Des del monestir

IN, INDE, INDEPENDÈNCIA

Poblet és un panteó, entre altres coses. El panteó —diuen els entesos— de la dinastia comtal-reial catalana. Els panteons, almenys els que he visitat, tenen tots un punt de fred i de sinistre. Els panteons, per bonics i sumptuosos que siguin, són això, estoigs de mort i de putrefacció. Ben mirat, Poblet podria ser també el panteó d’un passat nacional mort, que ja no ha de tornar mai més. De fet, Poblet, tot i ser el panteó de la dinastia catalana, o potser per això, ja no és un referent potent per a la societat catalana des del punt de vista nacional: alguna corona escadussera per al bon rei en Jaume, i para de comptar.

Els qui hi vivim, a Poblet, procurem ser conscients del perill que comporta el dinamisme d’un lloc que constantment remet al passat i no al futur. És el que tenen els panteons i els museus: els morts que hi reposen i les coses que s’hi guarden són sempre cosa del passat. El perill principal seria per a nosaltres el de construir una vida monàstica arqueològica, allunyada de la realitat d’avui, ignorant els batecs de la nostra gent, que fem nostres, vulguem o no, amb el vot d’estabilitat, que comporta l’arrelament en una comunitat humana i en un espai físic concrets.

No fa gaire, el dia 1 de setembre, amb motiu de la marxa de la Llibertat (que commemorava la de fa vint-i-cinc anys), un grup de nois i noies, arribant a Poblet, hi va confegir la paraula «independència» amb unes lletres grosses, amb el fons, primer de la porta daurada, i després de la façana del monestir. N’han quedat algunes fotografies molt boniques. Aquesta paraula màgica, escrita sobre un fons tan sobri i imposant, em va fer pensar en la vida nova, en el futur, en la necessitat de ser creadors i imaginatius. Eren nois i noies que tenien la vida i el futur al seu davant, i, amb el seu gest, semblava com si volguessin esquerdar les fortes muralles del monestir que guarden el passat per alliberar-lo i fer-ne un nou dinamisme per al present i per al futur.

Imaginació, creativitat, il·lusió. Col·laboració: tots hem d’aportar-hi la nostra lletra per a confegir la paraula màgica d’aquest projecte comú, una paraula que serà així d’integració i no d’exclusió.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1728, 4 novembre 2012

Des del monestir

BOCA DE MEL

El dia 20 es va escaure la festivitat de sant Bernat de Claravall, altrament dit «doctor mel·liflu». I aquests darrers dies s’ha col·locat —o està a punt de col·locar-se— a la façana del temple de la Sagrada Família de Barcelona una imatge seva, de molta força, obra de l’escultora Montserrat Garcia i patrocinada pels cistercencs i cistercenques de la nostra pàtria i també de l’Estat espanyol. L’esdeveniment em mou a fer algunes consideracions sobre aquest sant, que va acaparar per a ell tot sol el segle XII.

1. Sant Bernat no és el fundador dels cistercencs. És l’inspirador, dins el moviment monàstic sorgit de Cister, d’una nova línia que podríem anomenar bernardina o claravalliana. No tots els cistercencs s’identifiquen amb aquesta línia. Els qui posaren els fonaments del moviment cistercenc, que neix de la relectura feta al segle XI-XII de la Regla benedictina, són sant Robert de Molesmes, sant Alberic i sant Esteve Harding.

2. Sant Esteve Harding, poc conegut, és el qui va consolidar Cister i va imprimir al nou orde els seus trets fonamentals. És un humanista, un monjo culte, amb una espiritualitat delicada i elegant. Li devem una de les primeres edicions crítiques de la Bíblia, l’anomenada Bíblia de sant Esteve Harding, i també les primeres edicions crítiques dels llibres litúrgics per als monjos cistercencs.

