EL SENYOR ÉS PAU

Una lectura de Jutges

El llibre dels Jutges. Introducció

Anem fent camí per la història amb el poble d'Israel. És també el nostre camí, el camí de la nostra fe. En aquest recorregut, avui ens toca aturar-nos en aquest segon llibre de la secció dels Profetes, el llibre dels Jutges, que a la Bíblia trobem just després de Josuè, entre Josuè i els dos llibres de Samuel. És el segon rotlle dels anomenats profetes primers o anteriors que, com ja vàrem explicar anteriorment, corresponen als nostres llibres històrics, és a dir, en les nostres Bíblies, en els nostres cursets de Bíblia, aquests llibres se solen anomenar històrics, i més concretament, història deuteronomista, perquè estan molt marcats teològicament pel llibre del Deuteronomi. Del llibre del Deuteronomi ja en vàrem parlar, i vàrem dir que feia de pont entre el Pentateuc o Torà i aquesta nova secció de la Bíblia, els Profetes, que iniciàvem amb el llibre de Josuè, i que avui continuem de la mà d'aquests nous personatges, força enigmàtics, els jutges.

En el segon llibre dels Reis, en un moment de crisi teològica del poble i, alhora, de represa, concretament sota el regnat del rei Josies de Judà (639-608 aC), promotor d'una reforma religiosa que va suposar el retorn a la lectura i a l'observança de la Torà, trobem aquesta referència a l'època dels Jutges, de la qual s'ocupa el nostre llibre: «Llavors el rei (Josies) va donar aquesta ordre a tot el poble: "Celebreu la Pasqua en honor del Senyor, el vostre Déu, tal com es troba prescrit en aquest llibre de l'aliança". Mai no s'havia celebrat la Pasqua d'aquella manera des de l'època dels jutges que havien governat Israel, ni en tot el temps dels reis d'Israel i dels reis de Judà» (2 Re 23,21-22). Aquesta referència conté una nota rellevant per a nosaltres. Ens dibuixa l'època dels Jutges com una època ideal, com un moment, en la història del poble, en certa manera privilegiat —tot i que no exempt de problemes i lluites. També el llibre de Rut ens remet a aquest passat ja llunyà i ideal: «En l'època que els jutges governaven els israelites...» (Rt 1,1a).

André Chouraqui (1917-2007), jueu estudiós i traductor de la Bíblia al francès, en la seva introducció a l'Escriptura, descriu així el llibre dels Jutges: «El llibre dels Jutges no és un llibre històric tal com nosaltres entenem aquesta paraula. La intenció primordial dels redactors no és explicar els fets del passat, és més aviat una intenció edificant. Es tracta de subratllar una dialèctica històrica que es va repetint entre dos temps forts: l'obra política i espiritual de Josuè, d'una banda, i la institució de la reialesa, d'una altra. Aquesta dialèctica és molt simple: el poble d'Israel s'aparta més i més de l'ideal de la Torà, es dóna a la idolatria i confraternitza amb els pobles cananeus, aquests persegueixen els hebreus els quals, finalment, invoquen el Senyor, i aquest els envia un heroi carismàtic el qual, després d'aplegar algunes tribus reïx a aglutinar-les i condueix Israel a la victòria. Vénen alguns decennis de pau i prosperitat, però, ràpidament la situació es degrada, i recomença el cicle. El llibre dels Jutges està impregnat tot ell d'un ambient que hom ha qualificat sovint de "primitiu". Vol dir que aquests textos ens fan assistir a l'emergència d'una nació en un moment de la seva història en què viu per ella mateixa, en la seva juvenil espontaneïtat. Les altes exigències de la moral dels patriarques, de la teofania del Sinaí i de l'organització imposada per Josuè no han estat realment oblidades, ben al contrari, hom s'hi refereix sovint. Amb tot, el poble d'Israel, aparentment deixat a la seva sort, prova d'emprendre el vol i fa tot sol el dur aprenentatge de la seva independència».

He transcrit aquesta referència una mica llarga perquè em sembla molt expressiva per a entendre la naturalesa del nostre llibre, i perquè, a més, André Chouraqui és un coneixedor privilegiat de l'Escriptura.

Em quedaria amb la paraula espontaneïtat, que Chouraqui empra en la seva introducció, com a distintiu del tipus de relacions que el llibre dels Jutges ens explica pel que fa a Déu i el seu poble. Josuè, que invitava el poble a reprendre la Torà com a bagatge per entrar en la història, i la instauració de la monarquia, en plena història, amb la figura del rei com a nou intermediari entre Déu i el poble, a la qual assistirem en el proper llibre de Samuel, són els dos pols entre els quals es desplega l'escenari del llibre dels Jutges. Entre l'ideal, la Torà, i la concreció no ideal però tolerada que serà la monarquia, hi ha aquest espai de frescor i d'espontaneïtat entre Déu i el poble: es tracta d'un diàleg improvisat, que no preveu ni calcula res, que procura viure i orientar el moment present. Aquests personatges carismàtics, els jutges, suscitats pel Senyor segons el moment que està vivint el poble, gens institucionalitzats, són un signe molt eloqüent del tarannà d'aquesta època de pas, transitòria. Em fa pensar una mica, mirant el passat de la nostra història nacional, en l'època dels comtes, al tombant del primer mil·lenni, marcada per una certa llibertat i improvisació a l'hora de configurar els processos històrics i polítics que culminaran en les institucions ben acabades de la nació catalana en la seva maduresa política dels segles XII, XIII i XIV.

Els jutges, com indica la mateixa paraula, no són reis, no són amos del poble. Són interlocutors d'un diàleg entre Déu i el poble, i tenen una mica la missió d'aglutinar el poble i acompanyar-lo en aquest diàleg. Són dipositaris i dispensadors d'una autoritat que prové de Déu mateix per a guiar i fer créixer, per a moderar i dirimir. Ajuden Israel, l'Israel incipient, a enfortir i a treballar la seva identitat en la història, en la qual acaba d'entrar, identitat que batega sempre viva en els llibres de la Torà, explicitació del projecte, de l'aliança de Déu.

És un moment de confrontació, de lluita. Això s'expressa fins i tot en termes militars. Israel ha de lluitar amb els altres pobles, els cananeus, els filisteus, els madianites… els qui, d'alguna manera, li disputen la seva identitat. Aquest llenguatge militar no ens hauria d'enganyar ni de confondre. Així nosaltres, que llegim espiritualment la Bíblia, no pas literalment, aprenem que la identitat neix de la crisi i de la confrontació. Tots els pobles han de lluitar per configurar la pròpia identitat. I també cadascun de nosaltres, en la mesura que hem d'assumir els reptes de la nostra existència i prendre unes opcions determinades, lluitem també per configurar i per enfortir la nostra.

Enmig d'aquest paisatge que acabo de descriure amb l'ajuda d'André Chouraqui, en el qual vol submergir-nos el llibre dels Jutges, el text que us proposo per a la lectio divina parla de la vocació-elecció per part de Déu d'un d'aquests jutges emblemàtics d'aquesta època ideal de la història d'Israel, que és Gedeó. Un text que, d'una manera bella i sorprenent, enmig d'una època de lluita i de confrontació, subratlla com a element configurador de la identitat de Déu, i per consegüent també de la identitat del poble, la paraula pau, shalom. «El Senyor —diu el text— és pau» (Jt 6,24).

