Homilia, 10 març 2008

DILLUNS V DE QUARESMA
Dn 13, 1-9. 15-17. 19-30. 33-62; Sl 22, 1-3. 4. 5. 6 (R.: 4ab); Jn 8, 1-11

«Com un lliri entre els cards és la meva estimada entre les donzelles» (Ct 2, 2). Aquest verset del Càntic dels Càntics ens ajudarà avui, germanes i germans, a comentar el bonic conte que ens ha estat proclamat com a primera lectura. L’autor d’aquest fragment grec del llibre de Daniel ha triat el nom de Susanna per a la protagonista del seu relat: «una dona boniquíssima que reverenciava Déu». Susanna és una paraula hebrea que significa lliri, i la trobem fins a 8 vegades al Càntic dels Càntics, quasi sempre referida a l’Estimada (Israel) en llavis de l’Estimat (el Senyor), que vol lloar-ne la boniquesa, la pulcritud i la integritat.

El llibre de Daniel, un dels darrers Escrits de la Bíblia hebrea, redactat en un moment de forta crisi, vol desvetllar la identitat i l’esperança del poble acarat a nous reptes culturals i polítics. En aquest context, el nostre conte sapiencial ens proposa un personatge femení, Susanna, «el Lliri», reprenent el Càntic dels Càntics, com a figura i com a model del poble d’Israel. A més, situa l’escena en el marc d’un jardí —paradís, diu el text grec—, rellegint el relat protològic de l’arbre del bé i del mal i de la dona temptada per la serp. També Susanna és temptada per dos vells, dos cors allunyats de Déu i de la seva Torà. Susanna, però, reverencia Déu, educada com ha estat en la Llei de Moisès, i és la força del temor del Senyor que l’ajuda a mantenir-se fidel sense por a la calúmnia ni a la mort. Quin contrast, doncs, entre aquesta dona, Susanna, i la primera dona, Eva, la mare de tots nosaltres, temptada, seduïda i enganyada per la serp!

I Daniel? El seu nom significa Déu és el meu jutge. El Daniel del nostre relat és un personatge messiànic, sagrament i portador del judici salvador de Déu, i ens remet al nostre Crist, Jesús, que, en l’evangeli d’avui, que rellegeix al seu torn la història de Susanna, ve a portar una paraula de judici i de salvació, no de condemna, per a la dona adúltera, filla d’Israel, símbol de la humanitat. Crist, el bon pastor, «a qui el Pare ha confiat tot el judici» (cf. Jn 5, 22), ve a portar-nos, a cadascun de nosaltres, una paraula de salvació de part de Déu, el seu Pare i el nostre Pare: «Ningú no t’ha condemnat? Ningú, Senyor. Tampoc jo no et condemno».

Susanna, «el Lliri», ens remetia al Càntic dels Càntics, l’epitalami de les noces de Déu amb la humanitat; i el Càntic és el rotlle de la Pasqua jueva, llegit i meditat a la sinagoga durant les festes de Pasqua, perquè la Pasqua celebra precisament això: el misteri de les noces de Déu amb la humanitat a través del seu Messies, Crist, retrobat per l’Estimada —Susanna, o Maria Magdalena, o les santes dones del matí de Pasqua, Israel: l’Església, en definitiva—, en un jardí florit de resurrecció.

Florim, doncs, «com les roses en temps de primavera i com els lliris al costat d’una font d’aigua» (Sir 50, 8), roses i lliris per a l’Estimat, amb el càntic nou de la Pasqua que ja és a prop.

Homilia, 30 gener 2008

DIMECRES III/II
1Sa 7, 4-17; Sl 88, 4-5. 27-28. 29-30 (R.: 29a); Mc 4, 1-20

Al web d’una organització catòlica nascuda a Catalunya que té com a lema «viure el cristianisme sense complexos» hi trobem consignes com aquestes: «Escriu al Sr. Montilla demanant la dimissió del Secretari General d’Interior · Escriu al conseller Maragall protestant pel seu projecte de suprimir la classe de religió al Batxillerat · Davant la creació d’un “Consell de Gais, Lesbianes i Transsexuals”, escriu al President Montilla queixant-te», etc.

