Homilia, Acollir

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,18-24

«Oh Adonai i Cap de la casa d’Israel, que us apareguéreu a Moisès en la bardissa flamejant i li donàreu la Llei al Sinaí: veniu a redimir-nos amb el poder del vostre braç». La segona antífona de la O, que cantarem aquest vespre, ens permet de fer un bell joc de miralls amb l’evangeli que acaba de ressonar en aquest segon dia de l’expectació del Nadal. Moisès, davant la bardissa flamejant; Josep, davant Maria, flamejant tota ella pel misteri de Déu que li abrusa les entranyes, sense consumir-se, però, en la seva virginitat; Moisès que rep el do de la Llei a la muntanya del Sinaí, penyora del compromís de Déu amb el seu poble; Josep que rep Maria a casa seva, taula sagrada de la nova Llei de l’amor en la Paraula feta carn.

«Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com esposa» (Mt 1, 24). Entre la contemplació i l’acolliment, tant en Moisès com en Josep, hi ha un procés, un discerniment davant Déu i la pròpia consciència, per valorar la proposta divina i resoldre la dificultat de la pròpia indignitat davant l’altesa del misteri de Déu. Ben mirat, és una dificultat insuperable. Ni Moisès ni Josep no poden salvar per ells mateixos la distància que els separa de Déu, el Déu proper, el Déu que ve a trobar-los, però que, tanmateix, es manifesta com el Tot altre, inaferrable en el seu misteri transcendent.

Avui, en la contemplació d’aquest evangeli, em quedaria amb una paraula, amb un verb, que és, de fet, el que resol l’irresoluble. És un verb grec compost, com no podia ser altrament: paralambano. El traduïm per prendre, rebre, assumir, acollir.  En llatí, accipere. En efecte, el misteri de Déu no el podem aferrar, com el foc, que no podem tocar sense cremar-nos. Però en canvi sí que el podem acollir, el podem rebre, el podem acceptar. Nosaltres no el podem fer nostre, però ell sí que ens pot fer seus. En la mesura que el rebem, que l’acollim, el misteri de Déu ens assumeix en la nostra humanitat i ens transforma en la seva Realitat inefable: ens divinitza.

Mirem doncs de viure aquest Nadal com un exercici de conjugació verbal. Davant el pessebre, com Moisès davant la bardissa, com Josep davant Maria, ens serà donat de conjugar el verb acollir. El mateix verb que resol la història de Jesús, als peus de la creu, quan llegim, amb les mateixes paraules de Josep, que el deixeble estimat «acollí [Maria] a casa seva» (Jo 19,27). Josep acull Maria, arca de la nova Llei; el deixeble, tu i jo, acollim Maria, i, amb ella, el foc de l’Esperit d’Amor que ve a alegrar la nostra tristesa i a escalfar la nostra fredor. Que així sigui!

Des del monestir

PSALLITE SAPIENTER

«Salmegeu amb gust» (Sl 46 [47], 7). Així ho tradueix la versió catalana de la Regla de sant Benet dels monjos de Montserrat. La versió litúrgica tradueix, en canvi: «canteu a Déu un himne». Sapienter tradueix un terme hebreu, maskil, que apareix en el títol d’alguns salms, i que significa “amb intel·ligència, amb enteniment”, però també “amb art, amb gust, amb bellesa”. Sant Benet cita aquest verset en el capítol 19 de la seva Regla, «L’actitud en la salmòdia». És tot un programa per als qui tenim com a comesa principal la recitació del Salteri. Se’ns demana de fer-ho amb intel·ligència, és a dir, amb la capacitat d’entrar en la profunditat del text, però també d’una forma bella, amb gust, fent de cada paraula del salm una experiència vital.

Des del dia 1 de novembre, festivitat de Tots Sants, els monjos de Poblet hem estrenat una nova manera de recitar, pregar i cantar l’Ofici Diví. Aquesta reforma important de la nostra litúrgia coral ha estat guiada per dos objectius principals: facilitar el cant de la salmòdia i fer-la més bella, i recuperar el ric patrimoni del cant cistercenc. Per això, a partir d’ara, tots els salms seran cantats —en català— aplicant els vuit tons tradicionals cistercencs, lleument adaptats. Les antífones, inspirades en la modalitat gregoriana, seran en català per als diumenges i fèries del temps ordinari, i en llatí per al cicle temporal i santoral. Els 150 salms, amb els càntics de l’Antic Testament, com ja fèiem ara, s’han distribuït en dues setmanes, seguint, però, l’esquema del P. Jordi (Guiu) Gibert O.Cist. († 2019), amb algunes modificacions.

Així, al capvespre del dia de Tots Sants, les velles antífones —noves per a nosaltres— de Vespres, feien ressonar les paraules de l’Apocalipsi, que havíem escoltat a matines i a missa, i, amb la seva saviesa amagada —maskil— ens feien fer un tast de l’harmonia i la bellesa de la Ciutat celestial, aplec dels redimits: «Vaig sentir al cel la cridòria d’una gran gentada que cantava: Al·leluia! És l’hora de la salvació, de la glòria i del poder del nostre Déu. I cantaven encara: Al·leluia!».

Publicat a Catalunya Cristiana, 2304, 19 novembre 2023

Des del monestir

GREGORI EL GRAN, UN SANT PER AL NOSTRE TEMPS

S’escau avui, en el calendari romà, la festa de sant Gregori el Gran, papa. Per als monjos és important per dos motius: en primer lloc perquè li devem la biografia de sant Benet, i, en segon lloc, perquè se li atribueix simbòlicament l’autoria del cant gregorià, un cant, evidentment, fruit d’una llarga i complexa evolució, i que, tal com el coneixem avui, seria el resultat de l’amalgama de l’antic cant romà (el de sant Gregori) amb el cant gal·licà a partir de l’època carolíngia.

En l’anomenat Antifonari de Hartker, del segle X, conservat a la biblioteca de Sant Gall (Suïssa) amb el número 390 i considerat el més antic i fiable, el miniaturista hi va representar sant Gregori dictant al seu diaca escrivent, mentre l’Esperit, en forma de colom, li anava inspirant a cau d’orella la melodia divina. Si la vida de sant Benet, amb la seva Regla, és el mirall on els monjos ens podem mirar, el cant gregorià és aquest fil misteriós que ens relliga a Déu, i que per, l’Esperit, ens fa participar del seu misteri tot cantant la seva lloança.

Els escrits del papa, fruit de la seva preocupació pastoral, van ser molt llegits durant l’Edat Mitjana: comentaris a l’Evangeli, al llibre de Job... i, sobretot, els quatre llibres dels Diàlegs, amb els quals rescatava per a la memòria dels seus contemporanis la vida i les meravelles dels sants italians, entre ells sant Benet, perquè els servissin de models en el seguiment de Crist.

I és que Gregori, que provenia d’una família senatorial romana, va ser papa del 590 al 604, en una època de canvi de paradigma, molt semblant a la nostra. L’imperi romà s’esfondrava, començava una nova era, uns nous pobles s’apoderaven de l’imperi i n’anaven canviant la fesomia. Va comprendre que tenia la missió de preservar i transmetre tot allò de valuós que li llegava l’època anterior, no per a conservar-ne intacte el llegat, sinó per a fer-ne llevat i inspiració d’una cosa nova, d’una vida nova. No és, tal vegada, el que ens toca de fer també a nosaltres en aquesta nostra època tan incerta?

Publicat a Catalunya Cristiana, 2023, 3 setembre 2023