Mare de Misericòrdia

MARE DE DÉU,

en aquest dia de festa

per la teva Immaculada Concepció

vinc a presentar-te l’homenatge de fe i d’amor

del poble sant de Déu que viu

en aquesta ciutat i diòcesi.

Vinc en nom de les famílies,

amb les seves alegries i fatigues;

dels infants i dels joves, oberts a la vida;

dels ancians, plens d’anys i d’experiència;

de manera especial

vinc davant teu de part dels malalts,

dels empresonats, dels qui senten més difícil el camí.

Com a Pastor vinc també en nom de tots

els qui han vingut des de terres llunyanes

buscant pau i treball.

Sota el teu mantell hi ha lloc per a tothom,

perquè tu ets la Mare de la Misericòrdia.

El teu cor és ple de tendresa envers tots els teus fills:

la tendresa de Déu, que en tu s’ha encarnat

i s’ha fet el nostre germà, Jesús,

Salvador de tot home i de tota dona.

Mirant-te, Mare nostra Immaculada,

reconeixem la victòria de la divina Misericòrdia

sobre el pecat i sobre totes les seves conseqüències;

i s’encén de nou en nosaltres l’esperança

d’una vida millor, lliure d’esclavituds,

de rancors i  de pors.

Avui, aquí, al cor de Roma,

sentim la teva veu de mare que ens crida tots

a posar-nos en camí cap a aquesta Porta,

que representa Crist.

Tu ens dius a tots:

«Veniu, apropeu-vos confiats;

entreu i rebreu el do de la Misericòrdia;

no tingueu por, que no us faci vergonya:

el Pare us espera amb els braços oberts

per donar-vos el seu perdó i acollir-vos a casa seva.

Veniu tots a la font de la pau i de l’alegria».

Et donem gràcies, Mare Immaculada,

perquè en aquest camí de reconciliació

tu no ens deixes caminar sols,

sinó que ens acompanyes, estàs a prop nostre

i ens sostens en tota dificultat.

Sigues beneïda, ara i sempre, Mare. Amén.

Pregària del papa Francesc, Immaculada 2015

Homilia, Baixar de l'arbre

Dia 18 de desembre

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,18-24

La genealogia de l’evangeli d’ahir ens proposava de recórrer un camí, un camí de fe, des d’Abraham fins a Josep, sant Josep. La fe és allò que uneix, a les arrels i al cimall de l’arbre, els dos patriarques, Abraham, pare d’Israel, i Josep, pare del Messies. En tots dos la fe és disponibilitat a l’escolta i obediència com a concreció d’aquesta escolta. A tots dos la fe els porta a sortir, a deixar la pròpia identitat per assumir-ne, tot caminant, una altra. A tots dos, la fe viscuda com un camí els situa a la porta del misteri inefable de Déu.

L’evangeli d’avui, culminació del d’ahir, es fixa en Josep, en el seu itinerari personal de fe davant el misteri. Com un nou Moisès el contemplem, ple de respecte i temor, davant una nova bardissa flamejant, Santa Maria: «Oh Adonai, cap de la casa d’Israel, que t’aparegueres a Moisès en la bardissa flamejant i li donares la Llei al Sinaí. Vine a redimir-nos amb el poder del teu braç», cantarem a les Vespres d’avui.

Josep, a les portes d’aquest misteri, ens ensenya a descalçar-nos davant Santa Maria, per acollir amb ella el do del Déu fet home. Al fil del text que hem proclamat podem precisar quina és la missió de Josep: no pas la d’engendrar, com ho era la de tots els seus antecessors en l’arbre genealògic, sinó la d’acollir. Si m’ho permeteu, diria que en tot el procés que fa el sant patriarca de Natzaret des de la incomprensió inicial fins a l’acolliment final, se’ns concreta el descalçar-se de Moisès davant la bardissa. Descalçar-se vol dir desfer-se de les pròpies seguretats i dels propis raonaments, posar-se a mercè, nu, del misteri de Déu. Entrar-hi com de puntetes, en somnis, i deixar-se fer per Déu. Josep, com un altre Zaqueu, haurà de baixar del seu arbre, l’arbre genealògic de la seva identitat, haurà de renunciar a la seguretat que li dóna la Llei, per obrir-se a aquesta altra Llei, la Misericòrdia, que Déu fa flamejar entre les branques verges d’una verge pura i senzilla d’Israel.

L’acolliment de la fe es concreta en un gest: «la prengué a casa com esposa». Aquest «a casa» és tot el que era Josep, tot el que tenia en la seva pobresa, i l’«esposa» que hi entra hi porta la novetat de Déu, la llum i la joia del misteri: «la Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir, Déu-amb-nosaltres».

Jesús ens crida, germans, a baixar de l’arbre, de l’arbre d’allò que ens creiem ser, per acollir-lo a Ell com una nova identitat, com una nova felicitat. I el nostre nom nou serà: «El-Senyor-és-el-nostre-bé». Així sigui.

Des del monestir

LA PIRÀMIDE INVERTIDA

En el seu comentari de la doctrina i escrits de sant Silvà del Mont Athos, l’arximandrita Sofroni explica com han de ser les relacions de l’autoritat i del servei dins de l’Església amb la metàfora de la piràmide invertida. Crist és al cim de la piràmide, però com que la piràmide està capgirada, resulta que es troba a la base. I els darrers, és a dir, el poble fidel, resulta que es troben al capdamunt. Així l’autoritat, en l’església, sempre és servei, i l’ordre jeràrquic va de baix a dalt, i no a l’inrevés. L’autoritat, en efecte, la genuïna, la de debò, sempre ha de brollar de la base, de les arrels, de l’humus, de la humilitat.

I doncs, per què ens costa d’encarnar-ho en l’església? Per què ens quedem a flor de paraula, a flor d’evangeli? Un esdeveniment recent que ens afecta una mica a tots ho posa ben de relleu. Em refereixo al nomenament del nou bisbe de Barcelona. I que consti que no el conec de res i que no tinc res en contra i que em crec tot el que en diu la bona gent, que és persona de virtut provada, senzill i evangèlic. Els tripijocs d’aquest nomenament, el joc d’influències que l’han preparat, els llargs silencis plens d’especulacions i de conjectures, i fins i tot de maledicències, deixen entreveure el poc ressò que té en nosaltres això del servei i de l’autoritat que fa créixer. 

El bisbe sempre hauria de ser escollit pel poble i d’entre el poble —entengui’s, el poble fidel i el clergat de la pròpia diòcesi— precisament perquè el bisbe és un sagrament d’aquesta autoritat que fa créixer, que emana del Crist, que es troba a la base de la piràmide invertida, i que emana alhora del poble creient, que es troba al capdamunt de la piràmide. Un bisbe que vingui de fora de la comunitat, que no l’hagi fet créixer la fe del poble fidel que haurà de pasturar, no podrà ser el sagrament d’aquesta realitat mística i invisible, tan bella.

I que no em diguin allò de: «el bisbe de Roma tampoc no és un italià».

Publicat a Catalunya Cristiana, 1889, 6 desembre 2015