3. La personalitat de sant Bernat contrasta fortament amb la de sant Esteve. A Bernat li fa por l’ensorrament del seu món monàstic tradicional, fonamentat en unes seguretats que els nous corrents de reflexió teològica —l’escolàstica incipient— i també els canvis socials que s’anuncien, poden fer trontollar. Llegeixi’s així el seu dur enfrontament amb Abelard, i amb altres, representants d’aquest nou corrent teològic. Bernat és conegut també per haver predicat la Croada. 

4. Sant Bernat fou un òptim lector de la Bíblia, i la va comentar com un mestre, fidel a la més genuïna tradició de la lectio divina, des d’Orígenes. Tot allò que diu als monjos, això és, la seva teologia mística i la seva espiritualitat, ho poua d’aquesta font.

5. Va encarregar la reforma del cant gregorià a un teòric de la música del seu segle, el qual, a partir d’una teoria basada en la racionalitat dels modes gregorians, va corregir tot el repertori i va deixar el cant cistercenc més o menys tal com ha arribat als nostres dies. Aquest criteri de racionalitat, sant Bernat el va aplicar també a l’àmbit de l’arquitectura, despullant-la de tot element superflu. Un aspecte, aquest, que contrasta vivament amb l’estètica de la Sagrada Família, amb la qual, a partir d’ara, haurà de conviure. Potser per això la seva estàtua, fins ara, s’ha resistit a ser-hi instal·lada.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1718, 26 agost 2012

Des del monestir

NEBIAH

Vol dir profetessa. El llibre de l’Èxode presenta amb aquest nom la germana de Moisès, Maria, encarregada de dirigir la gran litúrgia d’acció de gràcies de la Pasqua, després del pas del mar Roig (Ex 15,20). Però no vull escriure sobre això.

Alguns voldrien els monjos i, sobretot, les monges, quietes en els seus monestirs, enfilant salms o desgranant rosaris. Diuen que som religiosos de vida contemplativa (!?). Fins i tot n’hi ha que afirmen que som els encarregats de la pregària en l’església, com si Jesús hagués lliurat el Parenostre només a uns quants. I, tanmateix, els qui diuen això no s’adonen que la vida monàstica, amb el pas del temps, ha perdut l’alè profètic que sí que l’havia caracteritzada dins l’església. Per no parlar dels primers segles del cristianisme, pensem per exemple en un Bernat de Claravall (s. XII), que no es quedà per a ell tot sol la Paraula que li cremava les entranyes, o, en els nostres dies, en un Roger de Taizé, que va fer del seu monestir un signe profètic de reconciliació.

Avui la vida monàstica a casa nostra ha retrobat el seu alè profètic per boca de dues profetesses: la germana Teresa Forcades, benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat, i sor Lucía Caram, dominica del convent de Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara de Manresa. Cadascuna amb matisos diferents, són portadores d’una paraula de foc, clara i intel·ligent, una paraula que neix de la fe i de la raó i que es verifica en els fets, en la línia del «dabar» (paraula-esdeveniment) de la Bíblia.

La paraula profètica sempre és incòmoda, principalment per als dirigents de la mateixa institució de la qual brolla i a la qual va adreçada. Déu ens hi parla, per mitjà d’aquesta paraula, en moments delicats o crucials de la història, per recordar-nos que l’Absolut és l’altre, el petit amb el qual Ell s’identifica. L’altre és la bardissa encesa on el misteri de Déu se m’ofereix i em reclama, fent esclatar els àmbits esquifits del dogma i del magisteri.

Agraïm-la, aquesta paraula profètica. No siguem sords! Acollim-la en tots els seus matisos! És Déu mateix, el Senyor, qui ve a trobar-nos en la paraula dels profetes: «Sigues rebuig, digué la Veu, sigues escàndol / per a virtuts corcades en l’acontentament. / [...] dóna mal d’ull a la bellesa clara / i infecta de misèria la joia i el desig, / car ja tota mirada, o radiant o llosca, / s’aclarirà de sobte, bleïda per la fe: / vindré com terratrèmol o com gropada fosca / perquè Jo sóc, Jo sol, Jahvè!» (Nabí, Josep Carner, cant I).

Publicat a Catalunya Cristiana, 1713, 22 juliol 2012