Octavari de pregària per la unitat dels cristians

TEXTOS PER A LA PREGÀRIA DE VESPRES

18-25 gener

 _____

18 de gener

Dia primer

Lectura

Del llibre del Gènesi (2,18-25)

El Senyor-Déu es digué: «No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat.» El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l’home li posés. L’home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar una ajuda que li fes costat. Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. L’home exclamà: «Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà “dona”, perquè ha estat presa de l’home. Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn». Tots dos, l’home i la seva dona, anaven nus, i no se n’avergonyien.

Pregàries

Celebrant

Déu, l’amic dels homes, no vol que l’home estigui sol. Ens ha creat per a l’amistat i per a la lloança. Demanem-li que enforteixi la nostra voluntat d’estimació, de comunió i d’unitat.

Lector

• Perquè l’Església de Jesucrist renovi aquests dies el seu com­promís evangèlic de treballar per la unitat i per la pau, i de ser ferment de comunió enmig de la nostra societat.
• Perquè la nostra comunitat monàstica pugui proposar cada dia la seva fraternitat i la seva pregària com un encoratjament per a tots els qui s’esforcen per crear ponts de diàleg entre els homes.
• Perquè les esglésies que estan en comunió amb la seu de Pere siguin capdavanteres en el diàleg ecumènic, en la pregària per la unitat, en el perdó per superar ferides i incomprensions, i en l’esforç teològic per omplir de contingut aquest diàleg.
• Perquè la intercessió dels sants i la nostra pregària pels difunts que hem estimat, ens acompanyin en el nostre camí vers l’horitzó de la glòria juntament amb tota la Creació volguda per Déu.

Preguem el Senyor.

_____

19 de gener

Dia segon

Lectura

Del llibre de l’Èxode (24,4-13)

Moisès va escriure totes les paraules del Senyor. De bon matí es va llevar, dedicà un altar al peu de la muntanya amb dotze pedres plantades per les dotze tribus d’Israel. Després va manar als joves israelites que oferissin holocaustos i que immolessin vedells al Senyor com a sacrificis de comunió. Moisès va recollir la meitat de la sang en cossis, i amb l’altra meitat aspergí l’altar. Després va prendre el document de l’aliança i el llegí al poble. Ells van respondre: «Complirem tot el que ha dit el Senyor i l’obeirem». Llavors Moisès va aspergir el poble amb la sang i va dir: «Aquesta és la sang de l’aliança que el Senyor conclou amb vosaltres d’acord amb totes les paraules d’aquest document». Moisès va pujar amb Aaron, Nadab i Abihú, i setanta ancians d’Israel, i van veure el Déu d’Israel. Tenia sota els peus com un paviment de safir, d’una nitidesa com la del cel mateix. Però Déu no va fer morir aquests privilegiats d’entre els israelites: el van veure, i menjaren i begueren. El Senyor digué a Moisès: «Puja cap a mi a la muntanya i estigues allí, que et donaré les taules de pedra amb la Llei i els manaments que hi he escrit per a instruir els israelites». Moisès, amb Josuè, el seu ajudant, va pujar a la muntanya de Déu.

Pregàries

Celebrant

Déu, que és font i origen de comunió, ens ha comunicat la seva Paraula, la seva Llei de concòrdia i el seu projecte de benaurança per a tothom. Posem-nos amb confiança davant la seva mirada.

Lector

• Ajudeu-nos, Senyor, a fer de les nostres comunitats espais de trobada i de diàleg, escoles de comunió. Que el llevat de l’Evangeli transformi els nostres cors i els obri a la llibertat i a la caritat en la veritat.
• Infoneu en l’Església i en els seus pastors, Senyor, el desig de ser present i d’encoratjar tots els projectes i iniciatives que fomenten la pau i l’entesa entre els homes.
• Doneu als qui governen audàcia i originalitat per renovar les velles estructures, que impedeixen el veritable progrés de la humanitat i la tanquen en l’egoisme i la insolidaritat.
• Feu fecundes les santes Esglésies de l’Ortodòxia en la fe i en el seu compromís evangèlic. Que mostrin al nostre món, amb el seu art i la seva litúrgia, la bellesa i la llum del vostre rostre.
• Ompliu de vida amb la vostra mirada els homes i dones que, al terme del seu camí, han pujat la santa muntanya de l’encontre definitiu amb vós.

Preguem el Senyor.

_____

20 de gener

Dia tercer

Lectura

Del llibre del Gènesi (4,1-10)

L’home s’uní a Eva, la seva dona, que va infantar Caín. Ella deia: «He procreat un noi, gràcies al Senyor». Més endavant va infantar Abel, germà de Caín. Abel era pastor d’ovelles i Caín treballava la terra. Acabades les collites, Caín va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra. Abel va oferir també les primeres cries del ramat amb el greix de les víctimes. El Senyor va acollir favorablement Abel i la seva ofrena, però no acollí Caín i la seva. Caín es va irritar molt i anava amb el cap baix. El Senyor li digué: «Per què estàs irritat i no aixeques el cap? Si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres bé, el pecat aguaita a la porta: ell et desitja, però tu l’has de dominar». Caín va dir al seu germà Abel: «Sortim al camp». Un cop van ser al camp, Caín es va llançar sobre el seu germà Abel i el va matar. Llavors el Senyor va preguntar a Caín: «On és el teu germà Abel?» Ell va respondre: «No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?» El Senyor li replicà: «Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra!

Pregàries

Celebrant

Déu és Pare i acull l’ofrena dels fills que volen viure sincerament com a germans en la gran família dels fills de Déu i de la humanitat. Acudim-hi amb tota confiança.

