Des del monestir

L’ANY DE LA FE

Cap a finals del segle XIV, el rei Martí l’Humà va sol·licitar de l’abat de Poblet una còpia del Breviari cistercenc per al seu ús personal. Va enviar a Poblet un copista i il·luminador de la seva confiança perquè executés l’obra sota la direcció dels monjos. El resultat d’aquest treball és un meravellós còdex en pergamí conservat des de 1947 a la Biblioteca Nacional de França, a París. El Salteri ve precedit d’un calendari litúrgic de tots els mesos de l’any. A la capçalera de cadascun dels mesos, bellament il·luminada, s’hi representa l’església (a l’esquerra) i la sinagoga (a la dreta). Davant la sinagoga, un dels dotze apòstols amb l’article corresponent del Símbol de la fe, dialoga amb un profeta de l’Antic Testament, representat amb una frase del seu llibre relacionada amb l’article del Credo. Una dona, l’església, proclama des del terrat de l’edifici les dotze afirmacions del Credo fent voleiar un estendard. Pau, per la seva banda, ho predica amb la paraula als Romans, als Corintis, als Gàlates... cada mes un dels destinataris de les seves cartes.

Les frases d’aquest diàleg entre l’Antic Testament (Vulgata) i el Credo de la nostra fe, són les següents.  Gener, Jeremies (3,19): «m’anomenaràs Pare» — Pere: «crec en un Déu Pare totpoderós». Febrer, David (Sl 2,7): «ets el meu fill» — Joan: «i en Jesucrist, únic Fill seu i Senyor nostre». Març, Isaïes (7,14): «la Verge concebrà i tindrà un fill» — Jaume de Zebedeu: «el qual fou concebut per obra de l’Esperit Sant, nasqué de Maria Verge». Abril, Daniel (9,26): «passades les seixanta-dues setmanes serà mort l’ungit (el crist)» — Andreu: «patí sota el poder de Ponç Pilat, fou crucificat, mort i sepultat». Maig, Osees (13,14): «oh infern (mort), jo seré el teu fibló» — Felip: «davallà als inferns». Juny, Sofonies (3,8): «espera el dia de la resurrecció» — Tomàs: «ressuscità el tercer dia d’entre els morts». Juliol, Miquees (2,13): «pujarà davant d’ells mostrant-los el camí» — Bartomeu: «se’n pujà al cel, seu a la dreta de Déu Pare totpoderós». Agost, Joel (3,12): «a la vall de Josafat judicarà totes les nacions» — Mateu: «i d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts». Setembre, Ageu (2,6): «el meu Esperit estarà enmig vostre» — Jaume (el Menor): «crec en l’Esperit Sant». Octubre, Ezequiel (48,35): «el nom de la ciutat serà des d’ara “El Senyor és allí”» — Simó: «la santa Església catòlica, la comunió dels sants». Novembre, Malaquies (2,16): «quan sentis odi, perdona!» — Tadeu: «la remissió dels pecats». Desembre, Zacaries (9,13): «faré aixecar els meus fills» — Maties: «la resurrecció de la carn, la vida eterna. Amén». Dotze graons per a una bella lectio divina!

Cada any és un any de la fe, amb els seus dotze graons. I la fe es nodreix, creix, s’expressa, s’articula en aquest diàleg fecund de l’Escriptura, les paraules de la qual l’Església fa arribar a tothom qui les vol escoltar i posar en pràctica.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1781, 10 novembre 2013

Des del monestir

... DOS RAMADETS DE CABRES

Alguns textos per a la reflexió personal amb motiu de les beatificacions de Tarragona.

1. Joan Maragall i Gorina (1860-1911), poeta i escriptor, fragment del seu article l’Església cremada (18 desembre 1909): «Destruint l’església heu restaurat l’església, la que es fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats... I com ara la veieu tancada, enriquida per dintre, emparada pels qui hi vénen a adormir el seu cor en la pau de les tenebres, vosaltres, amb la vostra pobresa, i la vostra rebel·lió i la vostra desesperació n’heu embestit la porta, i en els murs tan ferms heu obert la bretxa, i us l’heu reconquistada. [...] Que és estrany! El foc ha construït, la blasfèmia ha purificat, l’odi al Crist ha reinstaurat el Crist en sa casa...» (Obres completes, sèrie catalana, Escrits en prosa I, Barcelona 1912, p. 222-223). L’Església, ¿ho ha estat sempre dels pobres, dels oprimits, dels desesperats?