El Senyor és pau (Jutges 6,1-24)

Els israelites ofenien el Senyor amb el seu mal comportament, i el Senyor els deixà caure en poder de Madian durant set anys. 2 El poder de Madian era aclaparador. Els israelites, per por dels madianites, es van fer amagatalls a les coves de les muntanyes, a les cavernes i sobre els cingles. 3 Quan els israelites havien sembrat, venien els madianites amb els amalequites i els nòmades d'orient, 4 acampaven a les seves terres i els saquejaven totes les collites, fins a la rodalia de Gaza. No deixaven al país d'Israel res per a menjar, ni ovelles, ni bous, ni ases, 5 perquè pujaven amb el seu bestiar i les seves tendes i arribaven en massa com les llagostes. Eren tants que ni ells ni els seus camells no es podien comptar. Envaïen el país i el saquejaven. 6 Per culpa de Madian els israelites van quedar reduïts a una misèria tan gran que van clamar al Senyor. 7 Així que van clamar al Senyor pel mal que els feien els madianites, 8 ell els envià un profeta que els va dir: «Això diu el Senyor, Déu d'Israel: "Jo us vaig treure d'Egipte, us vaig fer sortir de la terra on éreu esclaus. 9 Us vaig alliberar dels egipcis i de tots els vostres opressors. Els he expulsat de davant vostre per donar-vos les seves terres. 10 Us vaig dir: ‘Jo sóc el Senyor, el vostre Déu; no venereu els déus dels amorreus, en el país dels quals habiteu.' Però vosaltres no m'heu obeït."» 11 L'àngel del Senyor va venir a asseure's sota l'alzina d'Ofrà, que era propietat de Joaix, del clan d'Abièzer. Gedeó, fill de Joaix, estava batent el blat a dins del cup per salvar-lo dels madianites. 12 L'àngel del Senyor se li va aparèixer i li digué: «El Senyor és amb tu, guerrer valent.» 13 Gedeó respongué: «Perdó, senyor meu. Si el Senyor és amb nosaltres, per què ens passa tot això? On són tots aquells prodigis que ens contaven els nostres pares quan deien: "¿No és cert que el Senyor ens va treure d'Egipte?" El cert és que ara el Senyor ens ha abandonat i ens ha deixat a mercè dels madianites.» 14 El Senyor es girà cap a ell i li va dir: «Vés amb la força que tens i salvaràs Israel dels madianites. ¿No sóc jo qui t'envio?» 15 Gedeó respongué: «Perdó, Senyor meu. Com puc salvar Israel si el meu clan és el més petit de Manassès i jo sóc el més jove de la meva família?» 16 Llavors el Senyor li digué: «Jo seré amb tu; derrotaràs els madianites com si es tractés d'un sol home.» 17 Però Gedeó va insistir: «Si gaudeixo del teu favor, dóna'm un senyal que ets tu qui em parla: 18 no et moguis d'aquí fins que torni amb l'ofrena que et vull presentar.» El Senyor respongué: «No em mouré fins que tornis.» 19 Gedeó se'n va anar a preparar un cabrit, prengué un sac de farina i en va fer pans sense llevat. Va posar la carn en una panera i el brou en un tupí. Ho va portar a l'àngel i li ho va oferir sota l'alzina. 20 L'àngel del Senyor li digué: «Pren la carn i els pans, posa'ls sobre aquesta roca i aboca-hi el brou.» Quan Gedeó ho hagué fet, 21 l'àngel del Senyor, amb la punta del bastó que duia a la mà, va tocar la carn i els pans. De sobte, va sortir una flamarada de la roca i els consumí. Llavors l'àngel del Senyor va desaparèixer. 22 Gedeó comprengué aleshores que era l'àngel del Senyor i digué: «Pobre de mi, Senyor, Déu sobirà! He vist el teu àngel cara a cara!» 23 Però el Senyor li digué: «La pau sigui amb tu. No tinguis por, no moriràs.» 24 Gedeó va dedicar un altar al Senyor en aquell indret i li posà aquest nom: «El Senyor és pau.» L'altar encara avui és a Ofrà d'Abièzer.

1. Lectio

L'enemic assetja Israel. Són els madianites, juntament amb els amalequites i els nòmades, que vénen del sud i de l'orient, i que espolien Israel arrabassant-li el blat i les collites i depredant els seus ramats. El text els compara a una onada de llagostes, que, amb el seu pas destructor, deixen pertot només misèria i desolació. Un poder aclaparador que dura set anys. Són els pobles que Israel ja coneixia de la travessia del desert i que, d'alguna manera, ara voldrien impedir-li el seu assentament a la terra de Canaan, la terra promesa, voldrien impedir el compromís d'Israel amb la història, voldrien fer fracassar la missió del poble, que és encarnar en la història el projecte de Déu contingut en la Torà, un projecte de pau i de justícia que vol configurar la realitat tal com Déu la pensa i tal com Déu la mira.

Aquesta situació objectivament negativa és una invitació a llegir la pròpia història amb els ulls de Déu. Diu el text que Déu els envià un profeta (cf. Jt 6,8). El profeta té la missió a Israel d'ajudar a fer una lectura correcta dels esdeveniments, de la història, fins i tot en els seus moments més foscos i incomprensibles, com a portadors de paraula i de sentit. Per això parlem d'una història profètica, és a dir, d'una història humana que Déu assumeix, fa seva, per a fer-ne història de salvació. «Jo sóc el Senyor, el vostre Déu...» (Jt 6,10), els recorda el profeta. El profeta, a més d'ajudar a llegir la història, és el portador de la identitat del poble. En efecte, aquesta identitat es configura, com ja sabem, per la pertinença al Senyor, pel fet de ser el poble del Senyor. És una identitat irrenunciable i innegociable, que el poble ha de salvaguardar i renovar constantment, sobretot en els moments durs, com els actuals en què ens situa la lectio de text del llibre dels Jutges. El profeta, encara, dóna una clau important per a llegir o desvelar el sentit dels esdeveniments actuals: «Vosaltres no m'heu obeït», diu el Senyor, en el mateix verset 10. La pèrdua de la identitat, que es resumeix en la paraula «obediència», és a dir, l'escolta activa de la Paraula del Senyor, de la seva Torà, aquesta pèrdua d'identitat és la causa de les dificultats actuals, de la dissort del poble, del seu «no encaix», si se'ns permet l'expressió, en la història actual.

És sorprenent la lectura que Déu mateix fa de la història dels homes, d'aquests que no l'han obeït, lectura que comunica a Gedeó, fill de Joaix, d'un clan insignificant d'Israel, per mitjà del seu àngel, el seu mitjancer. L'àngel és la boca de Déu i el prototipus del profeta, cridat també a ser la boca de Déu: «El Senyor és amb tu, guerrer valent», li diu (Jt 6,12). Sembla gairebé una broma. Com pot ser? «Perdó, senyor meu —diu Gedeó. Si el Senyor és amb nosaltres, per què ens passa tot això? On són tots aquells prodigis que ens contaven els nostres pares quan deien: "¿No és cert que el Senyor ens va treure d'Egipte?" El cert és que ara el Senyor ens ha abandonat i ens ha deixat a mercè dels madianites» (Jt 6,13). És una dificultat ben real, i també ben nostra. El text tracta de la lectura de la realitat. Es tracta de descobrir, de llegir la presència salvadora de Déu en l'opacitat i en la dificultat dels esdeveniments actuals. La història de la salvació és sobretot un exercici de lectura. I per a fer-la tenim els profetes, ja que ens trobem davant una història profètica, plena de significat ocult sota la capa de la quotidianitat, que cal saber interpretar i emparaular, fer eloqüent.