Lector

• Senyor de la vida, Déu de la pau, feu créixer en la vostra Església, entre els qui es professen cristians, una veritable germanor, ben arrelada en l’amor del vostre sant Esperit.
• Susciteu comunitats autèntiques, amb guies savis i sants, que proposin al món la fraternitat com a testimoni i llevat evangèlic.
• Ajudeu-nos a guarir les ferides de la violència que, tan sovint, malmeten el nostre cor i els nostres sentiments.
• Aviveu la fe i l’esperit de comunió en les comunitats de l’Església d’Anglaterra. Que el diàleg amb la comunió anglicana ens porti a recórrer els camins del respecte i del coneixement mutus en la confessió de la mateixa fe en Jesucrist.
• Obriu les portes de les estances del cel a tots els fidels que han mort havent viscut en aquest món l’amistat amb vós i amb els homes.

Preguem el Senyor.

_____

21 de gener

Dia quart

Sant Fructuós, bisbe i màrtir,

i Sant Auguri i Sant Eulogi, diaques i màrtirs

Lectura

Del llibre de Jesús fill de Sira (27,25-28,7)

Si tires una pedra enlaire, et pot caure al cap, i si vols atacar a traïció, et pots fer mal tu mateix. Qui cava una fossa, pot acabar caient-hi, i qui posa un parany, pot quedar-hi atrapat, perquè el mal recau sobre qui el fa, sense que ni ell mateix sàpiga d’on li ve. Escarnir i insultar és propi de l’orgullós, però la venjança l’espera emboscada com un lleó. Acabaran dins un parany els qui s’alegren de la caiguda dels justos i el sofriment els consumirà abans de morir. La rancúnia i la ira són també coses detestables, i, tanmateix, l’home pecador les manté. El qui es venja toparà amb la venjança del Senyor, que no deixarà passar cap de les seves faltes. Perdona les ofenses que t’hagi fet el teu proïsme, i aleshores, quan preguis, Déu et perdonarà els pecats. Si un es manté furiós contra un altre, ¿com pot pretendre el perdó del Senyor? Si no té pietat d’un home que és com ell, ¿com pot pregar pel perdó dels seus propis pecats? Si l’home, que és un simple mortal, guarda rancúnia, ¿de qui podrà obtenir el perdó dels seus pecats? Pensa en la teva fi i deixa d’odiar, pensa en la mort i en la corrupció i resta fidel als manaments. Recorda’t, doncs, dels manaments i no guardis rancúnia al proïsme, recorda’t de l’aliança de l’Altíssim i passa per alt les ofenses que has rebut.

Pregàries

Celebrant

El Déu de l’Aliança és el Déu del perdó, que renova la seva amistat envers els qui el cerquen i s’esforcen a retornar a Ell. Obrim-li el nostre cor, tot vessant davant d’ell els nostres anhels.

Lector

• Déu bo, Déu fidel, mireu i beneïu la vostra Església, estesa d’Orient a Occident, feu-li retrobar els camins del perdó i de la misericòrdia a casa seva i a la plaça del món.
• Traieu del nostre cor el llevat de la rancúnia i del ressentiment. Que sapiguem estimar i perdonar amb senzillesa i amb netedat de cor, com vós ens estimeu i ens perdoneu.
• Ajudeu-nos a construir unes relacions humanes basades en el diàleg, en el respecte i en el reconeixement de l’altre, a mesurar les nostres paraules i la nostra llibertat amb les paraules i la llibertat de l’altre.
• Que l’escolta de la vostra Paraula i el conreu dels valors evangèlics facin avançar pels vostres camins les esglésies sorgides de la Reforma, atentes als signes dels temps, obertes a les expectatives de tots els homes i dones de bona voluntat.
• Obriu les fonts del vostre perdó sense límits a tots els nostres germans i germanes difunts.

Preguem el Senyor.

_____

22 de gener

Dia cinquè

Lectura

Del llibre del Gènesi (45,1-5.12-15)

Josep no pogué dominar més l’emoció davant tots els qui l’envoltaven i va cridar: «Feu sortir tothom del meu davant». Així, en el moment en què es va fer conèixer als seus germans, no hi havia cap dels seus assistents. Josep es posà a plorar tan fort, que els egipcis ho van sentir i se’n va assabentar fins la cort del faraó. I va dir als seus germans: «Jo sóc Josep. ¿Encara és viu el meu pare?» Els seus germans no li podien respondre, de tan esglaiats que estaven de tenir-lo al davant. Llavors Josep digué als seus germans: «Acosteu-vos cap a mi». Ells se li van acostar, i els tornà a dir: «Jo sóc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte. Però no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-ho fet: és Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida. Vosaltres mateixos i tu, Benjamí, germà meu, podeu comprovar amb els vostres propis ulls que sóc jo qui us parla. Feu saber també al meu pare quina alta dignitat ocupo a Egipte i expliqueu-li tot el que heu vist. I porteu aquí el meu pare com més aviat millor». Josep es va llançar al coll del seu germà Benjamí tot plorant, i Benjamí també plorava abraçat a ell. Després va besar els altres germans, cobrint-los de llàgrimes. Després d’això, els seus germans es posaren a conversar amb ell.

Pregàries

Celebrant

El Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, Déu de Josep, Pare d’Israel, Pare de nostre Senyor Jesucrist, ens convida a renovar la nostra germanor i la nostra amistat. Presentem-li els nostres anhels de comunió.

