glòria, des del seu estar amb el Pare, donant i acollint, desplegui el seu poder i ens aplegui en la unitat autèntica.

Glosses pasquals

DIMARTS VII DE PASQUA

Sl 67,2-3.4-5ab.6-7ab (R.: 33a)

Juntament amb el salm 46, el 67 és l’altre salm propi de l’Ascensió. L’anem desgranant aquests dies de pregària intensa al cenacle, tot esperant la Promesa del Pare, el seu Esperit consolador: «S’aixeca Déu ... Canteu al Senyor, lloeu el seu nom, deixeu pas al qui té els núvols per carrossa».

El fragment d’avui ens presenta el rostre d’un Déu propici, que té cura del seu poble, de la seva família, en particular dels pobres, dels qui depenen d’ell i ho esperen tot d’ell. És el mateix Déu que encapçala aquesta processó litúrgica evocada pel salm i que simbolitza una mica el camí del poble d’Israel que avança cap a l’encontre amb el seu Senyor i Rei.

Em quedo amb l’expressió d’avui: un «Déu que ens porta», perquè és el Déu que salva i la seva benedicció és font de vida. Déu ens porta, com una mare porta el seu fill. Sabem que ens porta, però ell, el Senyor, ho fa d’una manera discreta, sense forçar els nostres processos, sense violentar la nostra llibertat, la nostra responsabilitat. Hi és, però és com si no hi fos. Acompanya el nostre camí, la nostra història, des d’aquesta absència lluminosa i plena de sentit que s’ha instal·lat al nostre horitzó després de l’ascensió de Jesús. No es tracta, certament, de mirar al cel, sinó a la terra, i de caminar tocant de peus a terra, però amb aquesta certesa: l’absència de Jesús és la penyora d’una nova presència, la d’aquest Déu salvador, que omple de benediccions totes les coses i, amb l’Esperit promès i concedit com un do a la seva comunitat, fa del nostre món, amb els seus silencis i els seus sons, una paraula eloqüent capaç de guiar-nos i d’instruir-nos.

«Senyor, vau fer caure una pluja abundant
per refer els vostres camps esgotats;
vau allotjar-hi la vostra família.
Instal·làreu els pobres, Déu nostre,
al país fèrtil del vostre patrimoni.

»Beneït sigui el Senyor dia rere dia;
és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre.
Per a nosaltres és el Déu que salva,
que pot rescatar de la mort.»

Glosses pasquals

DILLUNS VII DE PASQUA

Fets 19,1-8; Sl 67,2-3.4-5ab.6-7ab (R.: 33a); Jo 16,29-33

Les Vespres d’ahir acabaven amb aquest cant: «O rex gloriæ, Domine virtutum, qui triumphator hodie super omnes cælos ascendisti, ne derelinquas nos orphanos; sed mitte promissum Patris in nos, Spiritum veritatis, alleluia»: «Envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat». L’Ascensió del Senyor ens deixa a l’horitzó una promesa i marca l’inici del camí de l’església, una petita comunitat de deixebles, amb algunes dones, entre elles la mare de Jesús, que han d’aprendre pas a pas a relacionar-se amb el Mestre d’una manera nova, a través de la fe i de la confiança.

La promesa del Pare és l’Esperit de la veritat, és a dir, el qui ens ajuda en la nostra recerca de la veritat, pas a pas, mentre ens va desvelant el sentit amagat de totes les coses com a camí cap al Crist.

Aquells creients d’Efes respongueren a Pau «que ni sabien que existís un Esperit Sant». La resposta fins i tot ens fa somriure. El somriure, però, dissimula una de les grans buidors de la nostra església, aquest oblit de l’Esperit de la veritat. Hem absolutitzat tan la verbalitat, la paraula, i la Paraula, que hem passat per alt la veu i el vent que fan possible la Paraula, això és, l’Esperit. La pluralitat, la concordança de la diversitat, la novetat, la imaginació, la música, la gratuïtat, la bellesa... i tants matisos que completen aquesta realitat, l’Esperit.

Jesús ens parla de pau, a l’evangeli, un do que no sabríem deslligar tampoc de l’abundant generositat de l’Esperit. Per a Jesús la pau li brolla del seu estar unit al Pare, de l’amistat-filiació amb el Pare. Per això Jesús no està sol.

Nosaltres ens sentim potser una mica sols, avui, i una mica orfes. I, tanmateix, se’ns invita a reprendre i a renovar la nostra vida en Crist, la nostra amistat-fraternitat amb ell. Esperem la promesa del Pare, invoquem l’Esperit, ell és la mateixa vida que batega en el Fill i en el Pare. En l’Esperit, i només en l’Esperit, és possible el camí de la fe.