Israel té els jutges per ajudar-lo a tirar endavant el projecte de Déu, la seva missió de donar testimoni de la bonesa i de la benedicció de Déu en el món. Déu suscita Gedeó precisament per a aquesta missió: salvar el seu poble, retornar-li la identitat de la seva pertinença a Ell, renovar-lo en la seva missió. El primer encàrrec que rebrà Gedeó de part del Senyor és el de destruir l'altar dedicat a Baal —la no identitat— que el seu pare Joaix havia construït, juntament amb un bosquet sagrat (Jt 6,25). Ja sabem que el culte, per a Israel, juntament amb l'ètica, és l'àmbit decisiu on verifica la seva identitat. Més encara, Gedeó descobrirà la veritable identitat del Senyor que el crida —«el Senyor és pau»— en la seva ofrena sacrificial a aquest Déu misteriós, que encara no coneix del tot, que anirà coneixent, de fet, a mesura que camini i tiri endavant la seva missió.

Com s'explica la missió? Com es comprèn? «Vés i salvaràs… sóc jo qui t'envio» (Jt 6,13) diu el Senyor. La missió sempre va lligada al camí, a la història. És una missió amb moviment. Cal moure's, cal caminar. Caminar amb la història, mirant endavant, vers el futur d'on ve el Senyor, obrant, tot caminant, la seva salvació. Per què una missió? Perquè la salvació, que és obra de Déu, és també una tasca confiada a l'home, ja des del primer dia de la Creació (cf. Gn 1,28).

Gedeó, davant el que Déu li demana, constata el seu no-res, la seva petitesa: pertany al clan d'Abièzer, un dels més insignificants a Israel, i ell mateix, tal com ho serà David anys a venir, és el més petit dels germans (cf. 1 Sa 16,11). D'altra banda, quan Déu el crida, Gedeó es troba fent una tasca poc rellevant: no és ni un guerrer, ni un sacerdot, ni un estratega… s'ocupa senzillament en la batuda del blat, amagat dins un cup, per por dels madianites. En l'obscuritat d'una tasca senzilla, en la petitesa d'un rang insignificant Déu irromp per salvar el seu poble: un detall que la Bíblia subratlla sempre que es tracta d'una crida d'algú per a una missió.

Déu es fa garant de l'èxit de la missió encomanada, promet de fer-s'hi present. Una promesa que ha de ser acollida amb l'assentiment de la fe i de la confiança. No hi ha altres garanties diguem externes. De fet, Déu, quan encomana una missió, està suggerint, com en aquest cas, que la tasca de llegir la història humana com a història de salvació serà una tasca conjunta, entre Déu i l'home. L'home, tanmateix, demana un senyal d'aquest compromís de Déu amb la història, d'aquesta seva presència irrenunciable en els camins i en el destí del poble. Aquest senyal, el lloc on Gedeó comprovarà l'autenticitat de Déu, és, en la lectura que ens ocupa, el culte, l'ofrena sacrificial, l'únic àmbit convenient per a l'articulació correcta de les relacions entre Déu i l'home: «Pobre de mi, Senyor, Déu sobirà! He vist el teu àngel cara a cara!» (Jt 6,22). Veure l'àngel de Déu és veure Déu mateix, i ningú no pot continuar vivint després de veure Déu. Déu salvaguarda la seva transcendència, la seva alteritat, que són el preu de l'alteritat i de la llibertat de l'home. Per això l'home no pot veure Déu. Déu, però, fa prevaler la seva proximitat i la seva benignitat per damunt de la seva transcendència i de la seva alteritat: «La pau sigui amb tu. No tinguis por, no moriràs» (Jt 6,23). La proximitat i la bondat de Déu tenen aquest nom: «Pau». Déu és pau, el Senyor és pau. La pau és el veritable rostre de Déu, la seva identitat, la seva realitat més profunda, en tant que és una identitat que configura també la de l'home. Déu és pau en tant que és Déu per als altres, Déu en camí, Déu en la història. És una mica el mateix que Déu havia dit a Moisès des de la bardissa: «Jo sóc el qui sóc», jo sóc el qui seré (cf. Ex 3,1-10). Anirem configurant junts la nostra identitat. En la mesura que tu configuris la teva, aprendràs també el secret de la meva, i la meva t'ajudarà a configurar la teva. Perquè Déu és sempre un Déu personal, «el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob» (Ex 3,6).

El relat, ara que n'hem fet la lectura, ens recorda irresistiblement el de l'anunciació de l'àngel a Maria (Lc 1,26-39): la irrupció de Déu en l'inesperat, la crida i la missió, amb la promesa de l'assistència per part de Déu —el Senyor és amb tu—, la pròpia insignificança, la dificultat davant la missió encomanda, el senyal que autentifica l'obra de Déu... Maria, de fet, no demana un senyal, exposa una dificultat, i és Déu mateix qui li ofereix el senyal, el senyal d'Elisabet la seva cosina. La missió també comporta un camí, i és tot fent camí que es descobreix l'autèntic rostre del Déu que ve a portar la pau: Maria, després de la visita de l'àngel es posa immediatament en camí. Tenim ací un exemple bell i eloqüent de com els autors del Nou Testament rellegeixen l'Antic i l'actualitzen. El relat de l'anunci de l'àngel a Maria —notem també la figura de l'àngel del Senyor com a mitjancer d'una bona nova— es veu clarament que està confegit a partir del relat de Gedeó del qual avui fem lectio divina.

2. Meditatio

«Déu és pau». El Senyor és pau. Ens centrarem en aquesta frase del nostre text, que conté, resumeix la identitat del Senyor, i amb aquesta identitat la missió confiada a l'home, i amb la missió també la identitat de l'home.

Déu es mostra com a Déu de pau en un context marcat per la confrontació, per la guerra, per l'eliminació de l'altre: la missió de Gedeó comportarà la destrucció física de l'enemic. I és enmig d'aquest context que Déu vol preservar la seva identitat com a realitat i signe de pau. L'altar on és adorat aquest Déu de pau perdura al llarg del temps i de la història com un testimoni i com un record permanent per al poble: «L'altar encara avui és a Ofrà d'Abièzer» (Jt 6,24). El poble, enmig de les seves lluites, enmig dels conflictes suscitats per la llibertat humana i en els quals, d'entrada, Déu no intervé, ha de recordar que Déu és pau i n'ha de salvaguardar la identitat fent-se ell mateix constructor de pau.

Encara que pugui semblar una quimera, l'itinerari del poble d'Israel és un aprenentatge de la pau, una pau que compromet tant la realitat de l'home com, d'alguna manera, la realitat de Déu. Una pau que no és pas absència de lluita, de confrontació, una pau que no és quietisme, ni silenci, ni resignació... una pau que és fruit del treball de la justícia i per la justícia, el treball que malda per ajustar més i més la realitat de l'home i del món a la realitat de Déu.

Jesús resumirà en la seva missió i en el seu missatge aquest itinerari del poble creient de la fe d'Israel assumint com a pròpia la mateixa identitat de Déu, el Déu-pau, que ell comparteix plenament com a Fill. També Jesús dirà que no ha vingut a portar la pau sinó la divisió, i felicitarà els constructors de pau, és a dir, els qui lluiten per la justícia i per la dignitat de l'home (cf. Lc 12,51; Mt 5,9). Ell mateix, com a font de pau, la promet i la dóna als qui creuen en ell, el Ressuscitat: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin» (Jn 14,27). El do i la tasca són els dos ingredients de la pau, els dos camins que ens apropen a la realitat del Déu-pau. Déu es dóna generosament als homes, però el seu projecte ha de ser treballat, actuat pels homes, com una tasca, en la història i en el dia a dia de la vida quotidiana. La pau és do, i brolla abundant de la font, Crist, Sagrament del Senyor-que-és-pau. Però la pau és també una tasca, un treball, una missió, que brolla del compromís evangèlic per la justícia. La benaurança de la pau és plena quan el do i la tasca de l'home es retroben feliçment en l'àmbit de la fe.