2. Damià Estela i Molinet (1904-1979), prevere de Girona, el 10 d’agost de 1936, mentre s’amagava, escrivia: «Hom no pot deixar de pensar que els sacerdots d’ací hem tendit a apartar-nos del poble humil. La meva afirmació afecta més aviat les preferències per als rics en la manera individual de procedir de molts sacerdots, i àdhuc una major inclinació de caire no tan individual a confiar-los càrrecs i a establir contacte amb ells. [...] Hom advertia que a molts els plaïa més tractar amb rics que amb pobres. I això, que a algun semblarà insignificant, tenia força importància. Des del punt de vista de la conducta evangèlica exigida als sacerdots, era una falla de funestes conseqüències». (Onze dies d’agost de 1936, dins La persecució religiosa de 1936 a Catalunya. Testimoniatges, Biblioteca Serra d’Or n. 66, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1987, p. 342.) ¿Per què els pobres, els oprimits, els desesperats —els pàries, en definitiva— que l’Església hauria hagut de promoure sempre, no la van defensar?

3. Primer llibre dels Reis. «L’any següent Benadad va mobilitzar els arameus i va pujar a Afec per atacar Israel. També els israelites es van mobilitzar, van rebre vitualles i sortiren a lluitar contra els enemics. Els israelites acampats enfront d’ells semblaven dos ramadets de cabres, mentre que els arameus cobrien la terra» (1 Re 20,26-27). Dos ramadets de cabres... bella imatge de l’església! ¿Per què agraden tant els aplecs multitudinaris i les grans quantitats, quan el Senyor, de fet, ens proposa l’exercici de la insignificància?

Publicat a Catalunya Cristiana, 1776, 6 octubre 2013

Des del monestir

CREC EN L’ESPERIT SANT

«Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües» (Gn 1,1-2). Del caos i la desolació, de la tenebra, l’Esperit, amb la Paraula —les dues mans del Pare, com deia sant Ireneu— n’ha fet un món ple de sentit, un cosmos de bellesa, de llum, d’ordre i d’harmonia. És la primera creació. Orientada a l’home, aquest ésser fràgil fet de fang, dipositari de l’alè vital de Déu, del seu Esperit. Amb l’home, ésser fet per al diàleg, la creació esdevé història que camina des del passat, en el present, oberta al futur.

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu» (Lc 1, 35). És la segona creació, el principi de la recreació de tot. També amb la Paraula i l’Esperit. Però ací hi ha una cosa nova, molt important: Déu, el Pare, compta amb la llibertat d’una dona. Tot penja d’aquesta llibertat, del sí o del no de Maria. El fruit d’aquest intercanvi, d’aquest diàleg, serà sant, és a dir, serà tot obra de l’Esperit, perquè Crist, l’Home Nou, n’és l’autèntic dipositari, l’únic que, gràcies a la mort en Creu, pot vessar-lo sobre la nova humanitat obrint definitivament la història humana al futur de Déu.

«Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: “Tot s’ha complert.” Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit» (Jn 19,30). En Crist, el Nou Adam, el qui lliura l’Esperit, la creació esdevé verament casa de Déu i casa dels homes. Obeint l’impuls d’aquest Esperit i amb el seu alè, l’Església fa el seu camí, lliurant Crist a la humanitat i lliurant-se ella mateixa com a sang i aigua per a aliment i salvació de tothom.

«Crec en l’Esperit Sant ... en l’Església una, santa, catòlica i apostòlica». En la nau de l’Església, ventejada pel Buf sant de Déu, la nostra fe travessa el mar de la història vers la platja de l’alegria i de l’esperança.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1771, 1 setembre 2013