Homilia, Taules i Mannà

DILLUNS DE LA SETMANA V DURANT L’ANY (II)
1Re 8,1-7.9-13; Sl 131,6-7.8-10 (R.: 8a); Mc 6,53-56

Primer llibre dels Reis: «Dintre l’arca no hi havia res més que les dues taules de pedra que Moisès hi havia dipositat a la muntanya de l’Horeb». Carta als Hebreus: «Dins l’arca hi havia una gerra d’or plena de mannà, la vara d’Aaron i les taules de l’aliança».

Són dos textos que, llegits l’un a la llum de l’altre, ens ajuden a comprendre la realitat del que estem celebrant. Situen al centre de la nostra reflexió els dos elements mitjançant els quals expressem, alimentem i celebrem la nostra relació amb Déu: la Paraula de Déu i l’Eucaristia: el mannà i les taules de pedra són una prefiguració d’aquest misteri. I hauríem d’aprendre a contemplar equilibradament aquests dos elements, sense donar més importància a l’un en detriment de l’altre. La taula de la Paraula de Déu i la taula del Pa de Vida són en realitat la mateixa taula: ho expressem simbòlicament quan dipositem l’evangeliari damunt l’altar. La Paraula de Déu proclamada i comentada en la celebració és l’aliment de la nostra vida espiritual i és el punt de trobada entre Déu i nosaltres, entre nosaltres i Déu.
I aquesta Paraula esdevé el nostre aliment fins al punt que la podem menjar, que es torna sang de la nostra sang i carn de la nostra carn: «El qui és la Paraula es va fer carn», es va fer la nostra realitat. Sense deixar allò que era seu va assumir el que era nostre.

La reforma litúrgica fruit del Vaticà II, que mai no estimarem ni valorarem prou, ens ha ensenyat la profunda vinculació entre la paraula escoltada i la paraula menjada com a únic sagrament de la presència real del Senyor. Als monjos això no ens fa estrany, perquè la Regla i tota la tradició ens ensenya que el sagrari on trobem la presència viva del Senyor és el llibre que conté la seva Paraula escrita, la qual, per l’acció de l’Esperit, en diàleg amb ella, se’ns torna aliment per al camí. És mitjançant la Paraula i la seva lectura que foradem la tenebra del núvol, i Aquell que confessem el Tot Altre se’ns fa també el Tot Proper, pa de farina de blat i vi de raïm, mannà damunt la taula.

Homilia, La llum de la fe

DIMECRES DE LA SETMANA III DURANT L’ANY (II)
Dia 28 de gener: Sant Tomàs d’Aquino

2Sa 7,18-19; Sl 131,1-2.3-5.11.12.13-14 (R.: Lc 1,32b); Mc 4,21-25

«No hi ha res amagat que tard o d’hora no hagi de ser descobert, ni res d’obscur que tard o d’hora no hagi de ser entès». No hauríem pogut triar una paraula evangèlica més adient per a glossar la figura del sant que avui commemorem. Del Déu que se’ns ha comunicat mitjançant la paraula, el logos, obrint-nos així la porta d’accés al seu misteri, se’n pot parlar, se n’ha de poder parlar raonablement, se l’ha de poder enraonar. Aquesta era la confiança de sant Tomàs d’Aquino, que el va empènyer a posar la seva intel·ligència al servei de la Veritat, col·locant així ben alt el llum de la fe.

Sant Elred, que celebràvem fa poc, des de la seva fonda experiència espiritual monàstica, o sant Tomàs, des de la seva recerca intel·lectual lúcida i agosarada, ens surten a l’encontre amb l’imperatiu de fer dialogar la fe amb la cultura i el pensament que ens envolta. Avui tendim a refugiar-nos en el tòpic que la cultura ambient és materialista i la nostra societat indiferent i, plens de por, ens arraulim en la seguretat dels nostres sistemes teològics, canònics, morals… en la cofurna confortable de les nostres capelletes. També el tomisme arribaria a ser una gàbia, una gàbia d’or, meravellosa, però una gàbia, al capdavall! Ens excusem en la constatació negativa de la realitat i eludim l’esforç de fer dialogar la nostra fe amb tot el que ens envolta, amb les expectatives dels homes i dones d’avui. Per a fer dialogar la fe, primer cal pensar-la. I per a pensar-la, primer cal saber escoltar: «Mireu com escolteu!», ens adverteix Jesús a l’Evangeli.

Cada vegada que llegim l’Escriptura, comencem ja a posar els fonaments d’aquest diàleg. Mirem, doncs, com ens hi posem, «perquè als qui tenen, Déu els donarà encara més, però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda». Que Déu, doncs, «ens concedeixi d’aprofitar-nos dels ensenyaments de sant Tomàs i d’imitar les seves obres», sabent com sabem que la veritat es verifica en la caritat.

Homilies, Es valdran del teu nom per beneir

DIVENDRES DE LA SETMANA I DURANT L’ANY (II)
1Sa 9,1-4.10b.17-19;10,1a; Sl 20,2-3.4-5.6-7 (R.: 2a); Mc 2,13-17

La unció del rei Saül ens porta a comentar el salm 20, triat com a resposta a la 1a lectura. És un salm de David, i ens pinta com un retrat del Messies.

El Messies és el qui s’alegra de la victòria del Senyor, diu el salm. El Messies no fa res al marge del Senyor, ja que actua a la terra en nom seu, com el seu lloctinent o vicari. Un altre tret important que ens descobreix el salm és que el Messies és el portador de les benediccions de Déu per al seu poble, per al món. El beneït per Déu és portador de benedicció: «sempre es valdran del teu nom per beneir».

Però sobretot el Messies és el garant de l’adveniment del regne de Déu en el món. El veritable rei no és ell, sinó el Senyor, Déu. Per això en el nostre salm, com en el 44, i en tants altres salms messiànics, es parla dels enemics, i de la victòria del Messies —en realitat la victòria de Déu— sobre els enemics, és a dir, sobre tot allò que obstaculitza la implantació del regne de Déu.

Quines conclusions en podem treure? No som nosaltres, ni tan sols l’església, els qui hem d’implantar el regne de Déu. El projecte de Déu, és Ell, Déu, i solament Ell, encara que comptant amb la nostra disponibilitat, qui l’ha de fer reeixir. L’església, doncs, es guardarà prou d’identificar el projecte de l’evangeli amb qualsevol ideari polític. Una altra conclusió: el Messies que surt victoriós dels enemics, que lluita contra les estructures del mal, és el Messies compromès amb els pobres i els humils. És el Messies sacsejat avui per l’escàndol del sofriment de les víctimes d’Haití, un escàndol per a Déu mateix, ja que qüestiona seriosament la seva bonesa i la bonesa de la Creació. És el Messies que seu a taula amb els publicans i els pecadors, identificat amb els marginats de la societat i de l’església benestant.

Demanem al Messies, Crist, que ens faci partícips de la seva benaurança sobre el món, i que ens doni la seva capacitat d’apropar-nos amb respecte i amb amor a tota realitat humana per a vessar-hi l’oli suavíssim de la seva benedicció. Demanem-li sobretot que ens ajudi a fer de l’església la taula dels pobres oberta a tothom.