Homilia, Diàleg

Dia 20 de desembre

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Is 7,10-14; Sl 23,1-2.3-4ab.5-6 (R.: 7c i 10b); Lc 1,26-38

El bon Déu de l’Aliança no és un dèspota il·lustrat. Ja ho sabeu, allò de «tot per al poble però sense el poble». Nosaltres hi actuem, de vegades, com a dèspotes il·lustrats. Creiem que una cosa és bona per als altres i la portem avant, però sense comptar amb aquests altres. Quan Déu es disposa a fer la cosa millor que podia fer per als homes —fer-se ell mateix un de nosaltres— ho fa comptant amb els homes. Aquest tarannà diví ja el coneixíem, de fet, en tants bells passatges de l’Escriptura: Abraham, Moisès, el profeta Isaïes ... Un Déu que dialoga amb la seva creatura respectant-ne la llibertat i la dignitat, un Déu que quasi demana permís i s’arrisca al refús, perquè el diàleg sempre és arriscat: comporta, d’alguna manera, exposar-se a una confrontació.

En l’escena que tot just hem escoltat, Déu dialoga amb Maria. I ho fa per mitjà del seu àngel, algú que té un rostre ben humà, algú de qui la creatura no sabria espantar-se. Un Déu que s’abaixa al nivell de la creatura per enraonar-hi de tu a tu, amb respecte i amb franquesa.

En aquest diàleg, suscitat per una salutació sorprenent i per una proposta no menys inesperada, les preguntes de Maria van obrint el contingut i el significat de la revelació divina. Déu no força res, no s’imposa, deixa que el seu mot vagi creixent a través d’aquest diàleg, talment que la creatura s’anirà descobrint ella mateixa implicada en el projecte de Déu, fins a la seva acceptació lliure i humil. A través de l’escolta i de l’acolliment de la fe, la Paraula farà el seu camí des del pensament de Déu cap al cor de Maria, teixint-se en carn com un brodat en les seves entranyes.

Les icones orientals de l’Anunciació representen Maria amb un fus, filant un fil misteriós. És el fil de la Paraula divina que es va entreteixint amb la nostra història, amb la nostra realitat humana, amb la nostra carn. És el senyal prodigiós de l’Emmanuel «tan avall com vulguis, a les profunditats del país dels morts, o tan amunt com vulguis, dalt al cel» (Is 7,11). És el senyal del Déu amb nosaltres. És la clau de David que ens obre les portes del regne etern, perquè nosaltres, «pobra descendència del castigat Adam» (Bernat de Claravall, Missus est IV,8) puguem cantar la seva glòria.

Esperem-la, amb sant Bernat, la resposta de Maria. Amb ella consentim també nosaltres, en Jesucrist, en qui totes les promeses de Déu han trobat un «Sí» i un «Amén» (cf. 2 C 1,20). Per sempre.

Homilia, Jesús ens estira

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,1-24

En la seva Bíblia il·lustrada, «La Bíblia de tots», l’entranyable Pilarín Bayés dibuixa a la coberta i a la portada interior una simpàtica corrua de gent, gent bigarrada, diversa, amb aquells ulls, aquells nassos i aquelles boques que ens porten als dies de la infantesa. És la corrua del poble d’Israel, encapçalada, i quasi estirada per Jesús, un Jesús jove i xiroi, acompanyat dels deixebles, de la seva mare i de les dones de l’evangeli. És una manera bonica d’interpretar les paraules que acabem d’escoltar, proclamades per mi mateix. Jesús ens estira, ens mena endavant, cap a l’abraçada del Regne. Els últims de la fila i els del mig no ho saben, encara, però Jesús els estira, sempre endavant, cap al sentit de la pròpia vida, cap a la felicitat de la història.

Una corrua d’històries i de persones concretes, de vides rectes i no tan rectes, fins i tot tortes. Cada nom dels que hem escoltat és la història d’una relació personal i irrepetible amb el bon Déu de l’Aliança que ens envia Jesús el seu Fill. I aquesta relació, aquesta història personal, s’esdevé en el secret de Déu —ho hem escoltat també a l’evangeli—, en la discreció del silenci de Déu que travessa la història i la va fecundant de sentit, de significat, de Paraula, en majúscules.

