Homilia, 29 març 2008

DISSABTE DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 4, 13-21; Sl 117, 1 i 14-15. 16ab-18. 19-21 (R.: 21a); Mc 16, 9-15

«Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit». I què és el què hem vist i sentit? «Digueu-nos, oh Maria, què heu vist en el camí? La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia, i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol».

L’entranyable seqüència de Pasqua que ens acompanya aquests dies, juntament amb l’evangeli que hem proclamat i la lectura dels Fets dels Apòstols, subratllen un element fonamental de la fe pasqual: aquesta és sempre resposta creient a un anunci, a un testimoniatge. Maria corre a comunicar-ho als amics de Jesús que ploren la seva mort; els deixebles d’Emmaús també corren a comunicar-ho als altres… «Digueu-nos, oh Maria, què heu vist en el camí?». La fe pasqual neix com a resposta a aquesta pregunta, una resposta que es confegeix en el trobament personal amb el Crist vivent: «El Crist, en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea ell us precedirà».

Aquesta fe-resposta se’ns dóna i l’hem de viure com un camí a recórrer, un camí de retorn a Galilea, és a dir, als orígens, a la primera crida. La tomba buida no és una meta, sinó més aviat la línia de sortida d’una nova cursa, d’una nova recerca. I la glòria del Ressuscitat és el nom d’una absència, o, millor, d’una presència en l’absèn­cia, que ens deixa en neguit com l’Estimada del Càntic: «¿Adónde te escondiste / Amado, y me dejaste con gemido? / Como el ciervo huiste / habiéndome herido; / salí tras ti clamando, / y eras ido».

I quan Crist es deixa trobar per la nostra fe, per la nostra recerca, quan sembla que el tenim a la vora per temperar el nostre neguit: «la pau sigui amb vosaltres», s’esdevé que aquesta pau no és la pau que ens pensàvem, sinó novament la pau del neguit, la pau de la urgència de l’evangeli de la vida que cal proclamar ar­reu i a tothom: «Aneu per tot i el món i prediqueu a tothom…».

Aquest és el do i la tasca de Pasqua: «Jesús ressuscitat, sou, d’entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu-nos pietat». Amén, al·leluia.

Homilia, 27 març 2008

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

La nit de Nadal, germanes i germans, l’àngel deia als pastors: «us evangelitzo una alegria molt gran que ho serà per a tot el poble, avui, a la ciutat de David…». Amb aquestes paraules inicials i les que avui hem escoltat sobre l’alegria dels deixebles en veure el Ressuscitat, que són pràcticament les darreres de l’evangeli, sant Lluc ens proposa com una pedagogia de la joia.

El temps de la joia és el temps de Déu, i quan Déu ve a trobar-nos en el nostre, els àngels anuncien aquesta joia. És l’alegria messiànica, l’alegria de les benaurances, l’alegria que acompanya el naixement de Joan Baptista, i que l’àngel comunica a Maria quan li diu: «Alegra’t, agraciada», és a dir, «feta joiosa», perquè en grec, «gràcia» i «joia» són una mateixa paraula.

De l’alegria de Déu ens en parlen sobretot les tres paràboles del capítol 15 de l’evangeli: la de l’ovella i la dracma retrobada, i la del fill retrobat. L’alegria del pastor per l’ovella recuperada, l’a­legria de la mestressa de casa per la moneda trobada, i, sobretot, l’alegria del pare quan veu que li torna el fill, aquesta alegria és evangeli, bona notícia de l’alegria de Déu.

Ho són sobretot les paraules del pare al fill gran, enrabiat i ofès pel retorn del seu germà. Escoltem-les: «calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat» (Lc 15, 32). Imaginem-nos Déu mateix dient aquestes paraules en el retorn del seu Fill estimat, desfigurat per la creu i pels nostres pecats, restituint-li el vestit, les sandàlies i l’anell de la seva condició divina, i parant-li la taula del convit de les noces reials. Perquè la resurrecció de Jesús és també l’alegria de Déu, i quan aquest Pare d’entranyes de compassió el veu venir de lluny, carregat amb la creu i amb la nostra humanitat, és tota aquesta humanitat nostra que omple de besades abraçant-la amb la seva tendresa.

