Glosses pasquals

DIMARTS VII DE PASQUA

Sl 67,2-3.4-5ab.6-7ab (R.: 33a)

Juntament amb el salm 46, el 67 és l’altre salm propi de l’Ascensió. L’anem desgranant aquests dies de pregària intensa al cenacle, tot esperant la Promesa del Pare, el seu Esperit consolador: «S’aixeca Déu ... Canteu al Senyor, lloeu el seu nom, deixeu pas al qui té els núvols per carrossa».

El fragment d’avui ens presenta el rostre d’un Déu propici, que té cura del seu poble, de la seva família, en particular dels pobres, dels qui depenen d’ell i ho esperen tot d’ell. És el mateix Déu que encapçala aquesta processó litúrgica evocada pel salm i que simbolitza una mica el camí del poble d’Israel que avança cap a l’encontre amb el seu Senyor i Rei.

Em quedo amb l’expressió d’avui: un «Déu que ens porta», perquè és el Déu que salva i la seva benedicció és font de vida. Déu ens porta, com una mare porta el seu fill. Sabem que ens porta, però ell, el Senyor, ho fa d’una manera discreta, sense forçar els nostres processos, sense violentar la nostra llibertat, la nostra responsabilitat. Hi és, però és com si no hi fos. Acompanya el nostre camí, la nostra història, des d’aquesta absència lluminosa i plena de sentit que s’ha instal·lat al nostre horitzó després de l’ascensió de Jesús. No es tracta, certament, de mirar al cel, sinó a la terra, i de caminar tocant de peus a terra, però amb aquesta certesa: l’absència de Jesús és la penyora d’una nova presència, la d’aquest Déu salvador, que omple de benediccions totes les coses i, amb l’Esperit promès i concedit com un do a la seva comunitat, fa del nostre món, amb els seus silencis i els seus sons, una paraula eloqüent capaç de guiar-nos i d’instruir-nos.

«Senyor, vau fer caure una pluja abundant
per refer els vostres camps esgotats;
vau allotjar-hi la vostra família.
Instal·làreu els pobres, Déu nostre,
al país fèrtil del vostre patrimoni.

»Beneït sigui el Senyor dia rere dia;
és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre.
Per a nosaltres és el Déu que salva,
que pot rescatar de la mort.»

Glosses pasquals

DILLUNS VII DE PASQUA

Fets 19,1-8; Sl 67,2-3.4-5ab.6-7ab (R.: 33a); Jo 16,29-33

Les Vespres d’ahir acabaven amb aquest cant: «O rex gloriæ, Domine virtutum, qui triumphator hodie super omnes cælos ascendisti, ne derelinquas nos orphanos; sed mitte promissum Patris in nos, Spiritum veritatis, alleluia»: «Envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat». L’Ascensió del Senyor ens deixa a l’horitzó una promesa i marca l’inici del camí de l’església, una petita comunitat de deixebles, amb algunes dones, entre elles la mare de Jesús, que han d’aprendre pas a pas a relacionar-se amb el Mestre d’una manera nova, a través de la fe i de la confiança.

La promesa del Pare és l’Esperit de la veritat, és a dir, el qui ens ajuda en la nostra recerca de la veritat, pas a pas, mentre ens va desvelant el sentit amagat de totes les coses com a camí cap al Crist.

Aquells creients d’Efes respongueren a Pau «que ni sabien que existís un Esperit Sant». La resposta fins i tot ens fa somriure. El somriure, però, dissimula una de les grans buidors de la nostra església, aquest oblit de l’Esperit de la veritat. Hem absolutitzat tan la verbalitat, la paraula, i la Paraula, que hem passat per alt la veu i el vent que fan possible la Paraula, això és, l’Esperit. La pluralitat, la concordança de la diversitat, la novetat, la imaginació, la música, la gratuïtat, la bellesa... i tants matisos que completen aquesta realitat, l’Esperit.

Jesús ens parla de pau, a l’evangeli, un do que no sabríem deslligar tampoc de l’abundant generositat de l’Esperit. Per a Jesús la pau li brolla del seu estar unit al Pare, de l’amistat-filiació amb el Pare. Per això Jesús no està sol.

Nosaltres ens sentim potser una mica sols, avui, i una mica orfes. I, tanmateix, se’ns invita a reprendre i a renovar la nostra vida en Crist, la nostra amistat-fraternitat amb ell. Esperem la promesa del Pare, invoquem l’Esperit, ell és la mateixa vida que batega en el Fill i en el Pare. En l’Esperit, i només en l’Esperit, és possible el camí de la fe.

Des del monestir

PASQUA, UNA QÜESTIÓ D’ARITMÈTICA

Sant Agustí, en el seu preciós comentari al salm 150, ens convida a una mena de joc numèric, al qual, certament, no estem acostumats. Afirma que l’ordre dels 150 salms li sembla que conté «el secret d’un gran sagrament». A partir del nombre 150 comença a jugar amb els nombres 15, 50, i 3. 150 és el mateix que 15, segons les regles d’aquest joc. Diu Agustí: el 7 simbolitza l’Antic Testament, en el qual s’observa el dissabte, que significa repòs (el dia 7è), i el 8 el Nou Testament, en el qual s’observa el diumenge, que significa resurrecció (el dia 8è); 7 + 8 = 15. Així doncs, l’ordre dels 150 salms del salteri és una paràbola eloqüent de la unitat intrínseca de l’Antic i del Nou Testament, que es pot resumir com una pujada a Jerusalem. I continua encara amb el nombre 50, referit al temps pasqual. Aquest nombre, diu, conté un gran sagrament, i el Senyor ha volgut dividir-lo en 40 i en 10, ja que el dia 40è de la seva resurrecció se’n pujà al cel i al cap de 10 dies envià l’Esperit Sant. El 40 simbolitza la terra —el temps en què el Ressuscitat convisqué amb els seus a la terra— i el 10 simbolitza l’eternitat. Així el temps pasqual amb els seus 50 dies expressa admirablement la unitat intrínseca entre el cel i la terra, com cantem en el pregó pasqual: «Oh nit realment benaurada, que uneix el cel i la terra, nit en què l’home retroba Déu». I resulta, sempre segons Agustí, que aquest nombre 50 la Santa Trinitat l’ha multiplicat per 3. El salteri amb els seus 150 salms és un sagrament del Crist i de la Trinitat, al si de la qual hi ha el Fill, la Paraula, amb la nostra carn.

El misteri de l’Ascensió posa de relleu aquesta realitat: la unitat del cel i de la terra. Jesús està assegut a la dreta del Pare amb una humanitat com la nostra. A Déu no li repugna la nostra realitat. L’assumeix. La història humana esdevé així història divina, la nostra carn, carn de Déu, i la terra atri del cel. La llum de Pasqua és la que es vessa per aquesta esquerda, que ja ningú no podrà tapar, i per la qual també nosaltres podem besllumar la bellesa del cel.

El 40 (la terra) més el 10 (el cel), ens porten a la plenitud del Do, l’Esperit, en el qual confessem aquest Déu que és donació, gràcia, tendresa i misericòrdia infinites. Que sigui així per a tots els qui hem renovat un cop més el misteri pasqual en aquesta sagrada cinquantena que arriba ja al seu terme.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1860, 17 maig 2015