Lector

• Oh Déu i Pare nostre, que us deixeu reconèixer i acollir dels qui s’estimen veritablement com a germans, aplegueu-nos tots en l’única Església del vostre Fill.
• Concediu-nos d’acollir Jesús, el Crist, en les nostres vides i en les nostres comunitats, com l’únic que és font de reconciliació i de perdó.
• Ajudeu els homes i dones del nostre temps a refer els ponts del diàleg i els camins de l’apropament i del respecte.
• Ompliu de joia tots els creients en el Déu i Pare d’Israel que dóna la Torà als seus fills i els crida a escampar-se i a amagar-se en la terra del món com a llavor i sagrament de la salvació de l’Altíssim per a tots els homes.
• Enceneu en els cors dels qui plorem pels nostres germans difunts la flama de l’esperança en la Vida veritable, i a ells reconcilieu-los plenament en la festa de la vostra Joia i del vostre Perdó.

Preguem el Senyor.

_____

23 de gener

Dia sisè

Lectura

Del llibre d’Isaïes (2,2-5)

En els darrers temps, la muntanya del temple del Senyor s’alçarà ferma sobre els cims de les muntanyes, dominarà per damunt dels turons. Totes les nacions hi afluiran, s’hi encaminaran tots els pobles i diran: «Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, al temple del Déu de Jacob. Ell ens ensenyarà els seus camins, i nosaltres seguirem les seves rutes». Perquè de Sió en surt l’ensenyament, de Jerusalem, la paraula del Senyor. Ell serà jutge entre les nacions, arbitrarà sobre els pobles. Forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra ni s’entrenaran mai més a fer la guerra. Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor!

Pregàries

Celebrant

El Senyor habita enmig nostre, ha plantat el seu tabernacle entre nosaltres, ens ha fet temple sant, casa de Déu. Invoquem-lo amb acció de gràcies.

Lector

• Ensenyeu-nos els vostres camins, que són de pau, i les vostres rutes, que són d’apropament i de retrobament. Feu de l’Església un punt de referència i d’encontre per a tots els qui caminen a les fosques.
• Ajudeu els pobles que estan en guerra a forjar les noves armes del diàleg i d’una pau justa. Ajudeu-nos a tots a superar les estructures injustes i opressores.
• Que els creients musulmans, tot posant la mirada en el Déu gran i misericordiós, col·laborin en la construcció i la humanització del món com a casa de tots.
• Feu possible un dia, Senyor, el somni d’aplegar-nos tots junts, tots els creients, amb tots els qui estimen i cerquen la veritat, al cim de la muntanya del vostre amor.
• Obriu de bat a bat les portes de l’alegria i de la felicitat eternes als nostres germans i amics difunts.

Preguem el Senyor.

_____

24 de gener

Dia setè

Lectura

Del llibre de Rut (1,6-17)

Quan Noemí va saber que el Senyor havia concedit al seu poble una bona collita de blat, es preparà per a deixar els camps de Moab amb les seves nores. Se’n van anar, doncs, del lloc on vivien per retornar a Judà. Però, mentre feien camí, Noemí va dir a les seves nores: «Aneu, torneu cada una a casa de la mare! Que el Senyor sigui tan bo amb vosaltres com vosaltres ho heu estat amb els marits difunts i amb mi mateixa! Que el Senyor us concedeixi la felicitat a casa d’un nou marit!» Llavors Noemí les va besar. Elles van esclatar en plors i li deien: «No! Volem venir amb tu i unir-nos al teu poble!» Noemí insistia: «Torneu-vos-en, filles meves! Per què voleu venir amb mi? Jo ja no puc tenir més fills perquè us hi pugueu casar. Aneu, torneu-vos-en, filles meves! Sóc massa gran per a casar-me. I ni que pensés que encara puc tenir fills, em casés aquesta mateixa nit i n’arribés a tenir, ¿esperaríeu fins que fossin grans? ¿Per ells renunciaríeu a casar-vos? No, filles meves! El meu destí és més amarg que el vostre: la mà del Senyor s’ha girat contra mi». De bell nou esclataren en plors. Orpà va besar la sogra per acomiadar-se’n, però Rut no se’n volgué separar. Noemí li va dir: «Mira, la teva cunyada ha tornat al seu poble i als seus déus. Fes com ella, torna-te’n a casa!» Però Rut contestà: «No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me’n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrà separar; i si no és així, que el Senyor em faci caure al damunt tota mena de mals!»

Pregàries

Celebrant

El Senyor, el nostre Déu, és bo amb nosaltres i obre les portes del seu Regne a tots els pobles i a tots els homes. Acollim-nos al seu amor i a la seva tendresa.

Lector

•  Senyor, que ens crideu de tots els pobles a formar una sola Església, una sola comunitat, una sola família. Sigueu el nostre Déu, i feu de tots els pobles el vostre poble.
• Il·lumineu totes les esglésies que viuen de la Paraula de Jesús, perquè amb l’esforç i la pregària per la unitat vagin retrobant els camins de la plena comunió al voltant de la taula comuna de l’Eucaristia.
•  Dels creients i dels no creients, dels qui estimen la veritat i la dignitat de l’home, feu-ne una sola família, llavor d’una nova humanitat reconciliada.
• Ajudeu les nostres societats, en un món globalitzat, a aprofundir en les seves identitats i a retrobar-se en allò que les uneix i les agermana.
• Acolliu en el vostre Regne tots els homes i dones que, arribats a la fi del seu viatge, truquen a les vostres portes havent recorregut els camins de l’esperança.

