Glosses pasquals

DIVENDRES VI DE PASQUA

Fets 18,9-18; Sl 46,2-3.4-5.6-7 (R.: 8a); Jo 16,20-23a

El salm responsorial d’avui i també el de demà, dissabte, el 46, ens recorda que ahir, dijous, hauríem celebrat l’Ascensió del Senyor, i per això la litúrgia de la paraula d’aquests dies ens fa pregar ja amb el salm propi de l’Ascensió: «Déu puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor».

Sant Agustí explica en el seu comentari al salm 150 que el Senyor va voler dividir els 50 dies de la Pasqua en 40 i en 10. El 40è dia se’n pujà al cel, i al cap de 10 dies envià el do de l’Esperit Sant. El 40, continua sant Agustí, simbolitza la terra, perquè durant 40 dies, abans de pujar al cel, el Ressuscitat va conviure amb els seus a la terra. El 10, en canvi, indica les realitats celestials. Així, d’una manera admirable, en el sagrament del nombre 50 se’ns ofereixen el cel i la terra units en un feliç agermanament, com cantem en el pregó pasqual: «Oh nit realment benaurada que uneix el cel i la terra, nit en què l’home retroba Déu».

Aquest és el fonament de la nostra alegria. Estem cridats, pel do de la Pasqua, a veure el Ressuscitat i a compartir la seva glòria, la glòria del seu Pare vers la qual ha tornat amb una humanitat com la nostra. És l’alegria que s’amaga en les dificultats i que va acumulant un pes incomparable de glòria.

La història de les primeres comunitats, que ens van desgranant els Fets dels Apòstols, és la història d’aquesta alegria, una alegria com a camí, que es va construint, que creix amb les dificultats, que s’enforteix en la persecució, però que només porta a la seva plenitud el do de l’Esperit, que és el nom de la Joia de Déu. I Jesús ens diu que aquesta alegria, l’alegria serena de la Pasqua, ningú no ens la podrà prendre.

Glosses pasquals

SANT MATIES, APÒSTOL

Fets 1,15-17.20-26; Sl 112,1-2.3-4.5-6.7-8 (R.: cf. 8); Jo 15,9-17

Les lectures d’avui, entorn del fet misteriós de l’elecció de Maties per a completar el nombre dels apòstols, el nombre sagrat i simbòlic de dotze, contenen un dinamisme interessant, que cal recordar sovint: el camí dels salms, el camí de l’Escriptura de la primera aliança com a camí que porta al Crist i a l’Església, el nou poble dels qui creuen. És ben significatiu, en efecte, que la primera lectura subratlli, per boca de Pere, l’acompliment exacte de la profecia del salm: «Que duri poc la seva vida i que un altre ocupi el seu càrrec» (108,8). És l’Esperit Sant que parla per boca de David, en les Escriptures, i ara per boca de Pere, per boca de l’Església. L’Esperit, ben cert, va guiant pel solc misteriós de la història humana el camí del projecte de Déu, un projecte amorós, que vol salvar tothom, que vol, de tothom, fer-ne un poble de fe, una església testimoni de l’alegria i de la vida nova del Ressuscitat.

Esteve és cridat a servir el projecte de Déu, a tirar-lo endavant en la història, no ell tot sol sinó en l’església, com a membre dels dotze, testimoni qualificat del Testimoni fidel, Jesucrist, en qui s’encarnà d’una manera definitiva el projecte amorós de Déu. Un Déu que s’inclina vers la nostra realitat, fins al nivell dels nostres peus, per a rentar-nos-els, donant així al seu amor concret per nosaltres el nom de servei en la caritat.

L’amor de Déu per nosaltres, concretat en Jesús de Natzaret, i del qual Maties és fet servidor, assumeix encara un altre matís. L’evangeli d’avui el rellegeix amb el nom d’amistat. La relació dels deixebles amb Jesús es concreta en el marc humà i psicològic de l’amistat, que té en compte la realitat de l’altre i s’hi identifica en l’espai generós i transparent de la gratuïtat. Jesús ens ha lliurat l’amor del seu Pare d’una manera concreta, encarnada, íntima i personal. Perquè el projecte de Déu contingut en aquest amor és, en definitiva, que esdevinguem homes de veritat, en plenitud, portant a l’extrem diví el dinamisme de la nostra humanitat.

Que sant Maties, el cridat a darrera hora, ens hi faci caminar.

Glosses pasquals

DIMECRES VI DE PASQUA

Fets 17,15.22-18,1; Sl 148,1-2.11-12.13.14; Jo 16,12-15

Un Déu desconegut que vol ser buscat. Un Déu que no es deixa agafar per cap de les nostres imatges, dels nostres ídols, de les nostres representacions. Un Déu present, com embolcallant tot el nostre esdevenir, però, tanmateix, un Déu implícit, discret, amagat al cor de la realitat. Aquestes pinzellades podrien glossar ben bé l’entrellat de les aventures de Pau a l’antiga capital de la saviesa. Atenes és el lloc on hem après a conjugar el Déu del Sinaí, del qual Pau és missatger, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, com a sentit (logos) del que existeix i de les nostres vides.

Assistim, amb Pau, al primer balbuceig del diàleg entre la fe i la saviesa mundana, la cultura, la ciència. L’Esperit és qui ens fa avançar en aquest camí de recerca de Déu com a veritat i sentit de la nostra existència. Ens en va desvelant el rostre, però també ens l’amaga. La icona de la bardissa flamejant de Moisès ho expressa prou bé. Un Déu proper, que escalfa com el foc, i invita al caliu i a la intimitat, però alhora un Déu que s’esmuny, que no es pot atrapar, que no podem contenir en cap definició. L’Esperit mateix, foc i vent, és el Senyor, el Déu que infon la vida.

El llenguatge que més ens apropa al misteri del Déu proper i inabastable és, sens dubte, el de la lloança. La lloança ens posa en contacte d’alguna manera amb allò que Déu deixa veure d’ell mateix, la seva glòria. És una mica com el sol, com les estrelles, que no podem abraçar amb la mirada, però sí que ens sentim abraçats, embolcallats per elles, per la seva lluïssor i la seva bellesa.

Càntic de lloança de tots els qui l’estimen! (Sl 148,14)