3. Contemplatio

En la nostra lectura hem assistit a un prodigi, a un fet sobrenatural propi d'una concepció mítica de la realitat. Déu intervé d'una manera directa en els afers propis de la vida mundana o terrenal, violant —si se'm permet l'expressió— les lleis que ell mateix ha imposat a la història i a la natura. És aquesta una constatació que posa en entredit la discreció i l'elegància de Déu en la seva providència de la qual he parlat altres vegades. La visió mítica de la realitat la concep, aquesta realitat, organitzada en dos àmbits sobreposats —en dos nivells o pisos— que corren paral·lels vers la meta comuna on es retrobaran: el món dels déus immortals (el pis de dalt) i el món dels pobres mortals (el pis de baix). De tant en tant, però, i sovint de manera capriciosa, i sempre segons aquesta concepció mítica de la realitat, els déus decideixen d'intervenir fent irrupció en l'àmbit de la història i de la natura. El llibre dels Jutges, en gran part, respon a aquesta concepció mítica, en la qual l'àngel del Senyor és la figura que connecta els dos móns. Hi ha però una diferència subtil i substancial: a la Bíblia la intervenció de Déu no anul·la mai la llibertat i la responsabilitat dels homes. És sobretot un signe de proximitat i de tendresa: el Creador no es desentén del camí dels homes. S'hi fa present per assumir-lo, per a fer de la història dels homes i de la seva pròpia història un únic itinerari de salvació i de lloança. En tot cas aquestes incursions sovintejades del cel a la terra són pròpies de l'etapa encara «adolescent», plena de juvenil espontaneïtat, que viu el poble d'Israel entre l'ideal (Josuè) i la realitat de la història (la monarquia). En avançar pel camí de la història la Bíblia haurà d'optar decididament per una visió no mítica de la realitat, per la secularitat com a lloc teològic per excel·lència.

La nostra contemplació d'avui, després de la lectura i la meditació que hem fet del text del llibre dels Jutges, hauria de portar un nou sentit a la manera com ens relacionem amb la realitat d'ací baix i, també, amb el «món de dalt». Ens podem preguntar si concebem el «cel» com un àmbit paral·lel al nostre, al qual potser algun dia arribarem, que ens afecta relativament poc... o bé com quelcom que afecta ja la nostra realitat i la nostra història, com quelcom que, d'alguna manera i fins a un cert punt, es decideix en la nostra història i en la nostra realitat, en les opcions que ara assumim lliurement i responsablement.

En l'església actual, en la seva praxi concreta, hi ha encara moltes coses que són el fruit —immadur— d'una visió mítica de la realitat encara no superada. Un exemple, que ara torna a estar molt de moda: les beatificacions i les canonitzacions. En una època en què ja no ens encomanem als sants, aquests éssers sobrenaturals, una mica màgics, l'església continua mantenint i potenciant un muntatge en el qual allò decisiu és la intervenció —miracle— d'aquest ésser sobrenatural que actua violant les lleis de la natura i de la llibertat i la responsabilitat humanes.

Que la nostra contemplació, doncs, ens faci autèntics creients en els miracles d'aquesta llibertat i d'aquesta responsabilitat amb les quals aprenem a situar correctament la nostra realitat en la perspectiva de Déu, que aquest és en definitiva el nucli de la santedat cristiana.

4. Oratio

Salm 120

Càntic de pelegrinatge.

Clamo al Senyor en la meva desgràcia,

i ell em respon.

Allibera'm, Senyor, dels llavis mentiders

i de la llengua impostora.

Què et donarà el Senyor a mans plenes,

llengua impostora?

Fletxes esmolades de guerrer i brases de ginesta!

Ai de mi, que he de viure a Mèixec,

exiliat als campaments de Quedar!

Fa massa temps que he de viure

amb els qui no volen la pau.

Jo sóc home de pau;

però, quan parlo amb ells,

es decanten per la guerra.

Aquest salm canta la nostra realitat d'exiliats. El lloc on hem de donar testimoni del Déu-pau, és, com per al salmista, Mèixec i Quedar... aquestes geografies de la no identitat on som urgits a forjar i nodrir la nostra com a poble que pertany al Senyor. Ja que Déu és pau, l'home que creu en Ell també és pau. L'expressió original del salm és forta: «Jo, pau» (Sl 120,7). Jo sóc pau, estic per la pau, per la causa de la pau. I això solament al final d'un procés, d'una confrontació, primer a dintre nostre i després en l'espai de la història. Una història que va des de la manifestació del Senyor-que-és-pau en l'ofrena sacrificial del jutge Gedeó fins a la nostra realitat concreta, el nostre avui amb els qui no volen pau i es decanten per la guerra. També a casa nostra, en el moment històric que vivim, enfront dels qui no volen la pau i es decanten per la guerra negant tota possibilitat al diàleg constructiu, hem de ser homes de pau. D'aquella pau que neix de la veritat i de la justícia.

Des del monestir

L’HOME DE DÉU, BENET

En un llibre recent: «L’Església davant la cruïlla. De Benet XVI al Papa Francesc», que estem llegint al refetor, Francesc Torralba analitza el llegat de Benet XVI i els reptes del nou pontificat. Aporta claus de comprensió valuoses, que m’han fet pensar i han posat nom a molts sentiments i pensaments que em ronden.

La inflació papal que estem vivint, i que recorda una mica el fenomen Wojtyła, tot i que el contingut és ben diferent, fa eloqüent el silenci humil i discret del papa emèrit que acompanya l’Església amb la seva pregària amatent. Ell que alguna vegada havia manifestat desacord envers l’expressió «Déu-mare» viu ara i exerceix una mena de maternitat delicada i prodigiosa sobre el poble de Déu.

La intimitat de la tardor i de l’Advent em porten a recordar Benet XVI amb afecte. Tinc ben present el dia de la seva elecció. Em va colpir el nom triat: Benet. Tot i haver estat l’home de confiança de Joan Pau II, el nou papa veia i faria les coses de manera diferent. Benet vol dir sobretot tres coses: humilitat i discreció, capacitat de dialogar amb la cultura, i estimació per la litúrgia. La gràcia del nom, en el papa Benet, fructificaria aviat en obres concretes. El recordem presidint la litúrgia, com un humil servidor, sense exercir cap mena de domini sobre el ritu —ho feia notar encertadament en una revista especialitzada un liturgista de casa nostra. El recordem pel seu mestratge, per les seves homilies, adreçades al do més preciós que Déu ens ha fet, que és la capacitat de raonar, d’emparaular la realitat, allò que ens fa ser a imatge i semblança d’Ell. El llenguatge del papa emèrit era clar i alhora bell, lluminós, a l’estil de sant Benet, que «va escriure una Regla per als monjos molt clara de llenguatge i bella per la seva discreció» —ho diu el seu biògraf, sant Gregori. Jo el recordo sobretot per la humilitat amb què feia de papa, sense buscar cap protagonisme, sense gestos aparatosos, sovint només amb un somriure, amb una mirada. És així com es va acomiadar, amb la mirada i el somriure, en la seva darrera i emotiva litúrgia del dimecres de cendra d’enguany.