Preguem el Senyor.

_____

25 de gener

Dia vuitè
Conversió de sant Pau, apòstol

Lectura

Del llibre dels Proverbis (3,18-35)

Feliç el qui s’aferra a la saviesa: s’aferra a l’arbre de la vida! El Senyor assentà la terra amb saviesa, amb enteniment refermà el cel; amb la seva ciència fa brollar les fonts de les aigües, i dels núvols s’escola la pluja. Fill meu, conserva la discreció i la prudència, no les perdis mai de vista: et renovaran la vida, t’embelliran d’aspecte. Caminaràs segur, el teu peu no ensopegarà; si descanses, no t’alçaràs sobresaltat, dormiràs amb un son tranquil. No hauràs de témer els estralls ni l’atac que ve de l’home dolent, perquè el Senyor estarà al teu costat i et guardarà de caure al parany. No neguis un favor a qui el necessita si és a la teva mà de fer-lo. Si ho tens a mà, no diguis a ningú: «Vés-te’n i torna, demà t’ho donaré.» No tramis res de mal contra el teu amic, ell que viu amb tu del tot confiat. No et barallis perquè sí si ningú no t’ha fet cap mal. No estiguis gelós del violent, no desitgis seguir els seus camins. Perquè el Senyor detesta els perversos, mentre que als honrats els té per amics. El Senyor maleeix la casa del malvat i beneeix la llar del just. Dels burletes, ell se’n burla, però als humils els concedeix el seu favor. Els savis heretaran la glòria, els insensats, la vergonya.

Pregàries

Celebrant

Déu, l’amic dels homes, no vol que l’home estigui sol. Ens ha creat per a l’amistat i per a la lloança. Demanem-li que ens concedeixi la humilitat per deixar fer en nosaltres l’obra de la seva gràcia.

Lector

• Perquè l’Església de Jesucrist, que aquests dies ha renovat el seu compromís evangèlic de treballar per la unitat i per la pau, sigui ferment de comunió i d’unitat en la nostra societat.
• Perquè les nostres comunitats cristianes, arrelades en la fe dels apòstols, puguin proposar cada dia la seva fraternitat i la seva pregària com un encoratjament per a tots els qui s’esforcen per crear ponts de diàleg entre els homes.
• Perquè les esglésies que estan en comunió amb la seu de Pere i han rebut l’ensenyament de Pau siguin capdavanteres en el diàleg ecumènic, en la pregària per la unitat, en el perdó per superar ferides i incomprensions, i en l’esforç teològic per omplir de contingut aquest diàleg.
• Perquè la intercessió de l’apòstol de les nacions i la nostra pregària pels difunts que hem estimat, ens acompanyin en el nostre camí vers l’horitzó de la glòria juntament amb tota la Creació volguda per Déu.

Preguem el Senyor.

Des del monestir

APROVAT O SUSPÈS

S'ha posat de moda, en algun programa televisiu, aprovar o suspendre els personatges d'actualitat. Per fer-me passar l'enyorança de les tardes nadalenques he provat de fer aquest exercici tot repassant els esdeveniments de l'any que tot just hem acomiadat.

Aprovo l'escriptora Teresa Pàmies. Nascuda el 1919, ens deixava el mes de març passat coronant amb plenitud una llarga vida. A banda de la seva ploma, austera i concisa, em captivava per la seva coherència i autenticitat, fins i tot en els articles periodístics, on es corre el risc de ser més artificiós; em captivava per la seva franquesa, per la seva lluita i pel seu compromís amb el país, amb la gent, amb el català. En una entrevista amb Josep M. Espinàs (TVC, «Personal i intransferible», 3 de març de 1994) va explicar una anècdota molt bonica, que no se m'ha esborrat. Recordava, de quan era nena, que al dormitori dels seus pares convivien en perfecta harmonia un retrat de Lenin —el seu pare era fervent comunista— i la capelleta de la Mare de Déu del Miracle —la seva mare era creient. L'anècdota és reveladora d'un sa exercici de tolerància (que és l'atri del respecte i de la llibertat), un exercici que, de vegades, dins l'Església, ens costa molt de fer.

Suspenc alguns bisbes espanyols per la seva reacció contra el procés català. En contra del que diu la doctrina social de l'Església —això ja s'ha dit i repetit— han posat sota sospita les aspiracions legítimes d'un poble que va néixer i créixer, com el seu, a l'ombra dels claustres de les catedrals i dels monestirs. Ho il·lustro també amb una anècdota premonitòria que, curiosament, va passar totalment desapercebuda en el seu moment. El bisbe Reig, en la famosa homilia del Divendres Sant de l'any passat, va dir: «Jesucrist va morir, entre altres coses, perquè puguem tirar endavant aquest projecte que anomenem Espanya» (la frase és literal, per no posar «sic»). Catalunya, és clar, en quedava exclosa. 

Des del monestir, felicitat i tolerància per al nou any.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1738, 13 gener 2013

Lectio Divina

EL DEUTERONOMI

La segona Llei (Dt 5,1-22)

1. El Deuteronomi

Presentem en aquest nou exercici de lectura de la Bíblia el cinquè llibre del Pentateuc o Torà, que ara ja coneixem una mica, després d’haver-ne fet el recorregut en lectures anteriors. El nom amb què el coneixem els cristians, Deuteronomi, prové de la traducció grega dels LXX, i significa literalment «la segona Llei». El nom original del llibre, en hebreu, és «Debarim», o sigui «les Paraules», ja que és així com comença el llibre: «Aquestes són les paraules que Moisès va dir» (Dt 1,1).

