Homilia, Josies versus Jesús

Dia 17 de desembre

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«Amon va ser pare de Josies, i Josies, de Jeconies i dels seus ger-mans, en temps de la deportació a Babilònia». Em fixaré, avui, en la figura d’aquest rei de Judà, Josies, que Mateu inclou en la seva genealogia reial del messies davídic. D’aquest rei la Sagrada Escriptura en fa un gran elogi: «Mai no hi havia hagut abans de Josies un rei que s’hagués convertit com ell al Senyor: amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, tal com diu la Llei de Moisès; i després d’ell tampoc no n’hi va haver cap d’igual» (2Re 23,25). Mirarem de trobar en la seva figura algun besllum que ens parli del Crist, que ens permeti aprofundir-ne la identitat —que és la finalitat de la genealogia que hem llegit.

Primer, el nom. Josies és Jesús, Ieshuà, que significa, ja ho sabem, «Déu salva». Josies, doncs, és un signe de la salvació de Déu en la història, un testimoni de l’obra de Déu que en Jesús troba el seu acompliment.

Segon, Josies és el rei que descobreix, amagat en el temple de Jerusalem, en un moment de decadència religiosa, el Llibre de la Llei. Aquest Llibre, trobat i proclamat —actualitzat— en el marc de la litúrgia, serà font de conversió i de renovació per al rei i, per tant, per a tot el poble. Jesús és el Llibre de la Llei, la Paraula viva, que uns pastors trobaran amagada en una cova, com pa a la menjadora, i uns savis escrutadors d’estrelles, la trobaran, bategant de joia i d’humilitat, amagada a la falda d’una dona, d’una verge, d’una mare, Maria.

Tercer, Josies, havent llegit la Llei, tocat per la Paraula, emprèn una reforma religiosa, una veritable i intensa purificació del temple, del culte, és a dir, de l’àmbit on el poble es relaciona amb Déu. També Jesús, en un tombant decisiu de la seva vida, purificarà el temple de Jerusalem, i s’autoproclamarà ell mateix com a Temple, com a punt de trobada de l’Home amb Déu.

Quart, Josies, finalment, com a fruit de la seva conversió, celebra de nou la Pasqua, el memorial de l’alliberament i del naixement del poble. Ho farà també Jesús, i de manera definitiva, a la Creu i al Sepulcre, quan contemplarem submergida en el Silenci aquella Paraula que a Betlem tot just començava a balbucejar.

Germans, aquests dies que ens disposem a viure, ens inviten a submergir-nos en l’Escriptura, a jugar, a dansar amb la Paraula, i això per aprendre quelcom de la persona de Jesús, per deixar-nos tocar, aconseguir per ell. Llegim-la amb saviesa, i fem-ne vida, com Josies, com Jesús. L’ha escrita per a nosaltres «la Saviesa que surt de la boca de l’Altíssim i abasta totes les coses, disposant-les vigorosament i amb bondat». O! Vine a ensenyar-nos el camí de la prudència! Amén.

Des del monestir

ÒSCAR ROMERO

Aquests dies, a sopar, escoltem la lectura del «Diari» d’Òscar Romero. És una lectura amena, que se segueix molt bé durant l’àpat. Fa la impressió que el va escriure —de fet l’enregistrava en una casset— preveient una molt possible i imminent mort violenta, tenint en compte les circumstàncies del seu país i el seu compromís cada vegada més ferm al costat dels sense veu. El «Diari» abarca els dos darrers anys de la seva vida. En subratllo tres aspectes:

1. És el diari d’una microhistòria. Em sembla que en diuen així. És a dir, posa de manifest la importància que tenen els detalls més quotidians i senzills a l’hora d’entendre les causes dels esdeveniments més complexos, els que relaten els llibres d’història.

2. És el diari d’un compromís polític. El cristià, si es pren seriosament l’Evangeli, no pot deixar de fer política, és a dir, de comprometre’s seriosament, davant Déu i la pròpia consciència, en la construcció de la ciutat terrenal, símbol i preparació de la celestial.

3. És el diari d’un martiri. El martiri no s’improvisa. No pot esdevenir-se de cop i volta, senzillament perquè algú ha decidit llevar-te la vida. És la culminació d’un camí de servei i de compromís. Jesús, a l’Evangeli, no demana que «donem la vida per ell, o pels altres», sinó que la «posem» a disposició dels altres. Ve a ser el mateix, però no ben bé. El verb grec original és aquest: «posar».

El martiri de sant Òscar Romero s’entén així, com la culminació d’aquest posar la vida a disposició dels altres, dels perseguits, dels maltractats, dels ignorats, dels sense veu del seu país. Com la creu de Jesús, de la qual el Mestre ens va explicar el sentit i el valor, com a culminació de la seva vida, tot rentant els peus dels deixebles.

El diari d’Òscar Romero em trasbalsa, a flor de pell i al fons del cor. M’ha ajudat a revisar els meus conceptes de «santedat» i de «martiri». Em sembla que l’Església també ho hauria de fer.

Sant Òscar Romero, prega per nosaltres.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2047, 16 desembre 2018

Des del monestir

STAT CRUX DUM VOLVITUR ORBIS

Hem celebrat a primers d’octubre la memòria de sant Bru, el fundador de la Cartoixa. Juntament amb Francesc d’Assís és un dels sants que posa més l’accent en la radicalitat. En el cas de Bru pel que fa la vida monàstica, recreant amb la seva Cartoixa l’experiència dels pares del desert, el monacat eremític, articulat però entorn d’un eix comunitari, com per indicar que el solitari no va per lliure.

Si la Cartoixa i el Cister tenen quelcom en comú, no és en la manera de concretar l’ideal monàstic. Sant Robert de Molesme —fundador de Cister— i sant Bru es trobaren poc abans que aquest emprengués l’ascensió de Chartreuse (1084). Es trobaren i se separaren, perquè si Bru sentia l’exigència de la soledat, a Robert, en canvi, fill de sant Benet, l’empenyia la radicalitat evangèlica de la vida apòstolica en comú. Més endavant, un monjo i teòleg cistercenc, Guillem de Saint-Thierry, escriurà una bellíssima pàgina sobre la vida cartoixana, la Carta als germans de Mont-Dieu.

El 14 de setembre d’enguany, Robert i Bru s’han retrobat en la persona de les comunitats de Poblet i de Montalegre. La Cartoixa ens visitava a Poblet durant l’Octava de Pasqua, i ara érem nosaltres que els tornàvem la visita. A ben pocs els és concedit de poder immergir-se en la vida de la Cartoixa! Nosaltres ho poguérem fer. Pregàrem amb els nostres germans, els fills de sant Bru, amb els grans i bells llibres de cor, segons el ritu i la modalitat del cant cartoixà; compartírem la taula, en el blanc refetor, presidit pel crucifix; i ens trobàrem després en una distesa i llarga estona de recreació, davant la prioral. Cal saber que el monjo cartoixà passa la seva vida en solitud a la cel·la, i només en surt pel llarg ofici nocturn, per la missa conventual i per les vespres. El diumenge, a més, s’hi afegeix el dinar en comú al refetor. Ens acolliren, doncs, com el diumenge, com la visita del Senyor.

La sobrietat dels espais, dels gestos, de les paraules, del cant, dels ritus... el gruix del silenci, sobretot, porten a l’essencial. Perquè el món giravolta, però la creu roman.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2039, 21 octubre 2018