Homilia, Confiar en la realitat

DISSABTE DE LA DESENA SETMANA DURANT L’ANY (I)
2Co 5, 14-21; Sl 102, 1-2. 3-4. 8-9. 11-12 (R.: 8a); Mt 5, 33-37

No és veritat que Jesús no tingui una paraula concreta per a la vida de cada dia, per a la rutina de la quotidianitat en el nostre camí humà: «Digueu senzillament sí, quan és sí, no, quan és no». No trobeu, germans, que és una invitació convençuda a fiar-se de la realitat tal com és ella mateixa? Jo diria que és aquest precisament el missatge del cristianisme per a l’home i la dona concrets i també en tant que membres de la comunitat, de l’església: aquesta confiança en la realitat per ella mateixa, en la bondat i en la veracitat de les coses. Al capdavall, jurar és posar explícitament Déu com a garant de la realitat. I Jesús ens invita no a fer això, sinó a confiar en els processos humans, en els processos de la història sense que Déu s’hi hagi d’immiscir. És tracta d’una invitació seriosa i convençuda a la secularització. A deixar que el món sigui el món, i Déu sigui Déu. És la dinàmica de la Creació: Déu es retira i deixa un espai per a una realitat que no és ell mateix, que és distinta a ell. I solament així hi pot entrar en diàleg fecund i amorós. Aquesta dinàmica esclata en l’Encarnació del Fill: vol dir que Déu es pren tan seriosament la nostra realitat humana, creada, que ve per assumir-la des de dins, sense fer trampes. És per això que, senzillament, cal dir «sí quan és sí, i no quan és no», sense prendre el nom de Déu en va amb la pretensió d’eludir la responsabilitat en uns processos que Déu ha confiat a la nostra llibertat.

Jesús llegia així la realitat, amb una gran confiança, perquè la sabia sostinguda, recreada constantment per la Paraula de Déu, una Paraula no evident, ans amagada, però real i present: «No heu vist mai els ocells… i els lliris dels camps? El sembrador va sortir a sembrar… Un home va construir una casa… Una dona va perdre una dragma i va escombrar tota la casa…». Llegir, com Jesús, tota la realitat com a paràbola de Déu, de la seva fidelitat i de la seva veracitat. La paràbola del Déu implícit que es fa explícit solament quan ens creiem de debò que «l’amor que el Crist ens té ens obliga», i hi actuem en conseqüència. «La resta, ve del Maligne».

Homilia, Un dia de cinquanta dies

DIMECRES DE LA SETMANA IV DE PASQUA
Ac 12, 24-13, 5; Sl 66, 2-3. 5. 6 i 8 (R.: 4); Jn 12, 44-50

Ens trobem, germans, a la meitat de la cinquantena pasqual. Avui és el 25è dia d’aquesta Pasqua de 2009, que celebrem en un misteriós i gran únic dia de 50 dies. En el seu comentari al salm 150, sant Agustí es preguntava pel misteri, «sacramentum», amagat en l’ordre dels salms i en el seu nombre sagrat de 150. Preguntem-nos també, avui, nosaltres, sobre el misteri, sobre el sagrament de la Pasqua, amagat en aquest nombre sagrat de 50.

Què és el sagrament de la Pasqua? O millor, qui és? Crist, és clar, l’Espòs que ens fou arrabassat i que ens ha estat tornat gloriós en aquella nit santa en què foradàvem la tenebra, tot caminant cap a l’Orient, al seu encontre, precedits per una columna de fum i una altra de foc, tot portant en les nostres mans aquella petita flama d’esperança, renovant amb fe el sagrament de la Pasqua, el pas de Crist de la mort a la vida, de la fosca a la llum, del dejuni a la joia, de la buidor al sentit.