Aturem-nos en el nom grec. Segona Llei. Què vol dir? Parlem d’una Llei supeditada a la primera? De rang inferior? D’una còpia de la Llei? No. Hem de llegir-ho més aviat com a relectura, meditació i actualització de la Llei. Aquesta seria la clau justa per a abordar correctament el nostre llibre. Hem parlat ja alguna vegada de la importància d’aquests termes: rellegir, meditar, quan ens enfrontem amb la Bíblia. Precisament el Deuteronomi és fruit d’un exercici de relectura i de meditació de la Torà amb la finalitat d’encarnar-la en la història del poble que és a punt de començar, és a dir, amb la finalitat de posar en exercici l’Aliança, d’establir un veritable diàleg entre la història dels homes i la història de Déu.

Convé que ens fixem en l’inici del llibre, en les primeres paraules, que ens en donen la clau: «Paraules que Moisès va adreçar a tot el poble d’Israel a l’altra banda del Jordà, en el desert» (Dt 1,1). Acabat el llarg pelegrinatge del desert, el lloc on el poble, alliberat de l’esclavatge, ha fet coneixença íntima amb el Senyor a l’Horeb o muntanya del Sinaí, d’on n’ha rebut la Llei, la Torà; el lloc on ha après a forjar la seva identitat profunda, es troba ara a les ribes del Jordà, a punt de travessar-lo, a punt d’endinsar-se en la història, el lloc teològic on haurà d’encarnar el projecte de Déu contingut en la Torà. És en aquesta perspectiva, simbolitzada geogràficament, que Moisès i el poble rellegeixen els continguts de la Llei, els mediten i els actualitzen. Algú va dir que era com els «exercicis espirituals que Moisès va predicar al poble abans d’entrar a la Terra Promesa».[1] És la preparació del que farà Josuè més endavant, quan, precedit per l’Arca de l’Aliança, travessarà el Jordà guiant el poble cap a la conquesta del seu destí i del seu sentit (Js 3).

És per això, que fins i tot en la seva situació dins el conjunt de la Bíblia, aquest llibre té una funció interpretativa o hermenèutica molt important. Ocupa el cinquè lloc dins la Torà, és a dir, és el cinquè rotlle de la Llei, i alhora, fa de pont, de frontissa de la nova secció de la Bíblia, els Profetes (Nebiim), que comença amb el llibre de Josuè, i que és precisament la relectura de la Torà i la seva encarnació en la història del poble. L’estructura literària és quasi perfecta. Fixeu-vos-hi:

Gènesi - Èxode - Levític - Nombres

Deuteronomi

Josuè - Jutges - Samuel - Reis

4 llibres (Gn, Ex, Lv i Nm), Dt, 4 llibres (Js, Jt, Sm i Re). Aquests darrers són els anomenats profetes primers o anteriors, que obren la segona secció de la Bíblia, els Profetes, i que nosaltres coneixem més aviat com a llibres històrics. El Deuteronomi els relliga, els articula i els interrelaciona, i la seva funció és tan important que fins i tot, en la redacció i organització del Llibre de la Bíblia, ha impregnat amb la seva teologia els llibres de la primera part o Torà, i els de la segona, o Profetes, fins al punt que els entesos parlen de la història deuteronomista quan es refereixen als llibres de Josuè, Jutges, Samuel i Reis, els dos darrers subdividits cadascun en dues parts.

L’estil d’aquest redactor o escola deuteronomista, que ha relligat perfectament aquesta primera part de la Bíblia, és molt exhortatiu, amb el to del mestre que parla al seu deixeble, o del pare que parla al seu fill. Un tret que fa del Deuteronomi un llibre particularment amable, proper a la nostra sensibilitat espiritual. La teologia deuteronomista rellegeix la història del poble i el seu sentit en clau de fidelitat o d’infidelitat a l’Aliança, i esbossa ja el camí, el pelegrinatge espiritual cap a Jerusalem, que serà el centre de la segona secció, com a únic lloc d’articulació i expressió de la identitat teològica del poble, és a dir, com únic lloc del culte i de l’encontre amb el Senyor (el Temple), que s’esdevindrà sobretot de la mà d’un personatge, que serà central en la segona secció de la Bíblia, que és el messies, encarnat en la figura del rei David, i del qual haurem de parlar en lectures properes, i que ja ens anticipava la Torà amb l’atractiva figura de Josep, del qual també vàrem parlar en la nostra incursió al Gènesi.

Per confirmar la importància d’aquest llibre en la tradició i la vida del poble d’Israel i també de l’Església, basti dir que d’ell procedeix un dels textos principals amb els quals la fe d’Israel s’expressa i s’identifica, el «Shemà», que tot jueu piadós i temorós de Déu recita tres vegades al dia i amb el qual professa el Credo de la seva fe, que no és tant l’expressió d’un conjunt de veritats o dogmes, com l’articulació d’un diàleg fonamentat en l’escolta: «ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’ÚNIC. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono. Inculca-les als teus fills; parla’n a casa i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis. Lliga-te-les a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de la porta de casa teva i dels portals de la ciutat» (Dt 6,4-9).

També l’Església se’l fa seu en tant que es tracta d’un llibre especialment citat i estimat pel Nou Testament, que Jesús assumeix plenament com a fonament i punt de partida del seu seguiment (Mc 12,28-34). Un dels càntics més estimats de la litúrgia de l’Església, el de les Laudes de la segona setmana, és manllevat del Deuteronomi (32,1-12), i comença quasi amb les mateixes paraules del llibre: «Escolta cel, que parlaré». Sant Benet, a la seva Regla, sembla fer-se ressò del to exhortatiu i alhora tendre del deuteronomista: «Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica» (RB, Pròleg 1), invitant el candidat a la vida monàstica a establir aquest diàleg personal amb el Senyor fonamentat en l’escolta.

