Des del monestir

LA MESURA DEL TEMPS

La represa del nou any litúrgic, amb aquest temps seriós i alhora joiós de l’Advent, em porta a meditar sobre el pas del temps. És indubtable l’estreta relació de l’Any Litúrgic amb el cicle estacional. Abans de la darrera reforma litúrgica, la celebració de les quatre témpores subratllava molt més aquesta dimensió. L’Any Litúrgic, a mesura que l’anem desplegant, ens va revelant el caràcter sacramental del temps mateix, de la natura i del cosmos, que són també Llibre a través del qual Déu ens parla. La celebració del Nadal, vinculada al solstici d’hivern, i la de Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, ens ho recorden cada any, i fan, de cada any, del temps, sagrament de salvació i de vida per a tots nosaltres.

La vida dels monjos, en un monestir com Poblet, enclavat en plena natura, està també molt lligada a aquest ritme. Les vinyes, sobretot, amb el seu néixer i morir, ens hi acompanyen. Però hi ha un altre tret significatiu, en aquesta cadència del temps, a més de la que marca el calendari litúrgic. I és la lectura quotidiana de la Regla de sant Benet —cada dia un capítol o un fragment d’un capítol— que fem els monjos a la sala capitular, al capvespre, abans de Completes. En l’ús cistercenc la Regla es llegeix sencera quatre vegades l’any, i se’n recomença la lectura precisament el 21 de març, el 23 de juny, el 25 de setembre i el 28 de desembre, pel pròleg, dates que corresponen, més o menys aproximadament, als dos equinoccis de primavera i tardor, i als dos solsticis d’estiu i d’hivern. El 21 de març, a més, s’escau el dies natalis del nostre pare sant Benet.

Quan me’n vaig adonar, vaig descobrir un aspecte nou de la saviesa amagada en la Regla de sant Benet, que, a més de donar forma i contingut als espais físics on vivim, omple de sentit també el temps que ens va forjant, perquè la Regla és paraula, és a dir, logos, sentit. Us convido a posar una paraula en el vostre temps, sobretot ara, que la Paraula eterna se’ns fa espai i temps, és a dir, carn i sentit de la nostra història.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1628, 5 desembre 2010

Homilia, Móres d'Advent

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY (II)

Ap 20,1-4.11-21,2; Sl 83,3.4.5-6; R.: cf. Ap 21,3b; Lc 21,29-33

Quin contrast entre les imatges grandioses de l’Apocalipsi de sant Joan i el petit fragment de sant Lluc que ens invita a contemplar el Regne sota el signe senzill de la primavera que va pintant de verd la natura morta! Nosaltres, que tenim el privilegi de viure entre vinyes i muntanyes, en fem de bon grat l’experiència.

A les acaballes de l’any litúrgic —demà el clourem, de la mà de Santa Maria, font de la salvació— se’ns invita a contemplar la natura com un signe del Regne: també el cicle litúrgic, si més no en les nostres latituds, es deixa agombolar pel cicle de les estacions i dels dies. L’Apocalipsi és el llibre dels grans signes; l’Evangeli, com la natura, és la paràbola dels signes petits: la mostassa, el llevat, les gemmes de la primavera, la mestressa que escombra ca seva, el pare que surt al llindar de la porta per esperar el seu fill, l’amic que demana pa, la viuda que tira al tresor una petita moneda de no res, el Parenostre, les Benaurances. El contrast amb les coses grans ens ajuda a retrobar el valor de les coses petites. Tothom ho ha dit ran de la visita del papa a Barcelona: la grandesa del temple material de pedra, al matí, i la senzillesa dels més petits a la tarda, que són la veritable casa del Nen Déu.

