Glosses pasquals

DIJOUS VII DE PASQUA

Fets 22,30;23,6-11; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Jo 17,20-26

«El motiu de ser acusat és l’esperança en la resurrecció dels morts». Amb una sola frase, i en un moment decisiu —Pau és a punt d’emprendre el viatge cap a Roma— l’Apòstol resumeix el sentit de la seva vida, l’entrellat de la seva lluita, el nucli de la seva fe. Altrament, seria el més desgraciat de tots els homes. Si aquestes soles paraules de Pau valen prou per a originar una discussió teològica, aquestes mateixes paraules han posat el fonament de la nostra esperança i de la nostra alegria.

Tenim un salm per a meditar i assaborir la resurrecció com a experiència de vida i de fe, i és el 15, un salm que cantàvem ja a la Vigília Pasqual, i just l’endemà de Pasqua, el dilluns de l’Octava. Un salm que posem en boca de Jesús, i que ens ajuda a endinsar-nos en el misteri de la seva intimitat amb el Pare. Un salm entranyable, que ens parla de Déu com a felicitat i refugi, com a heretat i possessió, com a calze, això és, com a destí i horitzó, amb el vi deliciós com símbol de l’amor i de la festa de Déu. Jesús sempre té present el Senyor, el seu Pare, el sap sempre a la dreta, com a força i ajuda, i també com a paraula de saviesa, com a guia pel camí, com a punt de referència.

Déu és sobretot per al salmista l’esperança de la vida, la seguretat més enllà de la mort, la festa i la joia per al cos i per al cor, per a tota la realitat humana. És la meta del seu camí, un camí que, guiat per Déu, és capaç de foradar la tenebra de la mort i d’anar més enllà, fins al país de la vida: «M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència».

Aquesta vida de Déu que vol ser compartida i que en Jesús es desborda per a tots, es resol en una paraula, amor. L’amor amb què Déu estima Jesús, i l’amor amb què Jesús estima el Pare, la donació i l’acolliment, és l’amor que ens abraça tots, que ens aplega en la unitat, que ens fa poble en camí, que supera les divisions i les fosses, tot allò que ens separa. Sempre que siguem sincers, és clar, a acollir i a donar aquest amor.

Glosses pasquals

DIMECRES VII DE PASQUA

Fets 20,28-38; Sl 67,29-30.33-35a.35bc i 36c (R.: 33a); Jo 17,11b-19

«Que siguin u com ho som nosaltres». Jesús prega al Pare per la unitat dels seus deixebles, dels qui el segueixen, dels qui el tenen com a punt de referència, dels qui creuen i confien en ell. I ell mateix els presenta el mirall on s’han de mirar per forjar, per aprendre aquesta unitat. No es tracta d’un simple desig de Jesús, d’un somni benvolent. No. Es tracta d’un veritable projecte, d’una tasca, d’un camí que confia als qui el segueixen.

La vida mateixa de Jesús ha estat un mirall de la unitat de la Santa Trinitat, una unitat en la diversitat, una unitat apresa i assumida també a partir del distanciament i del conflicte. Una unitat que és en realitat comunió i amistat. Recordem el crit de Jesús a la creu previ a l’al·leluia pasqual: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?». D’aquest crit esquinçat en brolla la unitat i aquella pau que el món no pot donar. És la Pasqua de Jesús que tot just acabem de celebrar.

Una unitat que brolla de la donació i de l’acolliment. En la Santa Trinitat el Pare és Donació, i el Fill Acolliment; i aquest dinamisme de donació i d’acolliment és l’Esperit, forjador de tota unitat, font de comunió i d’amistat.

Jesús ens convida a ser u així, d’aquesta manera, com un aprenentatge de donació i d’acolliment, en un àmbit de gran llibertat, que és igualment àmbit de l’Esperit. A ser u nogenysmenys com Déu és u en la diversitat, la donació i l’acolliment de les tres Persones.

Hem de mirar, encara, la vida de Jesús, el seu donar-se i el seu acollir concrets, l’acolliment de l’altre en la seva diversitat i en la seva unicitat com a persona estimada i volguda per Déu: el paralític, la samaritana, la dona encorbada, el leprós, el cec, el publicà, l’adúltera...

No es tracta, doncs, d’un somni de Jesús, que siguem u. Es tracta d’un projecte, d’una tasca, d’un camí. D’una missió, també, per sortir a trobar cada dia el Déu amb nosaltres que se’ns dóna com a salvació i així mateix vol ser acollit. Tanmateix, demanem al Senyor que des de Jerusalem, és a dir, des de la seva glòria, des del seu estar amb el Pare, donant i acollint, desplegui el seu poder i ens aplegui en la unitat autèntica.

Glosses pasquals

DIMARTS VII DE PASQUA

Sl 67,2-3.4-5ab.6-7ab (R.: 33a)

Juntament amb el salm 46, el 67 és l’altre salm propi de l’Ascensió. L’anem desgranant aquests dies de pregària intensa al cenacle, tot esperant la Promesa del Pare, el seu Esperit consolador: «S’aixeca Déu ... Canteu al Senyor, lloeu el seu nom, deixeu pas al qui té els núvols per carrossa».

El fragment d’avui ens presenta el rostre d’un Déu propici, que té cura del seu poble, de la seva família, en particular dels pobres, dels qui depenen d’ell i ho esperen tot d’ell. És el mateix Déu que encapçala aquesta processó litúrgica evocada pel salm i que simbolitza una mica el camí del poble d’Israel que avança cap a l’encontre amb el seu Senyor i Rei.

Em quedo amb l’expressió d’avui: un «Déu que ens porta», perquè és el Déu que salva i la seva benedicció és font de vida. Déu ens porta, com una mare porta el seu fill. Sabem que ens porta, però ell, el Senyor, ho fa d’una manera discreta, sense forçar els nostres processos, sense violentar la nostra llibertat, la nostra responsabilitat. Hi és, però és com si no hi fos. Acompanya el nostre camí, la nostra història, des d’aquesta absència lluminosa i plena de sentit que s’ha instal·lat al nostre horitzó després de l’ascensió de Jesús. No es tracta, certament, de mirar al cel, sinó a la terra, i de caminar tocant de peus a terra, però amb aquesta certesa: l’absència de Jesús és la penyora d’una nova presència, la d’aquest Déu salvador, que omple de benediccions totes les coses i, amb l’Esperit promès i concedit com un do a la seva comunitat, fa del nostre món, amb els seus silencis i els seus sons, una paraula eloqüent capaç de guiar-nos i d’instruir-nos.

«Senyor, vau fer caure una pluja abundant
per refer els vostres camps esgotats;
vau allotjar-hi la vostra família.
Instal·làreu els pobres, Déu nostre,
al país fèrtil del vostre patrimoni.

»Beneït sigui el Senyor dia rere dia;
és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre.
Per a nosaltres és el Déu que salva,
que pot rescatar de la mort.»