2. «Lectio» del text: una relectura del Decàleg (Ex 20,1-17/Dt 5,1-22)

Deuteronomi 5,1-22

1 Moisès va convocar tot el poble d’Israel i els digué: «Escolta, Israel, els decrets i les prescripcions que avui us comunico. Apreneu-los i mireu de posar-los en pràctica. 2 El Senyor, el nostre Déu, va fer una aliança amb nosaltres a l’Horeb. 3 No la va fer solament amb els nostres pares, sinó també amb tots nosaltres que avui som vius. 4 A dalt de la muntanya, el Senyor us va parlar cara a cara, des del mig del foc. 5 Jo em trobava llavors entre ell i vosaltres, per comunicar-vos els seus manaments, perquè teníeu por d’aquell foc i no vau pujar a la muntanya. El Senyor digué: 6 “Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir del país d’Egipte, la terra on eres esclau. 7 No tinguis cap altre déu fora de mi. 8 No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en les aigües de sota la terra. 9 No els adoris ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen. 10 Però, per als qui m’estimen i guarden els meus preceptes, mantinc el meu amor durant un miler de generacions. 11 No juris en fals pel nom del Senyor, el teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent el qui jura en fals pel meu nom. 12 Observa el repòs del dissabte, consagra-me’l, com t’ha manat el Senyor, el teu Déu. 13 Tens sis dies per a treballar i fer totes les feines que calgui, 14 però el dia setè és el dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No facis cap treball, ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu esclau, ni la teva esclava, ni el teu bou, ni el teu ase, ni cap dels teus animals, ni l’immigrant que resideix a la teva ciutat. Així el teu esclau i la teva esclava podran reposar igual que tu. 15 Recorda’t que eres esclau al país d’Egipte i que el Senyor, el teu Déu, te’n va fer sortir amb mà forta i braç poderós: per això el Senyor, el teu Déu, et mana de respectar el repòs del dissabte. 16 Honra el pare i la mare, com t’ha manat el Senyor, el teu Déu. Així tindràs llarga vida i seràs feliç en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu. 17 No matis. 18 No cometis adulteri. 19 No robis. 20 No acusis ningú falsament. 21 No desitgis la dona d’un altre. No cobegis la casa d’un altre, ni el seu camp, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany.” 22 Aquests són els manaments que el Senyor va promulgar amb veu forta davant tota la vostra assemblea, des de dalt de la muntanya, enmig del foc, de foscor i de nuvolades. No va afegir res més a aquests manaments. Després els escriví en dues taules de pedra i me les donà.

Hem triat precisament aquest text per subratllar la noció de relectura, que considerem tan important. El Decàleg, com a compendi de tota la legislació israelita, nucli i eix de l’articulació escrita de l’Aliança és, sens dubte, un dels textos fonamentals de la Bíblia, i alguns el consideren únic en el marc més general de la legislació oriental. Ens fixarem, doncs, en la nostra lectura del text, com el Deuteronomi rellegeix la primera versió del decàleg, que trobem a Èxode 20,1-17.

a) Introducció al Decàleg

Notem d’entrada la presentació o introducció que fa el Deuteronomi al decàleg sinaític: Dt 5,1-5. Moisès s’hi presenta com a mitjancer entre Déu i el poble: «jo em trobava entre Déu i vosaltres», diu Moisès. És una manera d’expressar què és la Torà per al poble. La Torà —i el Decàleg és el compendi de la Torà— és aquest «entre Déu i nosaltres», és la mediació a través de la qual Déu es fa present en la història, i la tasca del poble, destinatari de la Torà i interlocutor de l’Aliança, serà la d’articular correctament aquesta mediació en la història que està a punt de començar.

Un altre tret important d’aquesta introducció és l’afirmació rotunda de l’actualitat de la Llei per a la generació present. D’ací, un cop més, la importància i el significat de la relectura com actualització del passat: «El Senyor, el nostre Déu, va fer una aliança amb nosaltres a l’Horeb. No la va fer solament amb els nostres pares, sinó també amb tots nosaltres que avui som vius.» Allò que va ser dit en el passat afecta igualment el present: és el «nosaltres» que abasta el passat, el present i el futur de la història, i el fil que dóna continuïtat al «nosaltres» és la fe i la història del poble. La funció de la relectura és precisament aquesta actualització, que ha de ser viva, capaç de fecundar novament la vida del poble. Aquesta relectura és fa aprenent la Torà i posant-la en pràctica. Interioritzant-la i actuant-la, verificant-la en el concret i en la realitat: «Escolta, Israel, els decrets i les prescripcions que avui us comunico. Apreneu-los i mireu de posar-los en pràctica» (Dt 5,1). Dos verbs decisius: «aprendre (escoltar)» i «posar en pràctica (actuar)», sense els quals no es podria comprendre l’Israel teologal, la seva relació amb Déu i la seva articulació com a poble.

b) Els manaments «per a Déu»

El primer grup de manaments del Decàleg (Dt 5,6-15), que atenyen la unicitat de Déu i el compromís de consagrar-li tota l’existència, no mostra cap diferència respecte a la primera redacció. Déu hi és presentat com l’alliberador del poble, com aquell que ha actuat en la història fent renéixer Israel amb una nova vida, arrencant-lo de l’esclavatge d’Egipte i invitant-lo a un camí, a un projecte de llibertat i de diàleg. Aquest fet és tan decisiu, que l’únic intermediari entre Déu i l’home serà la seva Paraula, la seva Torà, aquesta instrucció que cal aprendre, escoltant-la, i posar en pràctica. Per això es prohibeix tota altra representació, qualsevol muntatge religiós que pretengués fer de pont entre l’home i Déu al marge de la seva Paraula viva: els ídols, en definitiva, i la utilització manipuladora del nom de Déu i de la seva voluntat.