Aquest home de Déu, Benet, que ha estat el papa emèrit, va donar el seu últim ensenyament amb el document de la seva renúncia, un text cabdal per a l’eclesiologia, que caldrà reprendre i estudiar. Era el fruit madur d’una saviesa profunda viscuda humilment i discretament. Una renúncia que ha obert moltes portes i que ha fet possible aquesta mena de miracle que vivim ara, i que duu el nom d’un altre enamorat foll de Jesucrist, Francesc, que ha fet que fins i tot els detractors papals més acèrrims esclatin en lloances.

Al capdavall, Benet i Francesc, els sants i els papes, són complementaris!

Publicat a Catalunya Cristiana, 1786, 15 desembre 2013

Jornada per la pau 2014

MISSATGE DEL SANT PARE

FRANCESC

PER LA CELEBRACIÓ DE LA

XLVII JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 de gener de 2014

LA FRATERNITAT, FONAMENT I CAMÍ PER LA PAU

1. En aquest meu primer Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau, voldria desitjar a tothom, a les persones i als pobles, una vida plena d'alegria i d'esperança. El cor de tot home i de tota dona guarda en el seu interior el desig d'una vida plena, de la qual forma part un anhel indeleble de fraternitat, que ens convida a la comunió amb els altres, en els quals trobem no enemics o contrincants, sinó germans que hem d'acollir i estimar.

De fet, la fraternitat és una dimensió essencial de l'home, que és un ésser relacional. La viva consciència d'aquest caràcter relacional ens porta a veure i a tractar cada persona com un veritable germà, ja que sense la fraternitat és impossible la construcció d'una societat justa, d'una pau estable i duradora. I cal recordar que normalment la fraternitat es comença a aprendre en el si de la família, sobretot gràcies a les responsabilitats complementàries de cadascun dels seus membres, en particular del pare i de la mare. La família és la font de tota fraternitat, i per això és també el fonament i el camí primordial per a la pau, ja que, per vocació, hauria de contagiar el món amb el seu amor.

El nombre creixent d'interdependències i de comunicacions que s'entrecreuen en el nostre planeta fa més palpable la consciència que totes les nacions de la terra formen una unitat i comparteixen un destí comú. En els dinamismes de la història, tot i la diversitat d'ètnies, societats i cultures, veiem sembrada la vocació de formar una comunitat composta de germans que s'acullen recíprocament i es preocupen els uns dels altres. No obstant això, sovint els fets, en un món caracteritzat per la «globalització de la indiferència», que a poc a poc ens «habitua» al sofriment de l'altre, tancant-nos en nosaltres mateixos, contradiuen i desmenteixen aquesta vocació.

En moltes parts del món, es lesionen contínuament i de manera greu els drets humans fonamentals, sobretot el dret a la vida i a la llibertat religiosa. El tràgic fenomen del tràfic d'éssers humans, amb la vida i la desesperació dels quals especulen persones sense escrúpols, n'és un exemple inquietant. A les guerres fetes d'enfrontaments armats se sumen altres guerres menys visibles, però no menys cruels, que es lliuren al camp econòmic i financer amb mitjans igualment destructius de vides, de famílies, d'empreses.

La globalització, com ha afirmat Benet XVI, ens apropa als altres, però no ens fa germans [1]. A més, les nombroses situacions de desigualtat, de pobresa i d'injustícia revelen no únicament una profunda falta de fraternitat, sinó també l'absència d'una cultura de la solidaritat. Les noves ideologies, caracteritzades per un difús individualisme, egocentrisme i consumisme materialista, debiliten els llaços socials, fomentant aquesta mentalitat del «descart», que porta al menyspreu i a l'abandonament dels més febles, dels qui són considerats «inútils». Així la convivència humana s'assembla cada vegada més a un mer do ut des pragmàtic i egoista.

Alhora, és clar que tampoc les ètiques contemporànies són capaces de generar vincles autèntics de fraternitat, ja que una fraternitat privada de la referència a un Pare comú, com a fonament últim, no aconsegueix subsistir [2]. Una veritable fraternitat entre els homes suposa i requereix una paternitat transcendent. A partir del reconeixement d'aquesta paternitat, es consolida la fraternitat entre els homes, és a dir, aquest fer-se «proïsme» que es preocupa per l'altre.

«On és el teu germà?» (Gn 4,9)

2. Per comprendre millor aquesta vocació de l'home a la fraternitat, per conèixer més adequadament els obstacles que s'interposen en la seva realització i descobrir els camins per superar-los, és fonamental deixar-se guiar pel coneixement del designi de Déu, que ens presenta lluminosament la Sagrada Escriptura.

Segons el relat dels orígens, tots els homes procedeixen d'uns pares comuns, Adam i Eva, parella creada per Déu a la seva imatge i semblança (cf. Gn 1,26), dels quals neixen Caín i Abel. En la història de la primera família llegim la gènesi de la societat, l'evolució de les relacions entre les persones i els pobles.

Abel és pastor, Caín és pagès. La seva identitat profunda i, alhora, la seva vocació, és ser germans, en la diversitat de la seva activitat i cultura, de la seva manera de relacionar-se amb Déu i amb la creació. Però l'assassinat d'Abel per part de Caín deixa constància tràgicament del rebuig radical de la vocació a ser germans. La seva història (cf. Gn 4,1-16) posa en evidència la dificultat de la tasca a la qual estan cridats tots els homes, viure units, preocupant-se els uns dels altres. Caín, en no acceptar la predilecció de Déu per Abel, que li oferia el millor del seu ramat —«el Senyor es va fixar en Abel i en la seva ofrena, però no es va fixar en Caín ni en la seva ofrena» (Gn 4,4-5)—, mata Abel per enveja. D'aquesta manera, es nega a reconèixer-lo com a germà, a relacionar-se positivament amb ell, a viure davant Déu assumint les seves responsabilitats de tenir cura de l'altre i protegir-lo. A la pregunta «On és el teu germà?», amb la qual Déu interpel·la Caín demanant-li comptes del que ha fet, ell respon: «No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?» (Gn 4, 9). Després —ens diu el Gènesi— «Caín va sortir de la presència del Senyor» (4,16).

Hem d'esbrinar els motius profunds que han portat Caín a deixar de banda el vincle de fraternitat i, juntament amb ell, el vincle de reciprocitat i de comunió que l'unia al seu germà Abel. Déu mateix denuncia i recrimina a Caín la seva connivència amb el mal: «El pecat aguaita a la porta» (Gn 4,7). Tanmateix, Caín no lluita contra el mal i decideix igualment alçar la mà «contra el seu germà Abel» (Gn 4,8), rebutjant el projecte de Déu. Frustra així la seva vocació originària de ser fill de Déu i viure la fraternitat.

El relat de Caín i Abel ens ensenya que la humanitat porta inscrita en si una vocació a la fraternitat, però també la dramàtica possibilitat de la seva traïció. Dóna testimoni de l'egoisme quotidià, que està en el fons de tantes guerres i injustícies: molts homes i dones moren a mans de germans i germanes que no saben reconèixer-se com a tals, és a dir, com a éssers fets per a la reciprocitat, per a la comunió i per a el do.

«I tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8)

3. Sorgeix espontània la pregunta: els homes i les dones d'aquest món podran correspondre plenament a l'anhel de fraternitat, que Déu Pare va imprimir en ells? Aconseguiran, només amb les seves forces, vèncer la indiferència, l'egoisme i l'odi, i acceptar les legítimes diferències que caracteritzen els germans i germanes?