L’alegria de Déu! Això és Pasqua! L’alegria de Déu i la nostra. «Els deixebles, de tanta alegria, no s’ho acabaven de creure…» (Lc 24, 41). Demanem, doncs, al Ressuscitat el do de la fe per creure en l’alegria de Pasqua i créixer en goig i en llibertat.

Homilia, 26 març 2008

DIMECRES DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 3, 1-10; Sl 104, 1-2. 3-4. 6-7. 8-9 (R.: 3b); Lc 24, 13-35

Sant Lluc, a banda d’un excel·lent i elegant escriptor, és també un gran mistagog. El relat d’avui, en efecte, tan conegut de tots, és una catequesi, una introducció al sentit de l’Eucaristia i fins i tot a la forma de celebrar-la. Considerem-ne alguns aspectes:

1. El camí. L’eucaristia és per als qui caminen. Els instal·lats no hi tenen res a fer. Sovint, però, els nostres camins, com el dels dos deixebles, neixen d’una decepció i s’encaminen cap a un horitzó sense esperança. Tant se val, el que compta és caminar. És la condició de possibilitat per a trobar-se amb el Crist.

2. L’acolliment de l’altre. Els nostres camins sempre es creuen amb els camins dels altres, o de l’altre. Aquest altre, ens diu als monjos sant Benet, és el Crist. El Crist caminant, pelegrí, tal com és representat en el bellíssim relleu dels deixebles d’Emmaús al claustre romànic de Silos.

Aquests dos punts, el camí i l’acolliment de l’altre, s’esdevenen litúrgicament en allò que en diem ritus inicials de la missa. Ens posem en camí i ens apleguem (collecta) formant comunitat de pregària en un gest d’acolliment i concòrdia mutus.

3. La lectura i la comprensió de l’Escriptura. És a dir, aprendre a llegir i interpretar els nostres camins humans a la llum dels camins de Déu, que en el Crist pelegrí que se’ns fa trobadís, s’en­trecreuen amb els nostres. Quan el diaca proclama l’Evangeli és Jesús mateix qui ve a trobar-nos, per explicar-nos, ell mateix, amb la seva paraula de foc, el sentit de les Escriptures.

4. La fracció del pa. És un gest senzill, i, com tots els gestos sen-zills, d’una gran expressivitat. Els deixebles el devien recordar aquest gest de Jesús, la seva manera especial de partir el pa a l’inici ritual dels àpats que havien compartit amb ell. Jesús enclou en aquest gest tan senzill tot el significat de la seva donació sa-crificial als altres realitzada amb la seva mort en creu. Allò que fa present el Crist no és tant la materialitat del pa/cos de Crist, com dirà la teologia posterior, sinó el gest de partir i repartir aquest pa. En aquest moment s’esdevé el reconeixement de Jesús: el retrobem i comprenem qui és Ell. Però no el podem aferrar. Jesús, de fet, un cop reconegut, desapareix. En efecte, Jesús és reconegut en la fracció del pa per la fe, en la fe, sense la qual el sagrament no tindria lloc.

5. L’enviament. La trobada amb el Ressuscitat posa novament en camí els dos deixebles. Se saben i se senten enviats a trobar la comunitat i a proclamar allò que han vist i sentit. Aquest és el significat del ritu de comiat de la missa.

Germans, de plata i d’or no en tenim, però tenim l’Eucaristia, la fracció del pa, el lloc de l’amistat i la trobada amb Jesús: «tu i jo, i un tercer entre nosaltres, Crist, l’Amic» (Elred de Rievaulx, De spiritali amicitia I,1). Donem, doncs el que tenim, donem Crist als altres, i donem-nos nosaltres mateixos; acollim-nos amb sinceritat els uns als altres, no restem mai asseguts ni instal·lats, ans sempre en camí, perquè Crist, la nostra esperança, ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Amén, al·leluia.