La radicalitat d’aquest plantejament, el de la unicitat de Déu i el seu valor absolut com a referent, pot explicar el fet que no hagi calgut retocar-ne la redacció ni rellegir-lo altrament. El poble pertany totalment a Déu, la seva identitat profunda és teologal, i aquesta pertinença radical a Déu parteix del fet únic de la seva intervenció en la història alliberant el poble, és més, fent-lo néixer com a poble, capaç d’establir una relació amb ell basada en el diàleg i en la llibertat: aquesta relació a la Bíblia rep el nom de «berit», és a dir, d’aliança.

El precepte del dissabte, en canvi, és interpretat des d’una perspectiva nova, enriquit amb un nou matís. La identitat teologal del poble, salvaguardada en els preceptes anteriors de la unicitat divina i la prohibició dels ídols i del jurament, s’expressa i es nodreix en el culte. És en el culte on esclata magníficament la gratuïtat i la llibertat amb què s’ha d’articular aquesta identitat com a relació i diàleg amb Déu. El dissabte simbolitza aquell espai de lloança i de gratuïtat cap a on camina el destí de la creació i el destí de l’home, o, si es vol, el dissabte expressa el sentit de l’home i de la creació com a projecte comú de Déu. Per això, en la primera redacció del Decàleg, allò que justifica l’observança del dissabte és precisament el dissabte de la creació, i, amb ell, tota l’obra de la creació orientada cap al seu sentit, cap a la seva plenitud, com a primera actuació «ad extra», fora d’ell mateix, del Senyor de la creació. Amb l’observança del dissabte, fent descansar la creació i descansant ell mateix de tot treball, el creient s’insereix en aquest dinamisme, el dinamisme del descans de Déu, de la glòria, de la gratuïtat i de la lloança. En la segona redacció del Decàleg, en canvi, el fonament teològic del descans sabàtic és la intervenció del Déu de la creació en la història del poble: «Recorda’t que eres esclau al país d’Egipte i que el Senyor, el teu Déu, te’n va fer sortir amb mà forta i braç poderós: per això el Senyor, el teu Déu, et mana de respectar el repòs del dissabte» (Dt 5,15). D’aquesta manera, la llibertat i la dignitat de l’home assoleixen plena carta de ciutadania en el projecte de la gratuïtat i de la lloança, en el sentit i l’horitzó de la creació. La creació serà només un projecte acabat quan participi de la llibertat de Déu, de la llibertat de la Pasqua, de la llibertat de l’home que pot entonar el salm 8 amb ple dret: «Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: “Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?” Gairebé n’has fet un déu, l’has coronat de glòria i dignitat, l’has fet rei de les coses creades, tot ho has posat sota els seus peus» (Sl 8,4-7).

c) Els manaments «per a l’home»

Després d’aquesta afirmació, el Decàleg ens introdueix en el pla de les relacions humanes, del compromís amb la realitat, del que avui en podríem dir concreció ètica de les virtuts teologals. En aquest nivell hi ha perfecta concordança entre les dues redaccions, entre el text base i la seva relectura. La redacció deuteronomista afegeix tan sols un matís en el manament d’honorar el pare i la mare: «Així tindràs llarga vida i seràs feliç en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu» (Dt 5,16b). Seràs feliç, literalment «t’anirà bé» o potser «Déu et farà bé». Es tracta de l’arrel «tob», la mateixa que trobem en el relat de la creació (Gn 1), quan Déu contempla la seva obra i hi posa el segell de la seva bondat i de la seva bellesa: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo (tob)» (Gn 1,31). El missatge és molt diàfan: l’home, inserit en el mateix dinamisme creador, en tant que fill engendrat per un pare i una mare, ha de col·laborar en el projecte de Déu, en la bondat i la bellesa de la creació. Ha de contribuir, tot donant-li continuïtat, a portar-la vers el dissabte, vers el seu sentit. És del tot lògic, doncs, que el manament d’observar, de consagrar el dissabte doni pas tot seguit al d’honorar el pare i la mare. Allò que és Déu en el pla teologal, ho són el pare i la mare en el pla creatural. El matís del deuteronomista, doncs, confereix al Decàleg, en el seu vessant ètic i humà, una gran profunditat. Es tracta d’aquesta complicitat profunda, implícita, entre la realitat divina i la realitat humana, una complicitat que salvaguarda alhora la transcendència de Déu i la seva immanència, això és, la seva proximitat, el seu compromís amb la història de l’home i el projecte de la creació indissolublement units.

Els preceptes subsegüents són la conseqüència lògica d’aquesta complicitat, d’aquest compromís: no matar, no atemptar contra el matrimoni (signe de l’Aliança de Déu amb el seu poble), no robar, no acusar falsament, no cobejar... fan referència al just equilibri en les relacions del creient amb la realitat, una justícia que assegura la màxima llibertat, la màxima obertura envers Déu i envers els altres. Per això Jesús podrà resumir feliçment el Decàleg en els dos preceptes fonamentals, ja continguts en el Deuteronomi: «Estimar Déu i estimar els altres» (cf. Mc 12,29-31) dels quals depèn i es fonamenta tota la Llei.