Parafrasejant les seves paraules, podríem sintetitzar així la resposta que ens dóna el Senyor Jesús: Ja que hi ha un sol Pare, que és Déu, tots vosaltres sou germans (cf. Mt 23,8-9). La fraternitat s'arrela en la paternitat de Déu. No es tracta d'una paternitat genèrica, indiferenciada i històricament ineficaç, sinó d'un amor personal, puntual i extraordinàriament concret de Déu per cada ésser humà (cf. Mt 6,25-30). Una paternitat, per tant, que genera eficaçment fraternitat, perquè l'amor de Déu, quan és acollit, es converteix en l'agent més sorprenent de transformació de l'existència i de les relacions amb els altres, obrint els homes a la solidaritat i a la reciprocitat.

La fraternitat humana ha estat regenerada sobretot en i per Jesucrist amb la seva mort i resurrecció. La creu és el «lloc» definitiu on es funda la fraternitat, que els homes no són capaços de generar per si mateixos. Jesucrist, que ha assumit la naturalesa humana per redimir-la, estimant el Pare fins a la mort i una mort de creu (cf. Fl 2,8), ens converteix mitjançant la seva resurrecció en humanitat nova, en total comunió amb la voluntat de Déu, amb el seu projecte, que comprèn la plena realització de la vocació a la fraternitat.

Jesús assumeix des del principi el projecte de Déu, concedint-li el primat sobre totes les coses. Però Crist, amb el seu abandonament a la mort per amor al Pare, es converteix en principi nou i definitiu per a tots nosaltres, cridats a reconèixer-nos germans en Ell, fills del mateix Pare. Ell és la mateixa Aliança, el lloc personal de la reconciliació de l'home amb Déu i dels germans entre si. En la mort en creu de Jesús queda superada també la separació entre pobles, entre el poble de l'Aliança i el poble dels Gentils, privat d'esperança perquè fins aquell moment era aliè als pactes de la promesa. Com llegim a la Carta als Efesis, Jesucrist reconcilia en si tots els homes. Ell és la pau, perquè dels dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur de separació que els dividia, l'enemistat. Ell ha creat en si mateix un sol poble, un sol home nou, una sola humanitat (cf. 2,14-16).

Qui accepta la vida de Crist i viu en ell reconeix Déu com a Pare i es lliura totalment a Ell, estimant-lo sobre totes les coses. L'home reconciliat veu en Déu el Pare de tots i, en conseqüència, sent la crida a viure una fraternitat oberta a tothom. En Crist, l'altre és acceptat i estimat com a fill o filla de Déu, com a germà o germana, no com un estrany, i menys encara com un contrincant o un enemic. En la família de Déu, on tots són fills d'un mateix Pare, i tots estan empeltats en Crist, fills en el Fill, no hi ha «vides descartables». Tots gaudeixen de la mateixa i intangible dignitat. Tots són estimats per Déu, tots han estat rescatats per la sang de Crist, mort en creu i ressuscitat per cadascun d'ells. Aquesta és la raó per la qual no podem quedar-nos indiferents davant la sort dels germans.

La fraternitat, fonament i camí per a la pau

4. Tenint en compte tot això, és fàcil comprendre que la fraternitat és fonament i camí per a la pau. Les encícliques socials dels meus Predecessors aporten una valuosa ajuda en aquest sentit. N'hi hauria prou de recuperar les definicions de pau de la Populorum progressio de Pau VI o de la Sollicitudo rei socialis de Joan Pau II. A la primera, trobem que el desenvolupament integral dels pobles és el nou nom de la pau [3]. En la segona, que la pau és opus solidaritatis [4].

Pau VI afirma que ha de regnar un esperit de fraternitat no tan sols entre les persones, sinó també entre les nacions. I explica: «En aquesta comprensió i amistat recíproques, en comunió sagrada, hem [...] de treballar junts per edificar el futur comú de la humanitat» [5]. Aquest deure concerneix en primer lloc els més afavorits. Les seves obligacions enfonsen les arrels en la fraternitat humana i sobrenatural, i es presenten sota un triple aspecte: el deure de solidaritat, que exigeix que les nacions riques ajudin els països menys desenvolupats, el deure de justícia social, que requereix el compliment en termes més correctes de les relacions defectuoses entre pobles forts i pobles febles, el deure de caritat universal, que implica la promoció d'un món més humà per a tothom, on tots tinguin alguna cosa per a donar i rebre, sense que el progrés d'uns sigui un obstacle per al desenvolupament dels altres [6].

Així mateix, si es considera la pau com a opus solidaritatis, no es pot passar per alt que la fraternitat és el seu principal fonament. La pau —afirma Joan Pau II— és un bé indivisible. O és de tots o no és de ningú. Només és possible aconseguir-la de debò i gaudir-ne, com a millor qualitat de vida i com a desenvolupament més humà i sostenible, si s'assumeix en la pràctica, per part de tots, una «determinació ferma i perseverant d'obstinar-se pel bé comú» [7]. La qual cosa implica no deixar-se portar per l'«afany de lucre» o per la «set de poder». Hem d'estar disposats a «“perdre” per l'altre en lloc d'explotar-lo, a “servir-lo” en lloc d'oprimir-lo en profit propi. [...] L'“altre” —persona, poble o nació— no [pot ser considerat] com un instrument qualsevol per explotar a baix cost la seva capacitat de treball i resistència física, abandonant-lo quan ja no serveix, sinó com un “semblant” nostre, una “ajuda”» [8].

La solidaritat cristiana comporta que el proïsme sigui estimat no tan sols com «un ésser humà amb els seus drets i la seva igualtat fonamental amb tots», sinó com «la imatge viva de Déu Pare, rescatada per la sang de Jesucrist i posada sota l'acció permanent de l'Esperit Sant» [9], com un germà. «Llavors la consciència de la paternitat comuna de Déu, de la germanor de tots els homes en Crist, “fills en el Fill”, de la presència i acció vivificadora de l'Esperit Sant, conferirà —recorda Joan Pau II— a la nostra mirada sobre el món un nou criteri per a interpretar-lo» [10], per a transformar-lo.

La fraternitat, premissa per vèncer la pobresa

5. A Caritas in veritate, el meu Predecessor recordava al món sencer que la manca de fraternitat entre els pobles i entre els homes és una causa important de la pobresa [11]. En moltes societats experimentem una profunda pobresa relacional com a conseqüència de la manca de sòlides relacions familiars i comunitàries. Assistim amb preocupació al creixement de diferents tipus de descontentament, de marginació, de solitud i variades formes de dependència patològica. Una pobresa com aquesta només pot ser superada redescobrint i valorant les relacions fraternes en el si de les famílies i de les comunitats, compartint les alegries i els patiments, les dificultats i els èxits que formen part de la vida de les persones.

A més, si d'una banda es dóna una reducció de la pobresa absoluta, d'altra banda no podem deixar de reconèixer un greu augment de la pobresa relativa, és a dir, de les desigualtats entre persones i grups que conviuen en una determinada regió o en un determinat context històrico-cultural. En aquest sentit, calen també polítiques eficaces que promoguin el principi de la fraternitat, assegurant a les persones —iguals en la seva dignitat i en els seus drets fonamentals— l'accés als «capitals», als serveis, als recursos educatius, sanitaris, tecnològics, de manera que tots tinguin l'oportunitat d'expressar i realitzar el seu projecte de vida, i puguin desenvolupar-se plenament com a persones.

