De cada dia, Pilar Rahola

LA PILAR RAHOLA DEFENSA EL PAPA!

M'agrada aquesta dona, ja de fa molt temps. Reconec que em faria una certa basarda haver-hi de mantenir un debat, perquè té una gran oratòria, i jo no hi estic pas avesat. Ran de la tragèdia de les torres bessones li vaig escriure comentant un article seu a l'Avui sobre el paper de les religions en la violència. Li feia notar que, tot i ser-hi molt present la violència a la Bíblia, aquesta ens parla més aviat d'un Déu tendre i compassiu. Em va contestar, un correu molt amable i sincer, en el qual rebatia la meva proposta, al·legant que, en tot cas, no és aquesta la imatge de Déu que presenten sovint les grans religions. De fet, jo hi estava força d'acord. Sense anar gaire lluny, en nom de Déu l'Església va donar ple suport moral a la repressió del règim franquista després de la guerra civil, identificant-se sense matisos amb les seves estructures i postulats. I una de les causes principals de l'anticlericalisme d'aquells anys —i d'això segur que al papa Benet no n'hi havien explicat res— caldria cercar-les, em sembla, en la mateixa església, que en aquelles èpoques formava un tàndem amb els poders fàctics i tractava amb no poc paternalisme els pobres i, sobretot, els obrers.

Ahir, al programa del Cuní, Pilar Rahola va lloar la gosadia del papa Benet XVI quan va desautoritzar, ja fa uns anys, tota pretensió de justificar la violència en nom de Déu. I va recordar també els maldecaps i trastorns que aquesta gosadia li va comportar per part dels seguidors del líder religiós al qual el papa havia fet referència, en una disputa totalment acadèmica, que de cap manera no volia ofendre ni condemnar ningú.

M'agrada que una dona oberta, lliure i respectuosa, que creu en el diàleg, com és la Pilar Rahola, reconegui, més enllà de les anècdotes, les intencions d'aquest pontificat: recuperar les armes de la intel·ligència per mirar de construir ponts, des de la fe i des de la no fe entre tots els homes i dones. També en reconeix els desencerts i les fallades, com el mateix papa Benet, que en unes inoblidables paraules de la seva homilia de presa de possessió de la càtedra romana a sant Joan del Laterà, el 7 de maig de 2005, evocava la fragilitat i la feblesa del successor de Pere, sotmès com un deixeble més a l'obediència del Crist.

Des d'ací li ho agraeixo profundament a Pilar Rahola. I tant de bo aprenguem tots junts a dialogar i debatre amb respecte i lucidesa.

De cada dia, Tu ets Pere

Dos aspectes de la visita del papa i una conclusió.

Primer: la bellesa de l'interior del temple i, sobretot, la bellesa de la litúrgia de la dedicació, amb els seus textos, els seus cants i els seus signes. Per a mi, tot i que familiaritzat amb el llenguatge de la litúrgia, va ser una catequesi de primer ordre, a banda d'una confessió de fe i de lloança. Cal agrair també la bellesa de la transmissió, i d'això en són responsables els tècnics i professionals de TV3.

Segon: Alguns titulars de diaris han contraposat el fervor catòlic que es vivia a la Sagrada Família amb la fredor ciutadana dels carrers. Estic content que hagi estat així. Perquè és així com ha de ser acollit Pere en les esglésies de les quals és servidor de la caritat. La gent, en aquest cas els creients que acollien Pere, era allà on havia de ser.

Jo no n'esperava gaire d'aquesta visita, és cert. I potser per això estic content de la densitat i de l'expressivitat dels seus dos gests, la dedicació d'una església i l'encoratjament als menys afavorits. En les paraules d'acolliment al Nen Déu, el cardenal Sistach en va fer notar encertadament la relació. Estic content perquè, en obrir-se les portes del somni de Gaudí fet realitat, les paraules en català de la pregària de Jesús, el Parenostre, donaven la benvinguda a Pere, el servidor de la caritat de les esglésies.

Homilia, Últim i penúltim

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXI DURANT L’ANY (II)

Fl 3,17-4,1; Sl 121,1-2.3.4-5; R.: 1; Lc 16,1-8

A les acaballes de l’any litúrgic va bé que ens recordin la meta vers la qual ens encaminem, l’objectiu del nostre pelegrinatge, la fita dels nostres anhels i del nostre desig. Ho fa sant Pau en la seva carta als Filipencs, i el salm 121 que hem cantat després.

Som ciutadans del cel. Pau ho diu amb tota la intenció, ell que, com sabem, va reivindicar quan calgué la seva ciutadania romana davant els jueus i davant els romans. La nostra carta d’identitat està inscrita al cel. El salm 121 ens recorda que som pelegrins en una terra forastera, en camí vers Jerusalem. I en aquest salm, Jerusalem ja no indica la ciutat terrena, històrica, geogràfica... indica el lloc de la trobada amb Déu, el lloc de la residència i del judici de Déu, on Déu és Déu i ens constitueix com a poble seu. «Els tribunals de justícia, els tribunals del palau de David» apunten cap a la realitat espiritual del Regne de Déu. Un Regne que ve a trobar-nos i cap al qual caminem, un Regne, una ciutat, que ja és present enmig nostre. El jueu, i també el cristià, que continua posant el seu interès i el seu objectiu —la seva glòria, diu Pau— en els aspectes secundaris i exteriors de la seva fe, de la seva religió, que continua presoner de les prescripcions legals o rituals, és contrari a la creu del Crist, perquè la creu és la fletxa que apunta vers la Jerusalem del cel, la Jerusalem del salm 121.

Estem en camí, tanmateix. I per al viatge ens caldrà la prudència astuta de l’administrador de l’evangeli que sap negociar correctament —segons el lloa Jesús— amb les realitats secundàries amb vista a les definitives. Bonhöffer diria «amb les realitats penúltimes amb vista a les últimes». Aquesta prudència i astúcia evangèliques les hem de traduir per responsabilitat. La creu del Crist, que apunta vers la Jerusalem del cel, no ens evadeix de la responsabilitat de l’hora present. Ens hi compromet. Però sabent —i aquest coneixement és alliberador!— que allò penúltim —l’ara i l’ací de les nostres opcions— porta ja la petjada d’allò que és últim i decisiu. I l’única cosa última i decisiva, en la perspectiva de la creu de Crist, és l’amor. Caminem-hi, doncs, amb alegria. «Quina alegria! Anem a la casa del Senyor».