Homilia, Últim i penúltim

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXI DURANT L’ANY (II)

Fl 3,17-4,1; Sl 121,1-2.3.4-5; R.: 1; Lc 16,1-8

A les acaballes de l’any litúrgic va bé que ens recordin la meta vers la qual ens encaminem, l’objectiu del nostre pelegrinatge, la fita dels nostres anhels i del nostre desig. Ho fa sant Pau en la seva carta als Filipencs, i el salm 121 que hem cantat després.

Som ciutadans del cel. Pau ho diu amb tota la intenció, ell que, com sabem, va reivindicar quan calgué la seva ciutadania romana davant els jueus i davant els romans. La nostra carta d’identitat està inscrita al cel. El salm 121 ens recorda que som pelegrins en una terra forastera, en camí vers Jerusalem. I en aquest salm, Jerusalem ja no indica la ciutat terrena, històrica, geogràfica... indica el lloc de la trobada amb Déu, el lloc de la residència i del judici de Déu, on Déu és Déu i ens constitueix com a poble seu. «Els tribunals de justícia, els tribunals del palau de David» apunten cap a la realitat espiritual del Regne de Déu. Un Regne que ve a trobar-nos i cap al qual caminem, un Regne, una ciutat, que ja és present enmig nostre. El jueu, i també el cristià, que continua posant el seu interès i el seu objectiu —la seva glòria, diu Pau— en els aspectes secundaris i exteriors de la seva fe, de la seva religió, que continua presoner de les prescripcions legals o rituals, és contrari a la creu del Crist, perquè la creu és la fletxa que apunta vers la Jerusalem del cel, la Jerusalem del salm 121.

Estem en camí, tanmateix. I per al viatge ens caldrà la prudència astuta de l’administrador de l’evangeli que sap negociar correctament —segons el lloa Jesús— amb les realitats secundàries amb vista a les definitives. Bonhöffer diria «amb les realitats penúltimes amb vista a les últimes». Aquesta prudència i astúcia evangèliques les hem de traduir per responsabilitat. La creu del Crist, que apunta vers la Jerusalem del cel, no ens evadeix de la responsabilitat de l’hora present. Ens hi compromet. Però sabent —i aquest coneixement és alliberador!— que allò penúltim —l’ara i l’ací de les nostres opcions— porta ja la petjada d’allò que és últim i decisiu. I l’única cosa última i decisiva, en la perspectiva de la creu de Crist, és l’amor. Caminem-hi, doncs, amb alegria. «Quina alegria! Anem a la casa del Senyor».

De cada dia, Zaqueu

COMENTARI DE RUYSBROECK, L’ADMIRABLE,

A L’EVANGELI DE ZAQUEU (Lc 19, 1-10)

Aquest diumenge XXXI durant l'any, tot fent camí amb Jesús cap a Jerusalem, cap a la plenitud, cap a la consumació de tot, ens porta el personatge amable del publicà Zaqueu. El seu gest i la seva amistat, i tot allò que li esdevé en la seva trobada amb Jesús, l'Amic, ens preparen per assolir el nostre terme. Us ofereixo un bell comentari de Jan Ruysbroeck, un místic flamenc del segle XIV, que els monjos de Poblet hem escoltat avui a Matines. La traducció catalana és dels monjos de Montserrat.

«Quan l’ànima ha referit totes les seves accions a la glòria de Déu, quan ha arribat a la vida veritable, sent en si mateixa un agulló, una punxa, un desig d’entreveure, si més no, el seu espòs; vol veure com és el qui s’ha fet home per ella, que ha mort per alliberar-la i donar-se-li.

»Aquest Jesús que, en deixar la terra, li ha confiat els sagraments i li ha promès el seu Regne; aquest Jesús sempre prompte a donar al cos allò que li cal, i a l’ànima els seus consols, aquest Jesús, com és?

»I l’ànima, plena de preguntes, sent créixer el desig de veure l’espòs i de sa-ber com és, i, sobretot com és en si mateix. El simple coneixement que les obres de Jesús poden donar-li no acontenta l’ànima humana.

»Aleshores fa com Zaqueu, aquest publicà que volia veure: va al davant, lluny de la gent, lluny de la multitud de les criatures, multitud que sobrepassa la nostra alçària i ens impedeix de veure el Crist.

»Puja al capdamunt de l’arbre de la fe, les branques inferiors de la qual s’estenen cap a la humanitat de Jesús i cap a la salvació del món; les branques superiors parlen de divinitat, de Trinitat, d’Unitat. L’ànima puja, com Zaqueu, fins al capdamunt de l’arbre, perquè el Crist —es diu a si mateixa— passarà amb tots els seus dons. Arribada al cim, veu el Fill de l’home, però la llum li diu: "Heus ací la Divinitat immensa, inabastable, inaccessible; tota llum creada resta enrera. Heus ací l’abisme sense fons". I l’ànima arriba al coneixement més alt de Déu que és permès aquí baix, és a dir, a la ignorància i a reconèixer que no comprèn.

»Però al centre de la llum, al centre del desig, el Crist parla i diu: Baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva.»

De cada dia, Evangeli a prop

UN VÍDEO SOBRE Mn. BALLARÍN, de tv3