Aquesta relectura del codi fonamental de la Torà mostra doncs com el poble ha aprofundit la seva pertinença radical a Déu com un compromís amb el seu projecte creador, un compromís que es verifica en la història i en la humanitat concreta en clau d’aliança, de llibertat i de diàleg.

3. «Meditatio» del text

Quina actualitat pot tenir per a nosaltres aquesta relectura deuteronomista del Decàleg? Com l’hem de rellegir al nostre torn? No podríem pas eludir la lectura de Marc per trobar-ne la resposta:

«Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: “Quin és el primer de tots els manaments?” Jesús va respondre: “El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.” Llavors el mestre de la Llei li digué: “És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.” Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: “No ets pas lluny del Regne de Déu.” I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta» (Mc 12,28-34).

Jesús, en diàleg amb un mestre de la Llei, un teòleg d’Israel, rellegeix la Torà anant precisament a l’arrel del seu fonament. Per a nosaltres és molt important adonar-nos de l’encontre radical, total, entre la fe d’Israel i el plantejament de Jesús. El mestre de la Llei i Jesús coincideixen en la mateixa valoració, en la mateixa relectura de la Torà, i Jesús la proposa com a atri del Regne: «No ets pas lluny del Regne de Déu».

«No ets pas lluny». Vol dir, tanmateix, que cal fer encara un pas per entrar al Regne. I és en aquest punt on la relectura del Deuteronomi esdevé crucial per a nosaltres, els deixebles de Jesús, empeltats en la mateixa fe d’Israel. En efecte, per a nosaltres ja no es tracta d’estimar els altres com a nosaltres mateixos, sinó com Jesús ens estima: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres» (Jn 13,34). La mesura de l’amor és Jesús mateix amb el seu amor concret, encarnat, fet història.  El punt d’inflexió entre la realitat de Déu i la realitat humana, aquell «entre ell i nosaltres» de Moisès, ja no és la Torà, sinó Jesús mateix, amb la seva humanitat, encarnació perfecta de la Paraula, de la Torà de Déu. En Jesús la complicitat implícita entre l’obra de Déu i l’obra dels homes esdevé explícita i perfecta. La creu marcarà el cimal d’aquest trobament, d’aquesta explicitació divina en la història que, paradoxalment, amb l’absència que es produirà fruit de la consumació del misteri pasqual de Crist (resurrecció i ascensió), es tornarà novament un implícit diví.

Des de l’òptica de Jesús, doncs, però això ja era així en l’ortodòxia de la fe d’Israel, el «per a Déu» i el «per als homes» del Decàleg no es poden separar. Cal articular-los sempre correctament, tots dos, mai l’un prescindint de l’altre: és la clau de l’ètica cristiana i és també la plenitud i la perfecció de la seva litúrgia, com ho era per al culte d’Israel. I tan sols als peus de la Creu de Jesús, de la qual neix l’Església com a nou i definitiu Tabernacle de Déu enmig dels homes, el Decàleg assoleix la seva perfecció i la seva plenitud, capaç d’orientar i fecundar novament els camins de la història portant al dissabte de la gratuïtat i de la lloança el projecte de Déu.

4. Pregària

Després de la nostra lectura del Decàleg de la mà de Jesús i del Deuteronomi, serà bo fer-ne pregària: és a dir, situar correctament el nostre compromís amb la història en la perspectiva divina. La pregària, de fet, és això, una reorientació constant de la realitat cap a la seva perspectiva correcta, divina.

Hi ha un text, al Nou Testament, que els cristians van assumir molt aviat com el nou «Shemà» del nou poble, com la carta d’identitat de l’Església. És el Parenostre, que participa del mateix alè, del mateix dinamisme del Decàleg i, com ell, està estructurat en dos blocs, en el «per a Déu» i el «per als homes», estretament vinculats i interrelacionats. N’és, de fet, la síntesi perfecta, convertida en pregària, en súplica confiada a Déu, vist i acollit com a Pare bo que guia amb amor i amb força la història humana i el projecte de la creació.

«Pare nostre del cel,

santifica el teu nom,

fes que vingui el teu Regne,

que es faci la teva voluntat

aquí a la terra com es fa en el cel.

Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia;

perdona les nostres ofenses,

així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen;

no permetis que caiguem en la temptació,

i allibera’ns del mal» (Mt 6,9-13).

El pa i el perdó, que rebem com un do per a la nostra vida concreta, humana, però que també hem de treballar amb el nostre esforç, són la preparació del Regne, i són el mitjà que tenim per anar ajustant al nostre projecte al projecte de Déu i per no caure en la temptació d’erigir-nos nosaltres mateixos com a referència absoluta de la història i de la creació i per acceptar la mediació, ara no ja de la Torà, sinó de Jesús el Crist. El Parenostre, al capdavall, ens dóna la clau per fer aquell pas que encara no havia fet el mestre de la Llei interlocutor de Jesús en el relat de Marc. Amb el Parenostre passem de la proximitat a la possessió del Regne, millor dit, amb el Parenostre el Regne ens pren i ens assumeix en tota la nostra realitat. El Parenostre és l’atri i el temple del Regne.

Publicat a la revista «Poblet» n. 25, desembre 2012

---

[1] Frase del Dr. Jordi Latorre en uns exercicis predicats a Poblet.