Homilia, Móres d'Advent

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY (II)

Ap 20,1-4.11-21,2; Sl 83,3.4.5-6; R.: cf. Ap 21,3b; Lc 21,29-33

Quin contrast entre les imatges grandioses de l’Apocalipsi de sant Joan i el petit fragment de sant Lluc que ens invita a contemplar el Regne sota el signe senzill de la primavera que va pintant de verd la natura morta! Nosaltres, que tenim el privilegi de viure entre vinyes i muntanyes, en fem de bon grat l’experiència.

A les acaballes de l’any litúrgic —demà el clourem, de la mà de Santa Maria, font de la salvació— se’ns invita a contemplar la natura com un signe del Regne: també el cicle litúrgic, si més no en les nostres latituds, es deixa agombolar pel cicle de les estacions i dels dies. L’Apocalipsi és el llibre dels grans signes; l’Evangeli, com la natura, és la paràbola dels signes petits: la mostassa, el llevat, les gemmes de la primavera, la mestressa que escombra ca seva, el pare que surt al llindar de la porta per esperar el seu fill, l’amic que demana pa, la viuda que tira al tresor una petita moneda de no res, el Parenostre, les Benaurances. El contrast amb les coses grans ens ajuda a retrobar el valor de les coses petites. Tothom ho ha dit ran de la visita del papa a Barcelona: la grandesa del temple material de pedra, al matí, i la senzillesa dels més petits a la tarda, que són la veritable casa del Nen Déu.

Tot l’Any litúrgic que ara acabem, giravoltant entorn de la Pasqua lluminosa, ha estat la pedagogia dels signes senzills sota els quals batega la realitat més grandiosa, la vida i la felicitat del Regne: els signes del pa i del vi, l’altar, l’aigua que ens ruixa, l’oli que ens ungeix i ens perfuma, la pau que ens oferim els uns als altres, el nostre cant matusser o la nostra veu maldestra donant so a la Paraula, han estat l’escola de les beceroles del Regne. L’ideal, que el salm d’avui ens ha fet cantar, és trobar-se amb Déu. Això és el Regne. Trobar-se amb Aquell que ens ve a trobar. I l’any litúrgic és la pedagogia, l’assaig d’aquesta Trobada.

Agraïm-ho, i preparem-nos per tornar a començar, revestits amb el color de les móres que neixen de l’esbarzer punxent, el color de l’Advent, el color august del mantell del Senyor victoriós, que ahir contemplàvem com a Rei i que demà ve a trobar-nos perquè és bo i compassiu amb nosaltres.

Sí, el Senyor ve. Ve a la nostra pobresa. Feliços si el sabem acollir. Emprendrem amb amor el camí. Amén.

Homilia, Gertrudis de Helfta

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (II)

Dia 16 de novembre: Santa Gertrudis la Gran

Ap 3,1-6.14-22; Sl 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5; R.: Ap 3,21; Lc 19,1-10

Celebrem avui la memòria d’una santa ben ecumènica, Gertrudis de Helfta, o Gertrudis la Gran, una monja del segle XIII, que ha merescut darrerament una de les catequesis del sant Pare Benet XVI. Una santa nostra, dels monjos i de les monges, i de tota l’Església: per això és ecumènica, patrimoni de tots, a tots té quelcom per dir i ensenyar. Ecumènica també perquè el monestir de Helfta seguia les observances cistercenques sense estar afiliat a l’Orde i, de fet, les monges i els monjos benedictins la consideren seva. Vol dir que santa Gertrudis ens recorda permanentment a tots els monjos i monges, sigui quin sigui el color del nostre hàbit, quines són les nostres arrels, quines les fonts de la nostra identitat: la Sagrada Escriptura i els comentaris dels Pares, la Litúrgia i, sens dubte, la Regla de sant Benet.