Calen també polítiques dirigides a atenuar una excessiva desigualtat de la renda. No podem oblidar l'ensenyament de l'Església sobre l'anomenada hipoteca social, segons la qual, tot i que és lícit, com diu sant Tomàs d'Aquino, i fins i tot necessari, «que l'home tingui coses pròpies» [12] pel que fa al seu ús, no les té pas «com a exclusivament seves, sinó com a comunes, en el sentit que no les té solament en profit seu, sinó també dels altres» [13].

Hi ha finalment una forma més de promoure la fraternitat —i vèncer així la pobresa— que ha d'estar al fons de totes les altres. És el despreniment del qui tria viure amb un estil de vida sobri i essencial, del qui, compartint les mateixes riqueses, aconsegueix així experimentar la comunió fraterna amb els altres. Això és fonamental per seguir Jesucrist i ser autènticament cristians. No es tracta només de persones consagrades que fan professió del vot de pobresa, sinó també de moltes famílies i ciutadans responsables, que creuen fermament que la relació fraterna amb el proïsme constitueix el bé més preuat.

El redescobriment de la fraternitat en l'economia

6. Les greus crisis financeres i econòmiques —que tenen el seu origen en el progressiu allunyament de l'home de Déu i del proïsme, en la recerca insaciable de béns materials, d'una banda, i en l'empobriment de les relacions interpersonals i comunitàries, de l'altra—han portat molta gent a buscar el benestar, la felicitat i la seguretat en el consum i el guany més enllà de la lògica d'una economia sana. Ja l'any 1979 Joan Pau II advertia del «perill real i perceptible que, mentre avança enormement el domini per part de l'home sobre el món de les coses, perdi els fils essencials d'aquest seu domini, i la seva humanitat quedi sotmesa de diverses maneres a aquest món, i ell mateix es faci objecte de múltiple manipulació, encara que de vegades no sigui directament perceptible, a través de tota l'organització de la vida comunitària, a través del sistema de producció, a través de la pressió dels mitjans de comunicació social» [14].

El fet que les crisis econòmiques se succeeixin una darrere l'altra hauria de portar a les oportunes revisions dels models de desenvolupament econòmic i a un canvi en els estils de vida. La crisi actual, amb greus conseqüències per a la vida de les persones, pot ser, però, una ocasió propícia per recuperar les virtuts de la prudència, de la temprança, de la justícia i de la fortalesa. Aquestes virtuts ens poden ajudar a superar els moments difícils i redescobrir els vincles fraterns que ens uneixen els uns als altres, amb la profunda confiança que l'home té necessitat i és capaç d'alguna cosa més que desenvolupar al màxim el seu interès individual. Aquestes virtuts són necessàries sobretot per construir i mantenir una societat a la mesura de la dignitat humana.

La fraternitat extingeix la guerra

7. Durant aquest últim any, molts dels nostres germans i germanes han patit l'experiència denigrant de la guerra, que constitueix una greu i profunda ferida infligida a la fraternitat.

Són molts els conflictes armats que es produeixen enmig de la indiferència general. A tots els que viuen en terres on les armes imposen terror i destrucció, els asseguro la meva proximitat personal i la de tota l'Església. Aquesta té la missió de portar la caritat de Crist també a les víctimes inermes de les guerres oblidades, mitjançant la pregària per la pau, el servei als ferits, als qui passen fam, als desplaçats, als refugiats i a tots els qui viuen amb por. A més l'Església alça la seva veu per fer arribar als responsables el crit de dolor d'aquesta humanitat sofrent i per fer cessar, juntament amb les hostilitats, qualsevol greuge o violació dels drets fonamentals de l'home [15].

Per això, desitjo ardentment adreçar-me als qui sembren violència i mort amb les armes, perquè redescobreixin, en el qui avui consideren només un enemic que cal exterminar, el seu germà i no alcin la mà contra ell. Perquè renunciïn a la via de les armes i cerquin l'encontre amb l'altre mitjançant el diàleg, el perdó i la reconciliació per reconstruir al seu voltant la justícia, la confiança i l'esperança. «En aquesta perspectiva, sembla clar que en la vida dels pobles els conflictes armats constitueixen sempre la deliberada negació de tota possible concòrdia internacional, creant divisions profundes i ferides punyents que requereixen molts anys per cicatritzar. Les guerres constitueixen el rebuig pràctic al compromís per aconseguir aquestes grans fites econòmiques i socials que la comunitat internacional s'ha fixat» [16].

No obstant això, mentre hi hagi una quantitat tan gran d'armament en circulació, es podran trobar sempre nous pretextos per iniciar les hostilitats. Per això, faig meva la crida dels meus Predecessors a la no proliferació de les armes i al desarmament per part de tots, començant pel desarmament nuclear i químic.

Constatem, en efecte, que els acords internacionals i les lleis nacionals, encara que necessàries i altament desitjables, no són suficients per si soles per protegir la humanitat del risc dels conflictes armats. Es necessita una conversió dels cors que permeti a cadascú de reconèixer en l'altre un germà del qual tenir cura, amb qui col·laborar per construir una vida plena per a tots. Aquest és l'esperit que anima moltes iniciatives de la societat civil a favor de la pau, entre les quals es troben les de les organitzacions religioses. Espero que l'obstinació quotidiana de tots segueixi donant fruit i que es pugui aconseguir també l'efectiva aplicació en el dret internacional del dret a la pau, com un dret humà fonamental, condició prèvia i necessària per a l'exercici de tots els altres drets.

La corrupció i el crim organitzat s'oposen a la fraternitat

8. L'horitzó de la fraternitat preveu el desenvolupament integral de tot home i tota dona. Les justes ambicions d'una persona, sobretot si és jove, no es poden frustrar i ultratjar, no es pot defraudar l'esperança de poder realitzar-les. No obstant això, no podem confondre l'ambició amb la prevaricació. Al contrari, hem de competir en l'estima mútua (cf. Rm 12,10). També en les disputes, que constitueixen un aspecte ineludible de la vida, cal recordar que som germans i, per això mateix, educar i educar-se en no considerar el proïsme un enemic o un adversari que cal eliminar.

La fraternitat genera pau social, perquè crea un equilibri entre llibertat i justícia, entre responsabilitat personal i solidaritat, entre el bé dels individus i el bé comú. I una comunitat política ha d'afavorir tot això amb transparència i responsabilitat. Els ciutadans s'han de sentir representats pels poders públics sense detriment de la seva llibertat. En canvi, sovint, entre ciutadà i institucions, s'infiltren interessos partidistes que deformen la seva relació, propiciant la creació d'un clima perenne de conflicte.

Un autèntic esperit de fraternitat venç l'egoisme individual que impedeix que les persones puguin viure en llibertat i harmonia entre si. Aquest egoisme es desenvolupa socialment tant en les múltiples formes de corrupció, avui tan capil·larment difoses, com en la formació de les organitzacions criminals, des dels grups petits als que operen a escala global, que, minant profundament la legalitat i la justícia, fereixen el cor de la dignitat de la persona. Aquestes organitzacions ofenen greument Déu, perjudiquen els germans i malmeten la creació, més encara quan tenen connotacions religioses.

