Des del monestir

RESPECTEU L’EMPERADOR

«Respecteu tothom, estimeu la comunitat, reverencieu Déu, respecteu l’emperador» (1 Pe 2,17). Ho llegim a l’Ofici de Lectures del comú de dedicació d’una església. Tinc la impressió que molts dels problemes de l’Església al llarg dels temps, l’Església com a societat humana enmig d’altres societats humanes, vénen de l’omissió d’aquests consells tan assenyats de l’apòstol Pere.

Hi he pensat força aquests dies en què es torna a parlar tant del conflicte amb les obres d’art del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Cal respectar l’emperador, és a dir, en aquest cas, no interferir en un conflicte que, finalment, hauran de resoldre les instàncies civils. D’altra banda, ni les pressions, ni els acataments o les claudicacions, no responen a l’amor per la comunitat ni a la reverència deguda a Déu.

Personalment, més enllà del greu o de la vergonya que pugui sentir, interpreto aquest esdeveniment com una lliçó evangèlica, que ens ensenya a viure amagats en la pasta com el llevat —llegiu, si us plau, la carta a Diognet— sense pretendre interferir en les instàncies que han de resoldre els conflictes entre els ciutadans. No és fàcil. L’integrisme és més fàcil, perquè no cal pensar, ni discernir, ja que tot és blanc o negre. Però a la vida real, la vida dels ciutadans i les ciutadanes, i també a la vida dels qui es prenen de debò el missatge de Jesús, no tot és blanc o negre, sinó amb matisos, com les paràboles del Mestre.

A Poblet els monjos en sabem una mica d’això. Vivim en un monestir desamortitzat des del 1835 —que l’Estat encara no ha restituït als seus antics propietaris—, i hi vivim de lloguer, sotmesos a aquesta dinàmica del respecte a l’emperador sense trair la llibertat evangèlica, en un estira i arronsa no sempre fàcil, però espiritualment molt sa, i també molt realista i humà.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1638, 13 febrer 2011

Homilia, Unitat

DIJOUS DE LA SETMANA II DURANT L’ANY (I)

Octavari de pregària per la unitat dels cristians

He 7,25-8,6; Sl 39,7.8-9.10 i 17 (R.: 8a i 9a); Mc 3,7-12

Només podrem pregar i treballar per refer els lligams trencats entre els cristians si hem experimentat el dolor per la comunió trencada, tant si nosaltres hem provocat aquest trencament com si n’hem sofert les conseqüències. D’aquest dolor, d’aquesta ferida en neix la pregària i el treball per refer els vincles de la unitat: de la creu de Crist, que és la font de tota reconciliació. Quan ens apropem al misteri de la creu —i ho farem d’ací uns instants damunt l’altar— fem l’experiència, prop de Déu, d’aquella comunió indestructible, com la que experimentaren Moisès i els seus acompanyants a la Santa Muntanya, en la lectura que llegíem ahir a Vespres. Però en la nostra realitat quotidiana, fem l’experiència del trencament i de la divisió, i de la fragilitat de les relacions humanes. I per això preguem. Perquè ni tan sols els cristians hem pogut conservar intacta aquella túnica de Jesús teixida sense costures que els soldats no s’atreviren a trossejar, símbol ben expressiu de la unitat i del Crist com a font d’aquesta unitat.

L’evangeli d’avui ens presenta una bonica imatge de la missió de la comunitat dels deixebles de Jesús d’aplegar tothom en la seva amistat. Entorn de Jesús s’aplega gent vinguda d’arreu amb les seves xacres. És la humanitat que es retroba reconciliada entorn de Crist. Però parem esment en l’estil de Jesús, que haurà de ser també el de la seva església, en aquest treball per a la reconciliació: Jesús s’aparta una mica, dalt la barca, i no vol ser descobert. La discreció i l’amagament són imprescindibles per a l’autèntica evangelització, per tal que les nostres comunitats puguin barrejar-se com el llevat amb la pasta, amb la pasta del món, que necessita el ferment de la unitat.

Solament «Jesús té el poder de salvar-nos definitivament, a nosaltres, que per mitjà d’ell ens hem acostat a Déu», com ens deia la carta als Hebreus. Demanem-li a aquest nostre Gran Sacerdot, Jesús, que faci de nosaltres, grans de blat dispersos pel terrer del món, un sol pa d’olor agradable per a ser-li presentat. Així ho pregava una antiga anàfora. Preguem-ho també nosaltres en acostar-nos a l’altar per consagrar el pa i el vi de la unitat, que són sagrament de Crist i nostre. Amén.

Homilia, Peixos

DILLUNS DE LA SETMANA I DURANT L’ANY (I)

He 1,1-6; Sl 96,1 i 2b.6 i 7c. 9 (R.: cf. 7c); Mc 1,14-20

«A la riba humida / seu el pescador / —Veniu amb nosaltres? / —li fan els pastors. / —D’aquest riu que passa / espio el corrent. / En l’ona lluenta / cerco el peix d’argent / que amb la cua viva / travessa els cristalls / transparents i frescos / dels amagatalls / on mon ham l’espera / amb esquer traïdor / a l’ombra que en l’aigua / fa el saüquer d’or. / —Doncs au, bona pesca! / Seguim endavant. / —D’amagat dels pares / digueu a l’Infant / que li pesco els peixos / que haurà de donar / a les grans gentades / que iran a escoltar / les santes paraules / que voldrà dictar. / Ell, el Gran Pescaire, / se n’alegrarà».

Són versos del poema «El pessebre», de Joan Alavedra, a partir del qual Pau Casals va compondre el seu oratori «El Pessebre». El qui parlava era el pescador, que tantes vegades les nostres mans d’infant hauran col•locat a la vora d’un riu de paper de plata entre prats de molsa.

És el riu Jordà que, desbordant les tanques del pessebre, aboca les seves aigües vitals vers els paisatges del temps ordinari que tot just reprenem després de les solemnitats nadalenques i d’Epifania. Aigües vives, renovellades per la presència del Salvador que hi ha davallat, aigües plenes de peixos, que som nosaltres, els cristians; plenes de peixos, aliment per a tota la humanitat.

De fet la història comença, com acabem de llegir, amb la crida d’uns pescadors avesats als filats i a la pudor de peix i al quitrà de les barques. A Galilea, al llac, a les fonts del riu Jordà: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes», els acaba de dir el Gran Pescaire.

Sí, germans, som enviats a pescar. I som convidats, nosaltres mateixos, a esdevenir peixos, és a dir, altres Crists, en els rius de la vida i del món, per portar l’esperança, l’amor, la llum, la veritat, i el foc de l’Evangeli. El foc, i l’aigua viva. Amén.