Tot l’Any litúrgic que ara acabem, giravoltant entorn de la Pasqua lluminosa, ha estat la pedagogia dels signes senzills sota els quals batega la realitat més grandiosa, la vida i la felicitat del Regne: els signes del pa i del vi, l’altar, l’aigua que ens ruixa, l’oli que ens ungeix i ens perfuma, la pau que ens oferim els uns als altres, el nostre cant matusser o la nostra veu maldestra donant so a la Paraula, han estat l’escola de les beceroles del Regne. L’ideal, que el salm d’avui ens ha fet cantar, és trobar-se amb Déu. Això és el Regne. Trobar-se amb Aquell que ens ve a trobar. I l’any litúrgic és la pedagogia, l’assaig d’aquesta Trobada.

Agraïm-ho, i preparem-nos per tornar a començar, revestits amb el color de les móres que neixen de l’esbarzer punxent, el color de l’Advent, el color august del mantell del Senyor victoriós, que ahir contemplàvem com a Rei i que demà ve a trobar-nos perquè és bo i compassiu amb nosaltres.

Sí, el Senyor ve. Ve a la nostra pobresa. Feliços si el sabem acollir. Emprendrem amb amor el camí. Amén.

Homilia, Gertrudis de Helfta

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (II)

Dia 16 de novembre: Santa Gertrudis la Gran

Ap 3,1-6.14-22; Sl 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5; R.: Ap 3,21; Lc 19,1-10

Celebrem avui la memòria d’una santa ben ecumènica, Gertrudis de Helfta, o Gertrudis la Gran, una monja del segle XIII, que ha merescut darrerament una de les catequesis del sant Pare Benet XVI. Una santa nostra, dels monjos i de les monges, i de tota l’Església: per això és ecumènica, patrimoni de tots, a tots té quelcom per dir i ensenyar. Ecumènica també perquè el monestir de Helfta seguia les observances cistercenques sense estar afiliat a l’Orde i, de fet, les monges i els monjos benedictins la consideren seva. Vol dir que santa Gertrudis ens recorda permanentment a tots els monjos i monges, sigui quin sigui el color del nostre hàbit, quines són les nostres arrels, quines les fonts de la nostra identitat: la Sagrada Escriptura i els comentaris dels Pares, la Litúrgia i, sens dubte, la Regla de sant Benet.

Crec que és una santa ben actual, sobretot avui que veiem proliferar tantes “espiritualitats estranyes” centrades sovint en aspectes secundaris o perifèrics, per no dir aliens, a allò que és essencial de la nostra fe cristiana. Gertrudis posseïa una formació humanística excel·lent, a banda d’una gran sensibilitat artística. Aquest va ser el fonament de la seva espiritualitat. Si no hi ha l’home, o la dona, no hi pot haver el monjo, la monja, el cristià, la cristiana. A les fonts de la Bíblia i de la Litúrgia va assaonar aquesta seva cultura humanística, treballant la terra del seu cor amb aquelles eines que ens dóna sant Benet al capítol IV de la Regla. I és així que en va brotar i en va créixer l’arbre frondós de la seva vida espiritual, un arbre ecumènic, com he dit, i carregat de fruits. A l’Occident modern cristià, tan marcat pels Exercicis de sant Ignasi, de fet, no li calien, perquè ja tenia els Exercicis de santa Gertrudis, que ens ensenyen a anar sempre a les fonts vives de la nostra espiritualitat, a l’Escriptura i als Pares, i a la Litúrgia com a lloc de lectura privilegiada de l’Escriptura i els Pares.

Acabo, si m’ho permeteu, amb les paraules del sant Pare Benet XVI en la conclusió de la seva catequesi sobre santa Gertrudis: «Em sembla obvi que aquestes no són només coses del passat, històriques, sinó que l’existència de santa Gertrudis continua sent una escola de vida cristiana, un camí recte, que ens mostra que el centre d’una vida feliç, d’una vida autèntica, és l’amistat amb Jesús, el Senyor. I aquesta amistat s’aprèn en l’amor per la Sagrada Escriptura, en l’amor per la Litúrgia, en la fe profunda, en l’amor per Maria, de manera que coneguem de debò, més i més, Déu mateix, i així la veritable felicitat, la meta de la nostra vida» (Benet XVI, catequesi del 6 d’octubre de 2010).