En un sol dia de cinquanta dies anem desplegant aquest misteri, el sagrament de la Pasqua, Crist, que ens va obrint més i més el tresor incalculable de la seva intimitat. Els primers dies, amb Nicodem, el contemplàvem com la font baptismal que ens fa néixer de nou a la vida de Dalt, aquesta vida de la qual ell mateix ens dóna el tast i la penyora en el Pa de Vida, en el nou Mannà de la Pasqua nova, l’Eucaristia. Darrerament l’hem contemplat com el Pastor de les ovelles, la Font d’Aigua viva, que ens guia a les prades eternes on ell mateix es fa regal de vida a desdir pel seu ramat. Avui, vint-i-cinquè dia de Pasqua, la litúrgia ens el presenta com a Llum radiant, veritat i sentit de les coses, horitzó de la història. Aquella llum que enceníem al cor de la nit i que s’anava escampant, il·luminant, alhora fràgil i bella, les ombres tremoloses d’aquesta nau. I els propers vint-i-cinc dies de Pasqua el contemplarem com a Vinya santa, Cep i Saba vital per a les seves sarments, com l’Amic i l’Espòs que dóna la vida tot estimant, com el qui, després de la tristesa fa descloure la flor de l’alegria. Com el qui, en virtut del seu pas de la humiliació a la glòria, fa granar la Pasqua amb el do del Sant Esperit, Foc Nou d’Amor i de Vida, per ara i per sempre. Amén. Al·leluia.

Homilia, Quan Déu és bona notícia

Dia 25 d’abril
SANT MARC, EVANGELISTA
1 Pe 5, 5b-14; Sl 88, 2-3. 6-7. 16-17 (R.: 2a); Mc 16, 15-20

Avui tocaria parlar de sant Marc. Però no en diré res, en part per una raó òbvia, perquè no sabem res de l’autor, anònim, d’aquest escrit breu —com l’anomenava l’himne de Laudes— que la comunitat al qual anava destinat va atribuir al deixeble venerat, Joan Marc. Sí que parlaré de l’únic que ens ha deixat aquest autor anònim, la seva obra, l’evangeli, que no va voler signar, perquè el centre d’aquest missatge joiós no era pas ell, sinó el Crist: Jesucrist, la bona notícia de Déu per a la humanitat.

Surt 7 vegades, en el seu text, la paraula evangeli. No hi compto la del fragment que hem escoltat, que pertany a una recensió afegida posteriorment, ja que l’escrit original acabava amb les dones fugint esporuguides del sepulcre buit. 7 vegades, el nombre del Messies! 7 vegades, ni una més ni una menys. Al principi i al final del llibre, i al bell mig. Amb això sol, aquest escriptor intel·ligent, ja ens està dient que Crist, l’Ungit —al final de l’escrit una dona deixebla l’ungirà— és la bona notícia de Déu. «Principi de l’evangeli de Jesús, el Crist, Fill de Déu». «Jesús anava per Galilea i anunciava l’evangeli de Déu». «El Regne de Déu és a prop, creieu en l’evangeli». «Qui perdi la seva vida per mi i per l’evangeli la salvarà». «Tothom qui per mi i per l’evangeli haurà deixat casa, germans, germanes, pare i mare…». «Cal que, abans de la fi, l’evangeli sigui anunciat a tots els pobles». L’evangeli, la bona notícia, es refereix a Jesús, el Crist, però en tant que és Fill de Déu, ell mateix el refereix a Déu i al seu Regne. És a dir, la bona notícia és la proximitat de Déu que s’esdevé en Jesús. Aquesta realitat ha de ser el criteri absolut de totes les altres, i ha de ser també la tasca del deixeble i de la comunitat. El missatge joiós de la proximitat de Déu ha de ser testimoniat fins a la fi per la comunitat. Per això, el darrer dels 7 evangelis, de les 7 bones notícies de Marc, és una dona. Aquella dona deixebla que, a Betània, la casa dels pobres, és a dir, l’església, va ungir el cos del mestre anticipant-ne així la sepultura, el misteri pasqual que estem celebrant. El va ungir, el va fer Crist: «Us asseguro que, quan l’evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet».

L’evangeli, doncs, finalment, és el record d’aquest gest, el gest de l’ofrena total que fa Jesús, el Crist, de la seva vida, bàlsam i perfum d’immortalitat, per a tots nosaltres que som els seus pobres. Un gest que l’església, que és dona i deixebla, repeteix i actualitza cada vegada que, amb la seva caritat que lluita per la justícia, ungeix el cos de la humanitat sofrent.

Aquesta és la bona notícia de Marc! La del Déu proper, en Jesús, i en la comunitat que fa memòria i repeteix el gest de Jesús. Donem-ne gràcies, perseverants en l’alegria de la Pasqua, la gran bona notícia de Déu. Amén. Al·leluia.