Penso en el drama punyent de la droga, amb la qual alguns es lucren menyspreant les lleis morals i civils, en la devastació dels recursos naturals i en la contaminació, en la tragèdia de l'explotació laboral, penso en el blanqueig il·lícit de diners així com en l'especulació financera, que sovint perjudica i destrueix greument sistemes econòmics i socials sencers, exposant a la pobresa milions d'homes i dones; penso en la prostitució que cada dia fa víctimes innocents, sobretot entre els més joves, robant-los el futur, penso en l'abominable tràfic d'éssers humans, en els delictes i abusos contra menors, en l'esclavitud que encara difon el seu horror en moltes parts del món, en la tragèdia freqüentment desatesa dels emigrants amb què s'especula indignament en la il·legalitat. Joan XXIII escrivia sobre això: «Una societat que es recolzi només en la raó de la força ha de qualificar-se d'inhumana. En ella, efectivament, els homes es veuen privats de la seva llibertat, en comptes de sentir-se estimulats al progrés de la vida i al propi perfeccionament» [17]. No obstant això, l'home es pot convertir i mai no es pot excloure la possibilitat que canviï de vida. M'agradaria que això fos un missatge de confiança per a tots, també per als qui han comès crims atroços, perquè Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui (cf. Ez 18,23).

En el context més ampli del caràcter social de l'home, pel que fa al delicte i a la pena, també hem de pensar en les condicions inhumanes de moltes presons, on el reclús queda reduït sovint a un estat infrahumà, humiliat en la seva dignitat humana, impedit també de qualsevol voluntat i expressió de redempció. L'Església fa molt en tots aquests àmbits, quasi sempre sense fer soroll. Exhorto i animo a treballar més i més, amb l'esperança que aquestes iniciatives, dutes a terme per molts homes i dones audaços, es vegin cada vegada més recolzades lleialment i honestament també pels poders civils.

La fraternitat ajuda a protegir ia conrear la natura

9. La família humana ha rebut del Creador un do en comú: la natura. La visió cristiana de la creació comporta un judici positiu sobre la licitud de les intervencions en la natura per treure'n profit, a condició d'obrar responsablement, és a dir, acatant aquella «gramàtica» inscrita en ella i usant sàviament dels seus recursos en benefici de tots, respectant la bellesa, la finalitat i la utilitat de tots els éssers vius i la seva funció en l'ecosistema. En definitiva, la naturalesa està a la nostra disposició, i nosaltres estem cridats a administrar-la responsablement. Per contra, sovint ens deixem portar per la cobdícia, per la supèrbia del dominar, del tenir, del manipular, de l'explotar, no custodiem la natura, no la respectem, no la considerem un do gratuït que hem de protegir i posar al servei dels germans, també de les generacions futures.

En particular, el sector agrícola és el sector primari de producció amb la vocació vital de conrear i protegir els recursos naturals per alimentar la humanitat. Referent a això, la persistent vergonya de la fam al món em porta a compartir amb vosaltres la pregunta: com fem servir els recursos de la terra? Les societats actuals haurien de reflexionar sobre la jerarquia en les prioritats a què es destina la producció. De fet, és un deure d'obligat compliment que s'utilitzin els recursos de la terra de manera que ningú passi gana. Hi ha moltes iniciatives i solucions possibles que no es limiten a l'augment de la producció. És de sobres sabut que la producció actual és suficient i, no obstant això, milions de persones pateixen i moren de fam, i això constitueix un veritable escàndol. Cal trobar la manera perquè tots es puguin beneficiar dels fruits de la terra, no únicament per evitar que s'eixampli la fossa entre qui més té i el qui s'ha de conformar amb les engrunes, sinó també, i sobretot, per una exigència de justícia, d'equitat i de respecte cap a l'ésser humà. En aquest sentit, voldria recordar a tots el necessari destí universal dels béns, que és un dels principis clau de la doctrina social de l'Església. Respectar aquest principi és la condició essencial per a possibilitar un efectiu i just accés als béns bàsics i primaris que tot home necessita i als quals té dret.

Conclusió

10. Cal descobrir, estimar, experimentar, anunciar i testimoniar la fraternitat. Però només l'amor donat per Déu ens permet acollir i viure plenament la fraternitat.

El necessari realisme de la política i de l'economia no es pot reduir a un tecnicisme privat d'ideals, ignorant la dimensió transcendent de l'home. Quan falta aquesta obertura a Déu, qualsevol activitat humana es torna més pobra i les persones queden reduïdes a objectes d'explotació. Només si accepten de moure's en l'ampli espai assegurat per aquesta obertura a Aquell que estima cada home i cada dona, la política i l'economia aconseguiran estructurar-se sobre la base d'un autèntic esperit de caritat fraterna i podran ser instrument eficaç de desenvolupament humà integral i de pau.

Els cristians creiem que en l'Església som membres els uns dels altres, que tots ens necessitem els uns als altres, perquè a cada un de nosaltres se'ns ha donat una gràcia segons la mesura del do de Crist, per a la utilitat comuna (cf. Ef 4,7.25; 1 Co 12,7). Crist ha vingut al món per portar-nos la gràcia divina, és a dir, la possibilitat de participar en la seva vida. Això comporta teixir un entramat de relacions fraternes, basades en la reciprocitat, en el perdó, en el do total d'un mateix, segons l'amplitud i la profunditat de l'amor de Déu, ofert a la humanitat per Aquell que, crucificat i ressuscitat, atreu tothom cap a ell: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,34-35). Aquesta és la bona notícia que reclama de tots i cadascun de nosaltres un pas endavant, un exercici perenne d'empatia, d'escolta del sofriment i de l'esperança de l'altre, també del més allunyat de mi, posant-nos en marxa pel camí exigent d'aquell amor que es lliura i es gasta gratuïtament pel bé de cada germà i germana.

Crist es dirigeix a l'home en la seva integritat i no desitja que ningú es perdi. «Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell» (Jn 3,17). Ho fa sense forçar, sense obligar ningú a obrir-li les portes del seu cor i de la seva ment. «El més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix.  Jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix» (Lc 22,26-27). Així doncs, tota activitat ha de distingir-se per una actitud de servei a les persones, especialment a les més llunyanes i desconegudes. El servei és l'ànima d'aquesta fraternitat que edifica la pau.

Que Maria, la Mare de Jesús, ens ajudi a comprendre i a viure cada dia la fraternitat que brolla del cor del seu Fill, per portar pau a tots els homes en aquesta estimada terra nostra.

Vaticà, 8 de desembre de 2013

FRANCESC

© Versió catalana: Abadia de Poblet

________________________________________

[1] Cf. Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 654-655.

[2] Cf. Francesc, Carta enc. Lumen fidei (29 juny 2013), 54: AAS 105 (2013), 591-592.

[3] Cf. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 87: AAS 59 (1967), 299.

[4] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 39: AAS 80 (1988), 566-568.

[5] Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 43: AAS 59 (1967), 278-279.

[6] Cf. íbid., 44: AAS 59 (1967), 279.

[7] Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 38: AAS 80 (1988), 566.

[8] Ibid., 38-39: AAS 80 (1988), 566-567.

[9] Ibid., 40: AAS 80 (1988), 569.

[10] ibid.

[11] Cf. Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 654-655.

[12] Summa Theologiae II-II, q.66, art. 2.

[13] Conc Ecum Vat II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 69. Cf. Lleó XIII, Carta enc. Rerum novarum (15 maig 1891), 19: ASS 23 (1890-1891), 651; Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 42: AAS 80 (1988 ), 573-574; Pontifici Consell «Justícia i Pau», Compendi de la Doctrina social de l'Església, núm. 178.

[14] Carta enc. Redemptor hominis (4 març 1979), 16: AAS 61 (1979), 290.

[15] Cf. Pontifici Consell «Justícia i Pau», Compendi de la Doctrina social de l'Església, núm. 159.

[16] Francesc, Carta al President de la Federació Russa, Vladímir Putin (4 setembre 2013): L'Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (6 setembre 2013), 1.

[17] Carta enc. Pacem in terris (11 abril 1963), 34: AAS 55 (1963), 256.