El bon Déu de l’Aliança tenia un somni, un somni tot seu i tot nou per a l’home, per a cadascun dels homes d’aquesta corrua. I Josep, el bon fuster de Natzaret, tenia un altre somni, ben diferent. Tal vegada el somni de passar la vida al costat de la seva promesa estimada, Maria, entre els encenalls del seu obrador, la bona olor de la fusta i del pa acabat de coure. Però Déu li proposa el seu somni, i l’hi proposa enmig del desconcert, del dolor, de la perplexitat: Josep, decebut, es proposava de repudiar Maria en secret. Aquest somni és un nom, un nom que conté un projecte de salvació: Jesús, el fill de David, el qui estira la llarga corrua de la humanitat i la salva del pecat. El somni de Déu és un nom i també un signe, el signe de la mare verge, la flor de la pobresa i de l’obertura radical que s’esbadella com un miracle de fecunditat sota l’escalf del sant Esperit.

Germans, no deixem morir els nostres somnis. Obrim-los, més aviat, al somni del bon Déu de l’Aliança, i esdevinguem nosaltres mateixos, amb Santa Maria, el seu somni, el somni somniat per Déu.

Glòria a vós, Senyor, Adonai, cap de la casa d'Israel, que al Sinaí donàreu la llei a Moisès i en féreu somni d’amor i d’esperança per a tot el poble. Pels segles dels segles. Amén.

Homilia: La font, el castell, el mercat

Dia 9 de novembre

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22

Què celebrem, avui? No celebrem ni la festa d’un màrtir, ni d’un sant o d’una santa, ni un misteri de Jesucrist o de la Mare de Déu. Doncs, què celebrem? L’aniversari de la dedicació d’una església, és a dir, de la seva consagració, de la seva dedicació a Déu i al culte tributat a Déu com a casa de l’assemblea cristiana. I, de quina església? De la catedral de Roma, la Basílica del Laterà, la seu del papa com a bisbe de la Ciutat. Si hi aneu, llegiu la inscripció a les bases de les pilastres de l’accés principal: «OMNIUM URBIS ET ORBIS ECCLESIARUM CAPUT ET MATER», el cap i la mare de totes les esglésies de la ciutat i del món. Una frase solemne que vol expressar el misteri de la comunió eclesial de totes les esglésies locals a través del seu bisbe amb el bisbe de Roma que les presideix totes en la caritat.

Seguint les lectures i el salm que hem proclamat i cantat podríem esbossar una icona de l’església a partir de tres imatges: la font (1a lectura), el castell (salm responsorial) i el mercat (evangeli).

La font. La imatge de la font, molt estimada en la literatura patrística, sovint aplicada a l’altar mateix com a deu de la vida sacramental de l’Església, suggereix una església que tendeix a escampar-se, a vessar-se pel món. I ho fa com l’aigua, deixant per allà on passa un rastre de frescor i de vida. Recordem una bella frase de Tertul·lià: «Nosaltres, peixets, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem dins l’aigua i només si romanem dins l’aigua trobem la salvació» (De baptismo 1).

Un castell. Una imatge antagònica a l’anterior, segons com es miri, però també complementària. De fet el salm 45 la combina sàviament amb la imatge del riu, de la font. Més que d’un castell, parlem d’un punt de referència segur, de quelcom que no és relatiu, que s’aguanta ferm. I la fe és tot això. Un castell, una fortalesa, que des de dins ofereix protecció i ajuda, i, de lluny, es deixa albirar com un punt de referència, una orientació, una estrella per al camí.

Un mercat. Jesús es queixa a l’evangeli que hagin convertit en mercat la casa del seu Pare. Benet XVI, però, va aprofitar aquesta imatge del mercat, de l’atri —l’espai previ al temple pròpiament dit— per proposar una imatge d’església com a punt de trobada, com a àgora i fòrum de diàleg. Jesús mateix es proposa com aquest punt de trobada i d’intercanvi entre Déu i l’home.

Germans, per la fe accedim al misteri de la Font, en majúscula, que és Déu mateix. I també per la fe, una fe alegra en l’esperança i activa en la caritat, som cridats a derrocar les muralles i a fer del castell una ciutat (Sl 45), una plaça de mercat, un lloc d’intercanvi per a l’home i la dona d’avui. Perquè quan hi ha una trobada autènticament humana, en el diàleg i el respecte, la porta d’accés a Déu ja és oberta, i la Font pot començar a brollar portant la Vida fins i tot a l’Arabà i a la Mar Morta que són, per definició, el lloc de la Mort.

Fem-ho, doncs. Destruïm-lo, el temple, per deixar pas a l’Home, en majúscula, Jesucrist, fonament i pedra angular d’aquest lloc nou on Déu conviu amb l’home. Per sempre. Amén.