«Escolteu —diu Jesús al web de l’Evangeli—. El sembrador va sortir a sembrar…». Quina cosa tan senzilla… Déu com un sembrador que surt a sembrar… i és que totes les paràboles del Regne que va explicar Jesús ens apropen a la senzillesa, a la paciència i a la discreció de Déu, que sap prou bé que la sembra del Regne ha de seguir el seu procés. Com el pagès, que ja hi compta que una part de la llavor es malmetrà.

De la lectura atenta de la paràbola del sembrador crec que se’n pot deduir una manera de ser els cristians en el món, una manera de ser i de fer Església, una saviesa, en definitiva, que contrasta amb les consignes del web en qüestió, si més no amb l’estil i l’oportunitat de plantejar-les. La paràbola ens invita a apropar-nos al llenguatge, a l’estil de Jesús, al llenguatge, a l’estil, si se’m permet de dir-ho, de Déu mateix, que respecta els processos humans actuant sempre des del més profund de la realitat, discretament, i no des de la superfície, amb cops d’efecte cridaners.

Contrastem, doncs, amb la paràbola d’avui, el web del nostre propi cor, de la nostra intel·ligència i de la nostra sensibilitat. Com a cristians, laics, religioses, o monjos, sabem quin és el nostre lloc en el món, en l’Església, i com hi hem de ser? Fixem-nos en la llavor: cau a terra, resta amagada, mor… i finalment, quan l’espera del pagès arriba a terme, «dóna fruit, trenta, seixanta, cent». El pagès, després de sembrar, ha esperat, pacientment, discretament, amb la confiança que, al capdavall, la collita seria ben abundosa… «qui tingui orelles, que ho senti».

Homilia, 28 gener 2008

DILLUNS III/II
1Sa 5, 1-7. 10; Sl 88, 20. 21a. 21b-22. 25-26 (R.: 25a); Mc 3, 22-30

Des de fa dues setmanes la primera lectura dels llibres de Samuel —el tercer dels profetes de la Bíblia hebrea— ens acompanya en un procés no poc important, i sovint ben difícil de fer: la lectura de la història humana, de la nostra història, complexa, com a història de Déu.

David, que ja és rei de Judà, és reconegut avui també com a rei de les tribus del nord, com a rei d’Israel. Així, l’ungit del Senyor esdevé centre de comunió del seu poble. Aquesta és la seva missió com a representant de Déu: aplegar en la unitat el poble dispers per tal de preparar-lo a acollir el Regne que ve.

Ens podríem fixar, per confirmar-ho, en una altra figura messiànica importantíssima de la Bíblia: Josep, venut pels seus germans, esdevindrà possibilitat no tan sols de nova vida per al seu poble a Egipte, sinó sobretot lloc de trobament, principi de reconciliació per als germans dividits per l’enveja i la gelosia. Tant en el cas de David —ho acabem de llegir— com en el cas de Josep, el text sagrat ens en dóna la raó: «perquè el Senyor era amb ell». Perquè el Senyor és amb Josep, perquè el Senyor és amb David, David i Josep poden ser sagrament del Déu que salva i fer-lo present en la història del poble en camí.

I això ens duu a Jesús. David, Josep… són figures de Jesús. Ens ajuden a comprendre Jesús com a Sagrament de Déu que significa i produeix la plenitud de la salvació. En Jesús, que ve a encadenar el guerrer valent —Satanàs— per tal de saquejar-li la casa, per tal de destruir les forces del mal que tenallen l’home, i ja no simbòlicament com en el cas de David conquerint per a Israel la Jerusalem dels jebuseus, en Jesús, la victòria contra l’Enemic, el Maligne, el qui impedeix precisament que puguem llegir en la nostra història les petjades de Déu, esdevé el signe eloqüent de la irrupció del Regne, el Regne que el salm 88 ja somniava: «El meu amor estarà amb ell fidelment, en el meu nom aixecarà el seu front: estendré fins al mar el seu poder, fins a les fonts dels rius el seu domini».