Crec que és una santa ben actual, sobretot avui que veiem proliferar tantes “espiritualitats estranyes” centrades sovint en aspectes secundaris o perifèrics, per no dir aliens, a allò que és essencial de la nostra fe cristiana. Gertrudis posseïa una formació humanística excel·lent, a banda d’una gran sensibilitat artística. Aquest va ser el fonament de la seva espiritualitat. Si no hi ha l’home, o la dona, no hi pot haver el monjo, la monja, el cristià, la cristiana. A les fonts de la Bíblia i de la Litúrgia va assaonar aquesta seva cultura humanística, treballant la terra del seu cor amb aquelles eines que ens dóna sant Benet al capítol IV de la Regla. I és així que en va brotar i en va créixer l’arbre frondós de la seva vida espiritual, un arbre ecumènic, com he dit, i carregat de fruits. A l’Occident modern cristià, tan marcat pels Exercicis de sant Ignasi, de fet, no li calien, perquè ja tenia els Exercicis de santa Gertrudis, que ens ensenyen a anar sempre a les fonts vives de la nostra espiritualitat, a l’Escriptura i als Pares, i a la Litúrgia com a lloc de lectura privilegiada de l’Escriptura i els Pares.

Acabo, si m’ho permeteu, amb les paraules del sant Pare Benet XVI en la conclusió de la seva catequesi sobre santa Gertrudis: «Em sembla obvi que aquestes no són només coses del passat, històriques, sinó que l’existència de santa Gertrudis continua sent una escola de vida cristiana, un camí recte, que ens mostra que el centre d’una vida feliç, d’una vida autèntica, és l’amistat amb Jesús, el Senyor. I aquesta amistat s’aprèn en l’amor per la Sagrada Escriptura, en l’amor per la Litúrgia, en la fe profunda, en l’amor per Maria, de manera que coneguem de debò, més i més, Déu mateix, i així la veritable felicitat, la meta de la nostra vida» (Benet XVI, catequesi del 6 d’octubre de 2010).

Des del monestir

L'ABAT MAUR ESTEVA

El passat dia 2 de setembre el Capítol General de l’Orde Cistercenc reunit a Rocca di Papa, prop de Roma, va elegir el nou Abat General. Es tracta del P. Mauro Giuseppe Lepori, de 51 anys, fins ara abat del monestir suís d’Hauterive. Succeeix en el càrrec el P. Maur Esteva i Alsina, abat de Poblet fins al 1998, i des del 1995 abat general de l’Orde.

He estat testimoni presencial d’aquesta successió, i hi ha un fet que m’ha commogut: la discreció i l’elegància amb què l’abat Maur ha fet mutis. No sempre és fàcil això. Discreció i elegància són també les paraules que podrien definir el seu generalat. I jo n’hi afegiria una altra: eficàcia.

L’Abat General, en l’estructura de l’Orde Cistercenc, és el centre visible de comunió, i la seva missió és sobretot la d’encoratjar, ajudar, aconsellar. En definitiva, servir la caritat i la comunió de tots els monjos i monges i fer-les créixer ben arrelades en el pluralisme que caracteritza el monaquisme i, en particular, el nostre Orde.

Durant el seu generalat l’abat Maur Esteva ha visitat incansablement els monestirs empès per una delicada i fraterna preocupació, vetllant per fer redescobrir i enfortir la nostra identitat: la Regla de sant Benet, la pregària, la vida fraterna. El nou abat general reconeixia, tot just elegit, que la unitat en la caritat que s’ha fet palesa en el darrer capítol general és, en gran part, fruit d’aquesta fraterna preocupació del seu predecessor.

Un dels llegats més visibles de l’abat Maur Esteva és haver convertit la casa general de l’Orde a Roma en un espai de trobada i comunió per a tots els monjos i monges, sobretot per als estudiants. Un espai amable, un lloc de diàleg. Ell va tenir la idea de la creació dels Cursos de Formació Monàstica, que ara ja són una institució ben consolidada, i que es fan a Roma durant el mes de setembre, oberts a tots els monjos i monges, especialment els joves, de l’Orde. És en aquests cursos que els estudiants poden fer l’experiència privilegiada del pluralisme i alhora de la comunió, que, arrelada en aquest pluralisme, fa realitat allò que diem en la nostra carta fundacional: «...vivint en una sola caritat, amb una mateixa Regla i uns costums semblants» (Carta de caritat, 3).

Li agraïm a l’abat Maur Esteva el seu servei i la seva fraterna preocupació, i li augurem la felicitat de la casa del Senyor tots els dies de la seva vida al Monestir de Poblet, la casa, també, de la seva professió.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1623, 31 octubre 2010