Glosses pasquals

DIMARTS VI DE PASQUA

Fets 16,22-34; Sl 137,1-2abc.2d-3.7c-8 (R.: 7c); Jo 16,5-11

El bell relat de la 1a lectura és com un ressò dels relats de la resurrecció de Jesús que escoltàvem els primers dies de la cinquantena pasqual. Un terratrèmol sobtat, portes obertes, l’esglai inicial, la constatació posterior que hi són tots els qui hi han de ser, és a dir, que la resurrecció no és motiu de dispersió sinó llavor de retrobament en la unitat de l’església. Així, la presó alliberada de les seves cadenes per la força dels càntics i dels himnes —de la fe— de Pau i Siles, esdevé la casa de l’església, la casa dels aplegats per i en el Ressuscitat. Els signes sacramentals del baptisme, que reben l’escarceller i els de casa seva, i de l’àpat final —la fracció del pa— confirmen aquesta dinàmica pasqual i eclesial que es mou entre la sorpresa, l’astorament, la conversió i l’acceptació per la fe. I és que les promeses del Senyor, com canta el salm 137, sempre sobrepassen el que podíem pensar i imaginar, sempre ens sobrepassen.

Un altre tret d’aquesta església que es posa en camí amb la força i l’alegria pasqual, és l’absència de Jesús. «Us convé que me’n vagi», diu Jesús. Aquest «us convé», que és la clau de la seva absència, omple de sentit el camí de la nova comunitat, simbolitzada en Pau i Siles, en els presos alliberats, en l’escarceller i els seus, en tots els qui accepten la fe i en fan motiu de vida i de celebració; l’omple de sentit i del dinamisme consolador d’aquest Defensor que Jesús envia per confortar la seva església, per encoratjar-la, per guiar-la pels camins de la llibertat plena, una llibertat que des d’ara signa els himnes i els càntics que cantem «en l’Esperit del Senyor Jesús».

Així doncs, no tinguem por de trencar cadenes i dels camins que s’obren davant nostre. Perquè «el sobirà d’aquest món ja ha estat condemnat». Ho ha estat, certament, però també és tasca nostra fer fracassar les seves tramoies, denunciar-les i desarticular-les.

Amén. Al·leluia.

P. GREGORI JORDANA IN PACE

Ha mort (12.04.2015) el P. Gregori Jordana, darrerament Mn. Salvador Jordana, prevere de Solsona. Va ser monjo de Poblet als inicis de la restauració del nostre cenobi, i en fou prior president els anys 1950-1953. En deixar el monestir, i després d'una estada a la Trapa, s'instal·là com a ermità al Santuari de la Mare de Déu de Lord, a la diòcesi de Solsona. A redós seu nasqué l'actual Comunitat de Lord, que viu segons la Regla de sant Benet una vida de silenci i de pregària sota la tutela del bisbe de Solsona. Al cel sigui. Us deixo un reportatge colpidor de la vida d'aquests monjos de Lord.

EGÈRIA

Una dona, de bona posició, relacionada amb cercles monàstics femenins —segueixo Sebastià Janeras—, gallega, que, a finals del segle IV pelegrina a Terra Santa amb esperit de fe i no pas poc coratge aventurer. El manuscrit del seu Itinerarium fou trobat l’any 1884 a Arezzo, en una biblioteca, per l’erudit Gian Francesco Gamurrini. Amb pinzellades precises i plenes de color, aquesta santa dona ens hi va descrivint les etapes del seu pelegrinatge des de la vivència religiosa.

Va bé per Setmana Santa i Pasqua reprendre’n la lectura, ja que ens submergeix de ple en les celebracions d’aquesta Gran Setmana, de la Pasqua, d’una manera molt vivencial, sempre a l’escola de la litúrgia. Egèria ens ofereix un testimoni excepcional d’una primeríssima i ja molt desenvolupada litúrgia basilical a Jerusalem, és a dir, la litúrgia presidida pel bisbe —sant Ciril (315-387)— en la qual participen tots els fidels. Si fa no fa, allò que va somniar tants de segles després el Vaticà II. No ens costa tampoc de descobrir-hi allò de què va parlar la Sacrosanctum Concilium, la participació activa dels fidels, que no vol dir muntar un happening al cor de la celebració, sinó submergir-s’hi humilment, quietament i activament tot escoltant la paraula proclamada, i participant, cadascú des de les seves possibilitats, en els cants i en les pregàries: «el bisbe —explica Egèria—, dempeus dintre el cancell (a l’entrada de l’edícula del sant sepulcre) agafa el llibre dels evangelis, s’acosta a la porta i llegeix ell mateix la resurrecció del Senyor. I així que comença a llegir, tothom prorromp en tants crits i gemecs i en tantes llàgrimes, que ni el més dur no pot contenir les llàgrimes...» (Itinerarium XXIV,8).

I la seva descripció de la celebració de l’Octava de Pasqua: «Quan arriben al lloc es diuen igualment himnes escaients al lloc i al dia, es llegeix encara aquell passatge de l’Evangeli en el qual, la capvuitada de Pasqua, el Senyor entrà on hi havia els deixebles i recriminà Tomàs per haver estat incrèdul. Després es fa una pregària i, un cop beneïts, tant els catecúmens com els fidels, cadascú se’n torna a casa seva, igual com el diumenge de Pasqua, a la segona hora de la nit» (Itinerarium XL,2).

Egèria ens podria ser mestra de pregària litúrgica. Ho necessitem tant! Sempre a l’escola dels salms, i amb els salms, de tota l’Escriptura, adients al lloc i al dia. Llegia fa poc, amb astorament, que en una eucaristia d’aniversari de la fundació d’un institut religiós femení de casa nostra, fou proclamada com a primera lectura la carta fundacional del propi institut!

Santa Pasqua per a tothom!

Publicat a Catalunya Cristiana, 1855, 12 abril 2015